CERCADOR

Compartir

Recomanacions

Com ho has fet, Carla Simón?

La directora catalana signa un nou prodigi: ‘Alcarràs’, el drama d’una família d’agricultors atropellada per una transició energètica mal entesa ...

La família d’’Alcarrás’ veu com s’apropen els camions amb les plaques solars que posaran en perill la seva vida com a agricultors. Lluís Tudela

Compartir

per Manuel Ligero

23/05/2022

La directora catalana signa un nou prodigi: ‘Alcarràs’, el drama d’una família d’agricultors atropellada per una transició energètica mal entesa

Explica la Carla Simón que quan va rebre l’Os d’Or de Berlín per Alcarràs hi va haver membres del jurat que se li van acostar i li van preguntar estupefactes: «Però… com ho has fet?». I no eren persones qualssevol. Parlem, ni més ni menys, de gent com M. Night Shyamalan o Ryusuke Hamaguchi. La Carla riu davant aquella reacció: «Era per dir: “Jo? Però què m’esteu dient? Com ho feu vosaltres?!”». I, tanmateix, malgrat la seva modèstia, la pregunta és pertinent: com ho has fet, Carla Simón?

Segons que sembla, tothom en el jurat de Berlín es va sorprendre quan, al final de la pel·lícula, va veure cognoms diferents en els títols de crèdit. Segurament sabien que la directora havia treballat amb actors no professionals, però no es podien creure que aquella família que veien a la pantalla no ho fos també en la vida real.

Quan algú té l’habilitat de convertir una ficció en pura vida, és impossible no quedar esbalaït. I això és el que passa amb Alcarràs.

El que narra la Carla Simón és el drama d’una família atropellada per una transició energètica mal entesa. El Quimet, la Dolors i els seus fills veuen amb impotència com els arrabassaran les terres, arrendades i conreades pels seus durant generacions, i com n’arrencaran els presseguers per instal·lar-hi panells solars. No hi ha res que ells puguin fer per impedir-ho. És el capitalisme, amic. El capitalisme verd.

El naturalista Joaquín Araújo deia en una entrevista recent que «quan les informacions sobre el canvi climàtic són tan rotundes, arribem a la conclusió que pràcticament caldria declarar sagrat fins a l’últim metre quadrat que tingui herba». Però no és així com s’està duent a terme la indispensable descarbonització de l’economia. «Estem ocupant territori, fins i tot el de magnífiques deveses, enclavaments esteparis amb espècies úniques, per instal·lar-hi granges solars de centenars d’hectàrees. Però si n’hi hauria prou de cobrir la meitat de les teulades d’Espanya amb plaques solars per assegurar l’autoabastament!», afegia. I d’això es tracta, precisament. De poder. De concentració de capital. D’acaparament de recursos. Una minoria posseeix i una majoria treballa i paga. Res de nou sota aquest sol net, verd i renovable.

Les persones d’Alcarràs

Però aquests són els grans conceptes, la macroeconomia, sempre tan abstracta. Després hi ha les persones, i és en aquestes on la Carla Simón posa el focus, amb una delicadesa, amb una tendresa, amb una empatia i amb una veritat corprenedores. I amb ràbia, per què no dir-ho, la ràbia que rosega el Quimet i que arrasa emocionalment tota la seva família i l’espectador. La feina de tot el repartiment és excepcional, però la del Jordi Pujol Dolcet és un huracà.

La directora ja havia demostrat que sap tocar aquest ressort íntim i fràgil que fa que el públic es trenqui. Ho va fer a Estiu 1993 (2017), on relatava la seva pròpia història de nena òrfena i perduda incrustada a una nova família. No es pot imaginar un debut més feliç: tres premis Goya, cinc Gaudís, dos Sant Jordi i quatre Feroz. Aquest cop torna a l’àmbit rural i familiar (la seva pròpia família també conrea préssecs) per fer una pel·lícula més coral però no menys intensa.

La seva mestria li serveix per anar exposant i desenvolupant els problemes (vitals, econòmics, culturals, energètics) per capes generacionals, des de l’avi fins a la neta petita, mostrant els seus diferents efectes i reaccions. El resultat, d’una humanitat incontenible, és portentós.

El camp pateix ja moltes tempestes. Unes de velles i d’altres de noves. Hi ha la pedregada i hi ha la sequera. Hi ha els arrendaments, cada dia més cars, i el preu de la fruita, sempre minvant. Estan, finalment, els voltors, en forma de bancs, de terratinents, de grans supermercats o de fons d’inversió. Sempre han estat allà. Són els que, sense treva, pretenen exprimir fins a l’última gota de suor del petit agricultor i del migrant sense papers. I quan consumin l’estrangulament, els donaran un cop de peu per seguir fent el que sempre han fet: arrasar. Arrasar la natura, arrasar drets, arrasar famílies. Mai no els van faltar excuses, però ara en tenen una de difícilment rebatible: el canvi climàtic. És el negoci perfecte, perquè s’articula, com qualsevol xantatge, amb forma de tenalles. O posen les seves plaques (les seves, no les teves, per al teu consum, o les de qualsevol altre) o el món cremarà.

John Steinbeck ja havia explicat aquesta història. Ho va fer a El raïm de la ira i va atorgar a la seva dissortada família protagonista la virtut de la dignitat. La Carla Simón la cus amb quelcom que és, si fos possible, encara més important: l’amor.

[Publicat originalment el 29-04-2022 a La Marea]

Reportatge

Masculinització de l’oferta en l’FP: en fem alguna cosa?

Treball

per Marta Curran 16/05/2024

15 de les 25 famílies professionals que s’ofereixen als cicles formatius de grau mitjà (CFGM) tenen un 75% de nois i quatre concentren un 96% de presència masculina

Reportatge

La falta de serveis frena el desenvolupament de la Catalunya rural

Treball

per Ànnia Monreal 10/05/2024

La instal·lació de famílies migrants pot ajudar a pal·liar el despoblament i l’envelliment que viu el camp

Reportatge

Quin model de treball posen sobre la taula els partits polítics del 12M?

Treball

per Ànnia Monreal 03/05/2024

Repassem les propostes dels vuit partits que avui configuren el Parlament de Catalunya

Ajuda'ns a fer un periodisme de qualitat

Donades de5€

Participa