El cinema de Basilio Martín Patino, proscrit pel franquisme, es converteix en llibre

La publicació repassa la filmografia d’aquest autor castellà silenciat durant la dictadura i apartat en democràcia

Quan Carrero Blanco es va assabentar que Basilio Martín Patino (Salamanca, 1930-2017) havia fet aquella pel·lícula només va fer una pregunta: “Però a aquest home no l’havíem afusellat?”. Així actuava el règim franquista. El director de cinema tampoc es tallava, ja que a Canciones para después de una guerra explicava la història d’una Espanya encara desfeta, però que es començava a recompondre. Martín Patino, al llarg de tota la seva trajectòria, va patir aquesta mena de menyspreu i assetjament que són un orgull per qui els rep, pel simple fet que ningú no el va poder aturar. Mai.

Javier Tolentino és un dels millors experts en la vida i obra de Martín Patino i acaba d’escriure una obra amb un títol homònim al nom del cineasta (Cátedra, 2023). Les 260 pàgines que configuren aquesta petita monografia són un viatge bonic, sincer i valent per les gairebé cinc dècades en què el cineasta va estar en peu de guerra amb la seva càmera a l’espatlla. “No podem oblidar que va dirigir Nueve cartas a Berta, la primera pel·lícula moderna del cinema espanyol”, rememora l’autor de la publicació.

El cinema de Martín Patino no es va desentendre mai de les dues dimensions de qualsevol creació: el contingut i la forma. El què era clar: retratar la societat, generar dubtes, embellir el món. El com, també: “La seva manera de fer cinema reflecteix com som ara, en què la majoria de productes culturals estan venuts a la indústria, al comerç i al capital”, addueix Tolentino.

La valentia sempre va acompanyar el director a les seves obres: a Queridísimos verdugos (1973) o a Caudillo (1974), llargmetratges que van ser i continuen sent aclamats pel públic. Sempre que la Filmoteca Nacional exhibeix les cintes al madrileny Cine Doré, la gent s’amuntega per veure-les a la gran pantalla. “Martín Patino és un llibertari dins de la creació del cinema, no seguia cap norma i, com tants altres, va patir la censura del règim”, afegeix l’expert. Algunes de les seves pel·lícules no es van estrenar a Espanya fins anys després de la mort de Franco i, mentre el dictador vivia, el règim va fer tot el que va poder per fer-lo callar.

“Quan Caudillo es va estrenar al Festival de Berlín hi havia una expectació brutal per veure la pel·lícula. El règim va arribar a enviar una queixa oficial a Alemanya”, recorda Tolentino. Martín Patino era un proscrit, algú prohibit pel franquisme, però això no el va frenar mai. Tal com recull la publicació: “Basilio deixa espais per a l’emoció i per a la reflexió al seu cinema i li agrada el contrapunt, proposar diferents punts de vista, que el separen de la militància i la propaganda. Però ell sí que revela a l’espectador a quin lloc del tauler es troba i el color de les fitxes”. Això ho aconsegueix gràcies a la seva independència. Sense subvencions, Martín Patino es va recolzar en treballs publicitaris per aconseguir els fons necessaris per portar als cinemes les seves pel·lícules.

A nivell personal, dues ciutats el van atrapar: “La primera és Salamanca, gairebé com una metàfora unamuniana del seu cinema, i la segona Madrid, la ciutat de la resistència que finalment va sucumbir al bàndol revoltat en veure’s sola, aïllada i sense pa”, relata Tolentino. A la capital espanyola hi va fer l’última cinta, Libre te quiero, potser el documental més honrat sobre el 15-M. “La coherència de les seves obres és irreprotxable. El seu cinema és entremaliat, implacable, dur, poètic. Amb Libre te quiero fa un poema a la revolució de la gent jove, com si ens digués que ell sempre havia somiat això, però que ja l’agafa massa gran i la seva aportació és anar amb la càmera a l’espatlla a gravar-ho”, conclou l’expert.