CERCADOR

Compartir

  • Inici
  • Sectors
  • La burocràcia perpetua la precarietat de les treballadores domèstiques

Reportatge

La burocràcia perpetua la precarietat de les treballadores domèstiques

Malgrat les darreres millores en legislació laboral per a les treballadores de la llar, la situació administrativa irregular de moltes ...

Saloua passa la mopa per un establiment turísticA Catalunya, unes 24.000 treballadores domèstiques treballen sense contracte (Sara Aminiyan).

Compartir

per Sara Aminiyan i Martina Madaula

26/01/2024

Malgrat les darreres millores en legislació laboral per a les treballadores de la llar, la situació administrativa irregular de moltes d’elles fa que es mantinguin violacions laborals i de drets humans

Més de 600.000 persones es dediquen al treball de la llar i les cures, contractades per famílies particulars, a Espanya. L’11% (70.000) es troba en situació irregular, segons un estudi d’Oxfam (2021). Unes 40.000 dones treballen com a internes i, d’elles, 9 de cada 10 són estrangeres. Una part considerable treballa sense contracte.

Hi ha una sobreprecarització dins de la precarització del sector de les cures, i això es relaciona clarament amb una qüestió de racisme i discrimanació, afirma Rocío Echevarría, treballadora del sector de les cures i membre de la Cooperativa Micaela.

A l’informe d’Oxfam, l’organització analitza com la falta d’inversió estatal en el treball de cures de llarga durada i atenció a la dependència s’ha traduït en un sector completament dependent i sustentat per dones racialitzades, i en la seva majoria precaritzades, per solucionar aquest buit. Segons Sara Cuentas, periodista i investigadora social especialitzada en feminisme descolonial, “l’organització de les cures a través del treball de la llar respon a una estructura social capitalista i patriarcal, en què s’externalitzen les activitats, però es mantenen dins la llar i en mans femenines”. 

Treballar sense drets

Per a moltes dones que treballen en aquest àmbit, el juny de 2022 va ser un mes de celebració. Després d’una dècada de lluita, Espanya va ratificar el conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball (OIT). Una petició que el sector reclamava des de 2011 i que implica la protecció de drets laborals, i sobretot, accedir a una prestació per desocupació. No obstant això, una vegada més, les més de 70.000 dones que avui dia continuen treballant ‘sense papers’ a Espanya n’han quedat al marge. A parer de totes les treballadores entrevistades per a aquest reportatge, encara queda molt camí per recórrer. “Amb el conveni 189 tenim dret a atur, però les dones migrants continuem sent esclavitzades, a causa de la llei d’estrangeria espanyola. I a això cal sumar-li la falta de voluntat política i legal”, lamenta Sandra Farro, treballadora de la llar a Espanya des de 2006 i sòcia fundadora de la Cooperativa Micaela.

Awa, d’origen senegalès, porta quatre anys a Espanya. Els últims mesos ha aconseguit tramitar el permís de residència. Treballa netejant habitacions d’hotel, però la seva empresa no volia contractar-la sense tenir una situació administrativa regular. “Vaig decidir donar-los la documentació d’una companya per no perdre aquest treball”, explica. Per poder aconseguir la residència a través de l’arrelament les persones estrangeres han de demostrar tres anys d’empadronament i un contracte de treball signat pel treballador i el contractant que garanteixi, almenys, el salari mínim interprofessional. Per aconseguir la residència, l’Awa va haver de pagar un contracte fals, ja que havia treballat tots aquests anys sense contracte. “Vaig anar estalviant poc a poc fins que vaig tenir els 3.000 euros perquè un advocat em fes un contracte fals”. 

una treballadora domèstica a la sala d'estar d'una casa

Segons el gerent de l’empresa Just Clean Vilassar de Mar, que prefereix reservar la identitat, els canvis i reformes de la llei d’estrangeria espanyola han dificultat la regularització de persones ‘sense papers’. La companyia actualment té set dones en plantilla a mitja jornada, però deu anys enrere n’havien arribat a tenir fins a 17. “Abans era més fàcil ajudar a regularitzar perquè fèiem un precontracte. Vam ajudar un munt de dones”.

A Catalunya, unes 24.000 treballadores domèstiques treballen sense contracte i, per tant, no tenen cap protecció associada a una alta a la Seguretat Social, així com tampoc la possibilitat d’agafar la baixa si emmalalteixen ni gaudir de vacances pagades. Segons Berta Güell, investigadora principal de migracions del CIDOB, “les condicions laborals solen ser precàries, sense contracte, mal remunerades i inestables. És especialment preocupant la situació de les dones internes, que tenen jornades laborals molt extenses, amb baixa remuneració i molt poc temps lliure”. El fet que la llar sigui tant el lloc de residència com de treball afecta els temps de descans. “Aquesta realitat és un nou mode d’esclavitud que resulta impune, perquè les treballadores que accedeixen a aquests llocs de feina estan en situació administrativa no regularitzada. Han de treballar davant una llei d’estrangeria que les col·loca als llimbs”, declara Cuentas.

Rocío Echevarría denuncia, a més, la corrupció en la contractació de les dones migrants amb número d’identificació fiscal (NIF) i en règim d’interna: majoritàriament tenen un contracte laboral com a treballadores de la llar, però realment operen com a internes. És el cas d’Ingrid Rojas, treballadora en règim d’interna, que després d’haver denunciat maltractament físic i mental per part de la família contractant i viure un llarg procés judicial va veure com la causa es va desestimar. “La falta de mecanismes perquè cuidadores i treballadores de neteja tinguin una empara legal fa que moltes dones no vulguin continuar amb els processos judicials”, afirma Echevarría.

Un mercat laboral en clau ètnica i colonial

“Que aquest nínxol de treball l’ompli una majoria de dones migrades té a veure amb la segmentació del mercat laboral en clau ètnica i de gènere, per la qual cosa les feines menys qualificades i precàries les ocupen persones migrants. En aquest sentit, hi ha un transvasament de desigualtats de classe i ètnia entre dones autòctones i dones migrants”, sentencia Güell.

Si bé la necessitat d’ocupar dones migrants per solucionar les nostres necessitats reproductives és cada vegada més urgent, paradoxalment encara no hi ha vies legals operatives per poder migrar i ocupar aquests llocs de manera legal. “Davant d’una llei d’estrangeria opressiva que restringeix i limita la possibilitat d’aconseguir un treball d’acord amb les capacitats i trajectòries tècniques i professionals de milers de dones migrants, el règim laboral de les cures és el més barat (per a la contractació), flexible i que cobreix una major intensitat horària”, explica Sara Cuentas.

Aquest traspàs de desigualtats en clau ètnica i colonial s’agreuja quan el tipus de contractació de les treballadores es categoritza segons origen. S’ha documentat àmpliament que les dones cuidadores preferides per cuidar gent gran són les de procedència llatinoamericana. La concentració de dones originàries d’Amèrica Llatina i el Carib ocupades en aquestes activitats és del 32,3%, mentre que les dones procedents de països europeus i africans aconsegueixen, respectivament, una incidència aproximada del 20% i les originàries d’Àsia se situen en el 24,4%.

“A les llars trien les dones llatinoamericanes per aquesta visió que som més afectuoses, delicades i amoroses; les companyes subsaharianes es dediquen més a la neteja d’hotels i les companyes marroquines són les que més rebuig reben per qüestions de racisme”, declara Echevarría, membre de Micaela. Sandra Farro, companya d’Echevarría al col·lectiu Micaela, indica que, els últims mesos, quatre serveis de cases particulars han rescindit el contracte amb l’empresa perquè, sospiten, qui atenia les cases era una treballadora musulmana. “En l’últim servei, la Salma ens va explicar que la propietària la mirava malament”, afegeix Farro. 

Les agències de contractació de servei domèstic se sumen a aquesta categorització racial. “Les treballadores de la llar d’origen filipí són molt demandades a Espanya per les seves qualitats d’honradesa, discreció, fidelitat, capacitat de treball i l’alt coneixement de la llengua anglesa i, fins i tot, altres idiomes”. Així descriu un dels seus serveis l’agència María Zugasti, com un recurs per satisfer el client.

En relació a les treballadores filipines l’empresa Just Clean, que també ofereix servei d’internes, declara que hi ha un negoci poc transparent pel que fa a la contractació d’aquestes dones: “Fa uns anys vam descobrir el fenomen filipines, que això és amb el que tira tothom. Ens van passar un contacte de Barcelona que directament t’envia les noies. Nosaltres el que fem és intermediar entre la treballadora i la família”.

A aquesta situació, se li suma el fet que diversos països d’origen ja recolzen part de la seva sostenibilitat econòmica en les remeses que les treballadores de la llar aconsegueixen treballant en altres països més rics, com l’Aràbia Saudita, el Japó o països europeus. És el cas de Filipines, país en què les seves treballadores a l’estranger constitueixen una de les principals potes de la seva economia. El mateix govern del país, des de fa més de 40 anys, promou la migració de les seves ciutadanes perquè treballin fora i enviïn divises estrangeres. Es calcula que hi ha uns 10 milions de filipines treballant a l’estranger. Moltes dones participen en acadèmies formatives finançades pel govern per aprendre a ser una “bona treballadora de la llar a l’estranger”. Els mostren com han de col·locar els coberts, com es renta un nadó i com han de servir correctament. Però també els ensenyen a controlar les emocions i a bregar amb tota mena d’abusos.

A causa d’aquestes formacions i les seves competències lingüístiques, les dones filipines a Espanya han copat un nínxol de mercat: treballen netejant cases de famílies benestants i fent de mainaderes dels fills. “Al llarg de la meva experiència treballant per cases de famílies benestants, moltes m’han dit que prefereixen dones filipines per netejar casa seva. Em diuen que som molt treballadores i em demanen que busqui noies del meu país per treballar a casa dels seus amics“. Mary va arribar de Filipines a Catalunya el 2001. En aquell moment era més fàcil treballar amb contracte, malgrat estar tramitant la residència. Des que va arribar a Espanya va treballar com a interna cinc dies a la setmana cuidant els quatre fills d’una família del barri de Sarrià. Ara ja no té energia per als nens i treballa a casa d’una senyora gran. “Em va dir que havia tingut males experiències amb dones llatinoamericanes i per això va buscar una filipina”, conclou.

Empreses i agències de contractació

una dona neteja el mirall d'un lavabo

Segons dades aportades per la Direcció General de la Inspecció de Treball de la Generalitat de Catalunya a La Fàbrica Digital, actualment hi ha 272 empreses amb activitat econòmica en l’àmbit del treball domèstic i de les cures al Principat: 87 amb activitats de serveis socials amb allotjament, 88 amb activitats de serveis socials sense allotjament i 97 amb activitats de la llar que ocupen personal domèstic. I s’han detectat 308 infraccions. 

Moltes de les agències de contractació no tenen cap política de transparència respecte a les polítiques internes, la qual cosa promou situacions d’explotació i precarització com, per exemple, haver de treballar a més de set cases en un dia per tal d’arribar al salari mínim. “L’existència d’agències que terciaritzen el treball de cures, com els serveis d’atenció a domicili (SAD), són una evidència de la mirada mercantilista del sector. Això fa que l’Estat es desentengui de les seves obligacions per garantir drets i posar la vida al centre, i sobretot les cures que sostenen la vida”, denuncia Sara Cuentas.

Segons l’informe inicial d’Oxfam, alguns canvis que es podrien aplicar per acabar amb la precarització d’aquest sector passen per assegurar que el SAD és qui s’ha de fer càrrec de les cures de llarga durada i integrar les treballadores de la llar que avui cuiden persones dependents. També millorar i augmentar les vies legals de regularització migratòria. La necessitat d’haver de comptar amb un contracte de treball per optar a la regularització migratòria deixa aquestes dones a mans dels requisits, extremadament flexibles, dels contractants, vulnerables a abusos i a discriminacions salarials, així com a riscos d’accidents o maltractaments. Si bé cal cobrir aquestes feines, paradoxalment no hi ha vies legals operatives suficients per poder migrar i ocupar aquests llocs de treball.

Reportatge

Masculinització de l’oferta en l’FP: en fem alguna cosa?

Treball

per Marta Curran 16/05/2024

15 de les 25 famílies professionals que s’ofereixen als cicles formatius de grau mitjà (CFGM) tenen un 75% de nois i quatre concentren un 96% de presència masculina

Reportatge

La falta de serveis frena el desenvolupament de la Catalunya rural

Treball

per Ànnia Monreal 10/05/2024

La instal·lació de famílies migrants pot ajudar a pal·liar el despoblament i l’envelliment que viu el camp

Reportatge

Quin model de treball posen sobre la taula els partits polítics del 12M?

Treball

per Ànnia Monreal 03/05/2024

Repassem les propostes dels vuit partits que avui configuren el Parlament de Catalunya

Ajuda'ns a fer un periodisme de qualitat

Donades de5€

Participa