Cooperatives. Per què treballar per al sistema?

Què té d’especial aquesta figura jurídica i per què és més necessària i resistent en èpoques de crisi? Un recorregut des de la seva posada en marxa

Era l’any 1865 quan va veure la llum la primera cooperativa a Espanya. Va ser a Girona i, sota el nom d’Económica Palafrullegense, un grup d’obrers va obrir una botiga que atenia tres cops per setmana i que disposava d’una varietat d’articles limitada. Aquesta iniciativa, que va néixer gairebé clandestinament, va acabar el seu primer exercici amb 78 socis. Així és com va començar la història cooperativista en aquest país, que va tenir com a exponents principals Catalunya i el País Valencià. A partir d’aleshores, van començar a florir iniciatives laborals i de consum col·lectives que també funcionaven com a mutualitats per protegir els treballadors per malaltia o en les incipients i creixents vagues.

Les xifres van ascendir fins a les 18.035 cooperatives registrades a Espanya el 2020, segons el Ministeri de Treball i Economia Social, que donen feina a 284.000 persones. Avui, l’àrea d’influència d’aquesta figura s’ha estès per tot el territori espanyol i, si bé Catalunya i el País Valencià condensen el 17% i el 12% de les cooperatives de l’Estat, respectivament, actualment Andalusia lidera les dades de cooperativisme, amb el 21%. Euskadi, tot i representar només el 6,5%, està al capdavant pel que fa a treballadors associats, gràcies a firmes com ara Mondragón, un conglomerat format per 98 cooperatives i amb presència arreu del món. “La incògnita d’aquest mapa de distribució cooperativa la presenta Madrid”, destaca Ivan Miró, sociòleg, cooperativista i membre del consell rector de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (FCTC).

“Segurament té a veure amb una estructura d’Estat molt centralista, que també condensa totes les lògiques capitalistes a la capital“, considera Miró. Les cooperatives són l’extrem oposat a les lògiques capitalistes laborals i de mercat. Són empreses de participació lliure i democràtica, en les quals els objectius, estratègies i repartiment de beneficis són decidits pels seus socis i sòcies (molts dels quals són treballadors). Però no tot són flors i violes. “Hi ha un perill real en el fet que darrere de la creació d’una cooperativa s’amaguin models capitalistes”, alerta Ricard Espelt, coordinador del Grup d’Investigació Digital Comú (Dimmons), especialitzat en economia col·laborativa.

Per a Espelt, el nom no fa la cosa. O el que és el mateix: una cooperativa, pel simple fet de comptar amb aquesta forma jurídica, no ha de ser democràtica ni participada. Per Ivan Miró, però, la forma jurídica sí que és important, però per evitar allò de “feta la llei, feta la trampa”, tots dos insisteixen en la necessitat de blindar els mecanismes de presa de decisions i repartició de beneficis que fan que una cooperativa sigui tal. I per a això, “les polítiques públiques tenen una responsabilitat ineludible“, assegura el sociòleg Miró.

Quan, en aquell llunyà 2013 de crisi devastadora, la cooperativa d’electrodomèstics Fagor (gènesi de Mondragón) va haver d’abaixar la persiana, diversos mitjans i economistes es van apressar a dir que s’apropava “el final del cooperativisme”. Però, segons dades governamentals d’aquell mateix any, es posava de manifest que les cooperatives aguantaven més bé les crisis, ja que van acabar l’exercici augmentant un 6,8% l’ocupació. I aquest solc es manté, perquè tot i que avui hi ha 3.200 cooperatives menys que aleshores, també hi ha 13.000 treballadors més. I enfront del 5% de les empreses que van tancar durant els sis primers mesos de pandèmia, van sucumbir el 3,2% de les cooperatives.

Intercooperació

El motiu d’ aquesta resistència rau en la intercooperació. “Tenen més capacitat d’absorbir els impactes econòmics gràcies a models de resiliència com són les caixes de resistència i els mecanismes de solidaritat interna”, sosté Espelt. D’ aquesta manera, que una cooperativa agroecològica estigui vinculada a una de transports i a una de consum, i que totes, al seu torn, comptin amb el suport d’una banca cooperativa que proveeixi de crèdits amb interessos no abusius, garanteix una millor adaptabilitat a les crisis. “Des del cooperativisme hem entès que no val anar per lliure: d’un en un no podem canviar el sistema, cal fer aliances amb altres actors que estiguin compromesos amb el mateix canvi de model i disposats a sostenir aquells que tinguin problemes”, explica Miró.

Les experiències de cooperació de barri, caixes de resistència i suport mutu que van tenir lloc durant els moments més durs del confinament auguren “un possible increment del moviment cooperativista a Espanya“, opina el sociòleg. Però encara hi ha molt per fer, atès que el “model de precarietat neoliberal i individualista actual fa que a molta gent li costi fer el primer pas i organitzar-se”, afegeix Miró.

És aquesta falta d’organització la que explicaria que a Espanya no hi hagués tantes empreses recuperades com en altres països, com ara França. De fet, el gran boom de les cooperatives a Espanya es va produir els anys vuitanta del segle passat, de la mà d’aquelles empreses que, després d’un tancament per fallida, van ser recuperades pels treballadors. Es van arribar a crear més de 1.000 cooperatives l’any.

“Això ara no passarà, perquè la classe obrera no està tan organitzada i, a més, hem de preguntar-nos si cal que nosaltres mantinguem aquelles empreses que el capitalisme ja no vol“, reflexiona Miró. La clau és les cooperatives no vulguin emular el capitalisme, sinó que es mantinguin en una economia de petita escala que pugui assolir grans impactes gràcies a la intercooperació i la interdependència. “El gran potencial de les cooperatives és que, si bé necessites treballadors compromesos, els consumidors poden participar en el canvi pagant un rebut de la llum o fent la compra. Ara bé, hem de saber fer atractiu aquest model”, explica Espelt.

[Publicat originalment el 04-02-2022 a La Marea]