Cal que la feina del futur ajudi a traçar projectes de vida

Claus: La capacitació, les condicions laborals i les noves formes d’organització centren el debat

Venim d’un període de complexitat sanitària i laboral extrema. I les transformacions que s’estan donant en la producció industrial i de serveis han convertit el futur del treball en un tema central a les agendes polítiques de tot el món.

Imaginem que, en aquesta època de gran incertesa, moltes persones senten repetidament que tot està canviant, que no tindran un futur en el nou mercat de treball, que, si els seus fills no fan servir el llenguatge i la tecnologia adients, no tindran l’oportunitat de dur a terme els seus projectes vitals i que corren el risc de ser exclosos laboralment i socialment. Quin futur esperançador es pot representar qui interioritzi aquesta idea? Sobretot partint d’una concepció de la feina que, d’acord amb el model del segle passat, la considerava vital per construir una identitat i unes expectatives de millora i realització personal i laboral.

La gent és conscient que l’autèntic combat contra la desigualtat exigeix garantir uns ingressos que permetin viure amb dignitat. I que, avui dia, la feina és la forma més coherent de proveir-se de recursos per a aquest projecte de vida.

Per contra, el discurs que actualment s’està estenent respecte a la feina està farcit de conceptes que sonen molt, però l’abast real dels quals es desconeix. Intel·ligència artificial, robotització, digitalització, automatització, algorismes que decideixen… A tot arreu es repeteix que res no serà com abans, cosa que provoca desconcert i que dificulta l’elecció d’un camí o la reclamació d’oportunitats.

El procés d’innovació tecnològica podria ser una gran oportunitat de progrés, però alguns dels canvis actuals —com ara les recessions empresarials, el desplaçament d’activitats cap a altres mercats laborals, la irrupció massiva de la tecnologia i les noves condicions de treball— no desperten esperances ni confiança en els escenaris futurs.

Un mercat dual

Estem sotmesos a un escenari de dualitat creixent i perillosa en el mercat de treball: entre persones que treballen en models econòmics emergents —especialment en la indústria 4.0 i en totes les professions associades a la tecnologia (bio-, nano-, etc.)— i persones ocupades en el sector dels serveis molt poc valorats.

Treballar intensament ja no és sinònim de creixement econòmic ni de progrés personal

Des de començaments del segle xxi, el creixement de l’ocupació no ha generat una disminució de la pobresa, per més que l’economia digital produeixi llocs de treball ben pagats, mentre que, en paral·lel, es donen condicions salarials que de vegades no cobreixen ni tan sols els mínims indispensables i que reforcen la tendència envers la desigualtat. Treballar intensament ja no és sinònim de creixement econòmic ni personal. I cal afegir-hi que, com assenyala el professor d’Economia d’Oxford Daniel Susskind, la pèrdua de la feina afecta directament la posició social i les expectatives de projecte vital.

És en aquest punt on cal introduir el debat sobre com el treball del futur s’ha de convertir en un factor clau per fer front a les desigualtats.

Com podem garantir que la feina, sigui de la naturalesa que sigui, permeti gaudir d’un nivell salarial i d’una consideració social que no discriminaran ni provocaran situacions de desigualtat i un alt risc d’exclusió social? Com es pot fer que el treball sigui un espai real d’oportunitats i un factor clau en el benestar general i en la millora de la qualitat de vida?

I no és un fenomen aïllat. El risc de no resoldre la bretxa de desigualtat i d’oportunitats de progrés i de canvi es presenta acompanyat d’unes condicions laborals que no atorguen seguretat ni credibilitat al sistema, dos dels principis que regien el treball clarament industrial. La nova realitat està impregnada de precarietat, de devaluació salarial i de condicions de pressió en l’entorn laboral que malmeten la salut física i mental dels treballadors, com es demostra en molts estudis recents. De fet, aquesta realitat ataca de ple el contracte social de l’estat de benestar, que urgeix redefinir. Les decisions del Govern actual al voltant de de la precarietat són útils, però són més aviat mesures de correcció del passat que no pas de dibuix d’un escenari de futur.

La confiança perduda del jovent

Evidentment, aquest context té repercussions diverses, des de la pèrdua de confiança dels joves en la feina i en les seves possibilitats d’ascens social —amb la percepció que no compten amb ells i elles— fins a la frustració en sectors que, durant la pandèmia de covid-19, van estar en primera línia —sanitaris, docents, cuidadors, forces de seguretat— i que, després de la tornada a la normalitat, han vist com s’esvaïen totes les promeses de millora. Com a corol·lari, tenim els interrogants sobre com incidirà l’enorme transformació incipient en la indústria manufacturera actual.

Com es pot encarar aquesta situació? El debat es planteja en diversos plans. D’una banda, més que igualtat d’oportunitats en el sentit clàssic, es debatrà sobre com es poden potenciar factors que propiciïn una participació plena en el mercat de treball, que, com bé ha indicat Amartya Sen, s’haurà d’orientar més cap a les capacitats que no cap a les polítiques d’igualtat d’oportunitats.

El combat contra les desigualtats —en què el treball i la repartició de rendes tenen un paper clau— no pot caure, com suggereix Michael Sandel, a la “trampa” dialèctica i conceptual consistent a pensar que la igualtat d’oportunitats pot generar una societat meritocràtica, que l’autor considera insuficient per eliminar desigualtats i oferir expectatives a la gent amb més risc de vulnerabilitat.

El debat, doncs, s’ha de construir considerant tres aspectes: la formació i l’adaptabilitat dels treballadors, les condicions de treball legals, econòmiques, socials… i els models emergents de l’organització del treball. No es pot entendre el futur del treball sense anar a l’arrel d’aquests factors, ja que la magnitud de la transformació és comparable al pas de la primera a la segona revolució industrial.

Hauria de ser possible i factible gestionar moltes de les polítiques emergents –la formació, les condicions de treball, la transformació tecnològica de la indústria i els serveis–. Aquestes polítiques haurien de ser versàtils, adequades davant les ràpides transformacions que s’esdevenen, útils per a les estructures dinàmiques, adaptables. Haurien de deixar espai a la creativitat i a la innovació, però no poden basar-se exclusivament en principis d’eficiència econòmica.

Treball i política

I, de forma complementària, cal pensar —no hi entrarem, en aquest article— de quina manera la crisi del mercat de treball, la manca d’expectatives dels treballadors i els conflictes laborals estan afectant la realitat política. La polarització i el desencís que tan intensament arrelen en els populismes, sobretot en els de dretes —n’hi ha prou de recordar l’America First o les polítiques antiimmigrants de la majoria de les democràcies iliberals— es veuen molt influenciats per les incerteses venidores. Per això, el futur de la feina no es pot dissociar del futur de les realitats polítiques.

Les polítiques de canvi tecnològic i de formació no es poden regir només per l’eficiència econòmica

Més enllà de l’actual interrupció dels bloquejos i les contraccions econòmiques induïdes per la pandèmia, l’adaptació tecnològica transformarà tasques, llocs de treball i habilitats. Diversos estudis especulen amb projeccions com ara la que estima que l’any 2025 el 43 % de les empreses reduirà la plantilla a causa de la integració tecnològica i que el 41 % planeja ampliar el nombre de contractistes per a tasques especialitzades. També s’especula si el temps dedicat a les tasques actuals a l’empresa per part dels humans i de les màquines serà el mateix.

Cap escenari de futur no oferirà sortides fàcils, homogènies i universals als problemes que vindran. I no hi ha cap dubte que els partits, d’acord amb el que es veu en les seves propostes i actuacions, no exhibeixen iniciatives innovadores capaces de donar resposta als reptes que van apareixent.

La situació demana imaginació, però, per damunt de tot, valor per afrontar la realitat amb una mirada nova, més compromesa i ferma amb la justícia social i la solidaritat. Una mirada des de la qual el treball no sigui una suma zero de guanyadors i perdedors, permeti convertir la tecnologia del futur en un espai per augmentar la igualtat i es faci servir per crear més valor social. Una mirada en què el treball del futur no sigui la mera recompensa en forma de salari, sinó un reconeixement a l’esforç, amb salaris dignes, un reforçament de les capacitats i més opcions perquè el conjunt de la ciutadania pugui construir els seus propis projectes vitals.

[Aquest article va ser originalment publicat a Alternativas Económicas l’abril de 2022]