La classe obrera va morir a Sherwood

La sèrie britànica Sherwood retrata el desmantellament del moviment obrer i la fi de l’Estat del benestar al Regne Unit

La sèrie Sherwood, produïda per la BBC i emesa al Regne Unit l’any passat, ja es pot veure a Espanya. A més de ser un excel·lent producte audiovisual, és una excusa perfecta per reflexionar sobre la història de la classe obrera.

Espanya no és el Regne Unit i les nostres experiències històriques no són intercanviables. I quan no es pretenen treure conclusions del passat o ensenyaments que, ara, ens permetin no cometre els mateixos errors sinó aprendre a pensar-nos amb perspectiva històrica –cosa lleugerament més complicada però infinitament més útil–, entendre com es va dur a terme el desmantellament de la classe obrera al nostre entorn més pròxim és quelcom molt convenient. Encara més si, com passa en aquests moments, en què ens falta perspectiva i ens apressa la urgència, ens sentim abocades a clarificar què ha de fer l’esquerra; què ha de fer per polititzar el descontentament i la desafecció d’unes majories socials que ja no s’identifiquen ni es perceben com a classe obrera.

A Sherwood, ambientada al districte miner d’Ashfield, a Nottinghamshire, la investigació de dos crims inspirats en uns fets de 2004 desenterra les claus d’un succés que va tenir lloc durant les grans vagues mineres de 1984. Hem de recordar que a la dècada anterior els miners havien convocat dues vagues, el 1972 i el 1974, amb un resultat i uns èxits gens menyspreables. Les aliances amb sectors estratègics per a l’economia britànica i la fortalesa dels sindicats van malmetre el govern conservador d’Edward Heath i van instaurar unes condicions de treball inimaginables a la dècada anterior. Quan Margareth Thatcher va arribar al poder, l’any 1979, la seva determinació de doblegar la voluntat dels sindicats, infiltrant-hi agents –com veiem a la sèrie– i generant un conflicte destinat a trinxar el sentiment i les lògiques de pertinença, va obtenir resultats immediats.

A principis de la dècada dels 80, la rendibilitat de la producció nacional de carbó era escassa i la reconversió del sector seria imminent i conflictiva. El 1983 Thatcher va nomenar Ian MacGregor responsable de la Junta Nacional del Carbó. McGregor ja havia desplegat un programa per optimitzar el sector de l’acer, també clau per a l’economia britànica. Aquest antic empresari metal·lúrgic, que es considerava un “cirurgià plàstic” de la reconversió industrial, havia promogut una reducció de 95.000 llocs de feina amb el tancament de plantes i la privatització posterior. La tasca de McGregor va establir les bases del que, a la ment de Thatcher i els conservadors britànics, havia de passar amb el carbó.

D’aquesta manera l’atur va irrompre a la societat britànica amb extraordinària cruesa a la dècada dels 80, juntament amb maneres noves de dividir la classe obrera. A la distinció tradicional entre treballadors qualificats i no qualificats, desdibuixada ja als 60 per l’augment d’ocupació a les línies de muntatge i als treballs d’oficina, s’hi va imposar la que separava els que tenien feina dels que no.

La por de perdre la feina és, precisament, darrere el comportament de les persones i les organitzacions que van trencar la disciplina de la vaga dels miners del carbó el 1984 i van passar, per aquest motiu, a ser combatuts i estigmatitzats. Scab (‘esquirol’, en català) és un vocable amb un pes social i polític que, a la sèrie, es retrata a la perfecció.

El treball: un privilegi de caràcter privat

En suma, a partir de la vaga de 1984, la classe obrera perdrà consistència a mida que creixen la desocupació i la percepció social que el treball és un privilegi. I aconseguir-ne un, així com les condicions amb què es desenvolupa, un assumpte estrictament individual, gairebé privat; un problema que passen a patir més de tres milions de britànics i que s’agreujarà amb el desmantellament de l’Estat del benestar.

Com explica Selina Todd a El pueblo. Auge i declivi de la classe obrera, 1910-2010, el tancament de mines va obeir molt més a raons polítiques que econòmiques, a un projecte de llarg recorregut, el propòsit del qual va ser desmantellar els serveis públics i assistencials que, segons Thatcher i més tard John Major, havien tornat les majories socials mandroses i dependents dels subsidis. Es va instar la població a assumir responsabilitats. En aquest sentit i, a mida que es van anar retallant drets socials, els conservadors van considerar que s’havien de felicitar perquè, com va afirmar el diputat Ian Taylor el 1989 i llegim al llibre de Todd, “la societat ara és molt més responsable gràcies a les retallades dutes a terme a l’Estat del benestar”.

La història està feta, essencialment, de conflicte. El desmantellament de la classe obrera és la conseqüència directa de desactivar el conflicte, no mitjançant la resolució dels problemes que sorgeixen al món laboral, sinó de presentar-los com un bé individual i escàs. L’emergència i la difusió de la cultura del mèrit i la pèrdua de fortalesa política dels sindicats són, en aquest sentit, dos processos complementaris i sinèrgics de la reducció de l’Estat del benestar a mínims insuportables. Pobresa, individualisme, manca de perspectiva i desencís polític passaran a ser centrals en les experiències de bona part de les comunitats del Regne Unit.

A Sherwood observem com la reconversió del sector miner ha deixat un regueró d’ira i desencís. Que l’individualisme s’imposa, mentre genera por i una profunda desconnexió amb allò comunitari entre els més joves. En aquest context, a la sèrie hi apareix el conservadorisme a través d’una regidora, fins fa no gaire independent i que ara es presenta a la reelecció com a conservadora, que fa bandera de les voluntats de la “majoria silenciosa”; la que s’identifica i es reivindica sense complexos com a defensora d’un individualisme a ultrança i d’un aïllament major. Així, el futur dels East Middlands queda, d’alguna manera, dibuixat a la trama i les declaracions dels personatges de la sèrie.

Ningú que la vegi pot sorprendre’s que Nottinghamshire, com la major part del Regne Unit, votés a favor del Brexit el 2016. El passat no determina el present, però sense ell res és intel·ligible i tot sembla fatalitat o destí. Cal trencar amb aquesta lògica d’incomprensió i sortir de l’estat de xoc en què ens trobem si volem contenir l’onada reaccionària i neoliberal que amenaça d’empassar-nos.

Article publicat originalment a La Marea.