CERCADOR

Compartir

  • Inici
  • Sectors
  • Cobrar en B, una pràctica caciquil en ple segle xxi

Cobrar en "B"

Cobrar en B, una pràctica caciquil en ple segle xxi

"Té a veure amb una dinàmica d'individualització i desregulació de les relacions laborals. Que et paguin en B et col·loca en una situació de dependència i vulnerabilitat desmesurada", afirma l'economista Fernando Luengo

Fotografia Paula Rivera

Compartir

per Guillermo Martínez

20/07/2022

Potser és perquè al seu establiment sempre s’ha fet així, o directament perquè es vulguin aprofitar de les circumstàncies personals del treballador o treballadora. En altres ocasions, és el mateix empleat o empleada qui ho demana per poder sobreviure. Així són els pagaments en B, desregulats i que deixen en una posició d’absoluta indefensió la persona assalariada. Posar fi a aquesta dinàmica, sostenen els qui la pateixen i diferents especialistes, requereix l’organització sindical de la classe obrera, que veu com es redueix el seu poder adquisitiu i com les seves cotitzacions minven dia rere dia.

L. A. té 34 anys, és hondurenya i fa quatre anys que és a Espanya, on va arribar quan fugia del seu país després d’haver denunciat maltractaments per part de la seva parella i que la justícia no la protegís. Allà va deixar els seus dos fills petits, mentre ella, ara, intenta aconseguir l’estatus d’asilada política. Des que viu a Catalunya, es dedica a cuidar persones dependents: “He arribat a treballar els set dies de la setmana, sense descans, per 700 euros al mes”, diu. Sense contracte, la indefensió de la treballadora era enorme. Quan la persona de qui tenia cura va morir, ella es va quedar sense feina, sense cap lloc on anar i sense cap tipus de remuneració.

El seu sector, completament feminitzat i amb un alt percentatge de població migrant, conviu permanentment amb aquesta mena de situacions. “També vaig estar cuidant un senyor durant cinc mesos, on ho vaig passar molt malament. Tampoc tenia contracte, així que em van dir que em pagarien menys del que s’havia acordat perquè dormia a la casa, gastava aigua quan em dutxava i electricitat quan carregava el mòbil”, relata. Ho va acceptar perquè no li quedava cap altre remei. Sense aquests diners, els seus fills no es podrien escolaritzar a Hondures.

Ara, diu, les coses han millorat notablement. Conviu i treballa per a una senyora, el seu “àngel”, tal com la defineix. Té un contracte en què està estipulada la seva jornada: de dilluns a dissabte al matí. Tot i així, es veu obligada a treballar el cap de setmana complet. La part del salari que queda fora del que recull el document contractual la rep en B, motiu pel qual s’estima més no donar el seu nom complet. “M’encantaria que no fos així, perquè això significaria que cotitzaria més i perquè tinc dret a cobrar el que em correspon”, afegeix. De moment, es forma, s’organitza i comparteix experiències amb altres companyes a l’associació AMB CURE.

Individualitzar el treballador

L’economista Fernando Luengo incideix en el fet que aquest tipus de pagaments fora del que s’ha acordat són “un estalvi molt important per a l’empresari pel que fa a cotitzacions”. Encara que és gairebé impossible conèixer la magnitud del frau, atesa la realitat submergida en què s’esdevé, la xifra podria ascendir fins a milions d’euros anuals. “Tot això té a veure amb una dinàmica d’individualització de les relacions laborals i amb la seva desregulació. Que et paguin en B et col·loca en una situació de dependència i vulnerabilitat desmesurada, perquè aquests pagaments, igual com existeixen, poden deixar d’existir”, afegeix.

El mateix passa amb les hores extres sense pagar, que s’ha comptabilitzat que a Espanya arriben a milions. “Jo em pregunto on és la inspecció de treball que obligui a complir totes les lleis que s’aproven per evitar aquest tipus de fraus”, prossegueix. Des del seu punt de vista, la negociació col·lectiva seria l’únic mecanisme capaç d’evitar aquestes situacions, que són estructurals en determinats sectors econòmics com ara l’hostaleria o els serveis de neteja.

La individualitat a què es refereix Luengo també està ben present en la figura del treballador autònom, no subjecte a una relació assalariada amb la part empresarial però sí dependent de totes les seves demandes i necessitats. “Deixant de banda els falsos autònoms, som davant un altre tipus de frau que cometen les empreses; una quota alta per als treballadors per compte propi pot induir a fer cobraments en B si la quantia és massa elevada i els guanys no permeten viure amb dignitat”, explica.

Contra la individualitat a la feina, el “curro”, fent servir les seves paraules, lluita el Daniel Treviño. Resident a Madrid, té 29 anys i ha treballat una dècada en l’hostaleria. Durant aquest temps, ha ofert els seus serveis a uns vint locals de la capital. “Jo he hagut de treballar en llocs on únicament funcionaven amb pagaments en B. Això és totalment estructural en el sector”, afirma. La seva experiència li porta a pensar que l’hostaleria és un dels sectors que està a cavall de les maneres de fer antigues, típiques i malacostumades a pagar gairebé al dia, una imatge que evoca el caciquisme i el jornal, i un moment en què tot està digitalitzat i queda enregistrat. “Molts empresaris et diuen això, que aquí sempre s’han fet les coses així”. Això sí, sempre hi surten guanyant”, matisa.

Les inspeccions que brillen per la seva absència

Aquest noi que raneja els 30 anys considera que “si de veritat la inspecció de treball treballés amb rigor, la majoria dels petits comerços d’hostaleria deixarien d’existir, perquè funcionen gràcies als pagaments en B”. Assegura que mai no ha presenciat cap d’aquelles inspeccions tan desitjades pels treballadors i treballadores víctimes de l’explotació. Només en va veure una, de sanitat, i el propietari del local els va obligar a remodelar-lo perquè en desaparegués la cuina, ja que li mancava la llicència per tenir-ne.

“A Espanya, l’hostaleria representa un gran percentatge del PIB, però alhora s’ha creat una cultura en què es pensa que són feines de tercera categoria, que qualsevol pot fer-les i que és el lloc on caus quan tot falla. Aquesta cultura de la degradació ve donada per l’empresariat, que vol estalviar costos sigui com sigui, i són dos discursos que es retroalimenten”, es lamenta Treviño.

Ell, conscient que la situació del sector és una “qüestió de classe”, com diu, en què es barreja una població majoritàriament migrant que ignora els seus drets, s’organitza a CNT Madrid. Només ha treballat dues vegades sota un marc estrictament legal “i els caps eren estrangers, un de nacionalitat vietnamita i dos de l’Argentina”, puntualitza el cambrer.

Tractar el tema dels pagaments en B significa moure’s a partir de la intuïció i amb un gran problema que acompanya aquesta realitat: la manca de dades al respecte. “Sense dades no podem saber quina és la magnitud exacta de la situació, però és possible fer-ho. L’Administració pública disposa d’una quantitat ingent de dades que podria creuar; per exemple, la xifra de vendes d’un comerç amb les hores que hi treballen els seus empleats”, defensa Carlos Gutiérrez, secretari d’Estudis i Formació Sindical de Comissions Obreres a nivell confederal.

La responsabilitat, sosté, recau en l’empresari: “Entenc que hi ha molts treballadors en una situació força precària i vulnerable que es veuen obligats a acceptar pagaments en B, però ha de ser el seu ocupador qui els proporcioni unes condicions dignes”, remarca Gutiérrez. Aquest tipus de treballadors, més preocupats i ocupats en el fet mateix de sobreviure que en el de viure, són víctimes del sistema: “Els pagaments regulats són imprescindibles per calcular la cotització, la Seguretat Social i la posterior jubilació”, destaca el sindicalista.

L’IMV com a alternativa

Per resoldre la situació, la inspecció de treball s’haurà de reforçar, tal com històricament reclamen les centrals sindicals. A més, s’hi suma la por de fer pública la situació, tot i que qualsevol treballador pot denunciar la seva empresa de forma anònima davant la inspecció: “Sempre està planant aquell pensament, del qual s’aprofita l’empresari, que si no n’agafa un n’hi ha cinquanta com ell esperant al darrere”, explica Gutiérrez.

Per això, a banda de més controls i de potenciar el cos d’inspectors per fer complir lleis, com la que obliga a fitxar a l’inici i al final de la jornada laboral, o de l’augment del salari mínim, el sindicalista de CCOO proposa l’ingrés mínim vital (IMV) com una solució que aportaria a qualsevol persona, si més no, la possibilitat de negar-se a acceptar una feina en què no es respectessin els seus drets laborals. “L’IMV no treu ningú d’una situació precària, seria un mínim, però són eines que podrien proporcionar una alternativa al treballador perquè pogués rebutjar una feina en què et paguin dos duros oficialment i encara menys en el moment de la veritat”, conclou Gutiérrez.

Reportatge

Masculinització de l’oferta en l’FP: en fem alguna cosa?

Treball

per Marta Curran 16/05/2024

15 de les 25 famílies professionals que s’ofereixen als cicles formatius de grau mitjà (CFGM) tenen un 75% de nois i quatre concentren un 96% de presència masculina

Reportatge

La falta de serveis frena el desenvolupament de la Catalunya rural

Treball

per Ànnia Monreal 10/05/2024

La instal·lació de famílies migrants pot ajudar a pal·liar el despoblament i l’envelliment que viu el camp

Reportatge

Quin model de treball posen sobre la taula els partits polítics del 12M?

Treball

per Ànnia Monreal 03/05/2024

Repassem les propostes dels vuit partits que avui configuren el Parlament de Catalunya

Ajuda'ns a fer un periodisme de qualitat

Donades de5€

Participa