Pot la cultura ser un treball?

Crear o cobrar?: “Sembla que les vocacions culturals no puguin ser remunerades”

Els oficis artístics tendeixen a ser vistos més com a aficions que no com a feines, amb valor per la comunitat i mereixedores de condicions laborals sostenibles. Malgrat que treballar-hi sol requerir àmplia formació i gran dedicació, pluriocupació i precarietat conformen un escenari habitual per les creadores culturals.

Fa menys d’un any que es va decidir a deixar els 1.300 euros assegurats a final de mes. La jornada de 8 hores la dedicava a gestionar projectes socials. La música, un temps extra. Ara, la rapera Imane Raissali, coneguda com a Miss Raisa, ha aconseguit posar els versos al centre del seu modus vivendi. “Ja no puc fer mil coses de gratis com he arribat a fer, haig de lluitar per sobreviure al món de l’art”, argumenta, davant els reiterats oferiments de participar sense cobrar en esdeveniments i els intents de rebaixar-li els honoraris. La inestabilitat econòmica s’ha convertit en una constant amb la qual conviu. “Tenint una criatura ofega una mica”, afirma. Alhora, se sent afortunada d’haver aconseguit definir el seu caixet i poder viure de la música. No és el que, assegura Raissali, passa més habitualment. “Hi ha llocs on tracten fatal i paguen molt poc per tocar, però igualment s’accepta per poder tenir l’experiència”, lamenta la rapera. Diu que, la majoria de músics que coneix, el sostre el paguen amb altres feines -”en restaurants, bars o com a personal de seguretat”, exemplifica- i que dediquen també part del sou a la seva producció musical.

Pintura, teixit i ceràmica, per una banda. Classes a infants i encàrrecs de disseny gràfic, per l’altra. Ha treballat tota la vida diversos llenguatges artístics, alhora que ha treballat del que l’ha permès sostenir-se. I, ara, tenir una pensió de jubilació suficient. Consuelo Vallina, que ha presidit la Unió d’Artistes Contemporanis fins a inicis d’any, afirma que el més freqüent entre artistes visuals és “ser mecenes d’una mateixa”: “Això no vol dir que mai guanyis diners amb les teves obres, però normalment amb una altra feina ens autofinancem les despeses de producció”, específica. “Com que és una feina vocacional, ni que sigui dificultós, no t’atures”, afegeix de seguida.

Els oficis artístics parteixen d’una passió i deriven en molts casos en una precarietat laboral “esperable”. Segons problematitza l’assagista i investigadora de l’Institut de Ciències Humanes i Socials del CSIC Remedios Zafra, “normalitzar” les dificultats de sostenir la dedicació a feines artístiques i culturals és conseqüència de l’escàs valor social que se’ls atorga, malgrat ser els oficis que treballen amb allò que “ens permet fer-nos preguntes, imaginar i trencar rutines”: “Controlar el que és simbòlic és controlar l’imaginari i, d’això, els que en saben molt són la religió i el mercat”, planteja Zafra.

La precarietat genera que l’entorn artístic sigui per persones privilegiades, perquè si em vull dedicar al cine o a la música, puc estar anys abans de trobar la sortida, i si tens pasta, pots estar-te movent els teus projectes”, explica José Sánchez-Sanz

José Sánchez-Sanz és compositor de clàssic i ha fet, sobretot, música per a cinema. Detecta que són les normes de la indústria les que “dominen l’entorn de la cultura” i considera que són les que provoquen precarietat a les treballadores dels àmbits artístics. En el cas de la música, denuncia que, normalment, les sales de concerts no els reconeixen la relació laboral: “O fas factura o en negre, si no és que directament has de pagar per llogar la sala, tot i que hagi rebut finançament públic per programar i donar oportunitats a la diversitat artística que hi ha al país”, afirma el músic, portaveu de la Coordinadora de Músiques i Músics de la CNT a Madrid.

L’escala de condicions laborals a l’esfera artística i cultural té graons de qualitat molt diversa i les experiències de qui hi transita són desiguals: hi ha qui s’hi mou amb fermesa des de la infància i hi ha qui fa equilibris per posar-hi els peus i no caure’n durant la vida. Ara bé, la idea que “ser creadora” implica avantposar la vocació a la seva vida i a les condicions de treball, és una creença que tendeix a impregnar unes i altres. “L’entusiasme” de les treballadores i treballadors artístics i culturals és “instrumentalitzat”, denuncia la Zafra: “Se’n treu més treball per menys diners, fent veure que hi ha moltes persones en les mateixes situacions disposades a cobrar poc, o en ocasions, fins i tot, a pagar, per pràctiques que podem considerar laborals”, detalla.

Sánchez-Sanz defensa que, si la cultura funciona, és per “l’esforç i l’energia” que hi posen les persones que hi treballen. I que, una altra cosa, és quina feina els aporta els diners cada mes. En el seu cas, fer classes a la Universitat. “La precarietat genera que l’entorn artístic sigui per persones privilegiades, perquè si em vull dedicar al cine o a la música, puc estar anys abans de trobar la sortida, i si tens pasta, pots estar-te movent els teus projectes”, planteja.

Se’n treu més treball per menys diners, fent veure que hi ha moltes persones en les mateixes situacions disposades a cobrar poc, o en ocasions, fins i tot, a pagar, per pràctiques que podem considerar laborals”, detalla Remedios Zafra

Una majoria de les persones que poden dedicar-se a crear és perquè tenen altres feines “molt diverses”. És una de les conclusions de la recerca de Remedios Zafra. També durant les entrevistes va detectar que, en general, aquestes treballadores havien d’acceptar “tot el que els arriba” per continuar amb la seva activitat creativa. “La seva pràctica sol venir d’una vocació a la qual han dedicat temps, assaig, formació i energia i tenen per tant expectatives a l’hora de poder convertir aquesta potència en treball, però només les que compten amb un suport familiar poden pensar en la creació com a únic treball”, observa la investigadora cultural.

Entre les dificultats per fer sostenible l’activitat creadora, Ingrid Guardiola, investigadora cultural, identifica, també, una creixent demanda de “productivitat i novetat en temps més curts”. “Hi ha un període entre una creació i una altra creació que és la recerca, que és intangible, i sovint és la part que costa més d’entendre que hauria de comptar amb finançament”, reclama. Aquesta és una de les particularitats que esdevé barrera per dedicar-se a oficis artístics “si no tens assegurada la supervivència” per vies paral·leles. “Entre la gent que s’ha pogut dedicar fermament a la cultura, hi ha en general un component de classe social important”, remarca Guardiola, actualment, directora de Bòlit-Centre d’Art Contemporani de Girona.

Entre la gent que s’ha pogut dedicar fermament a la cultura, hi ha en general un component de classe social important”, remarca Ingrid Guardiola

“Fer el màxim per tenir una feina que et permeti viure dignament”, ha estat una pressió que, explica Raissali, ha sentit des de petita. Va arribar a Barcelona procedent del Marroc amb 8 anys. “Gens se t’acudeix la idea de ser artista en un entorn familiar d’escassos recursos, amb dificultats per assumir el cost del material escolar o extres com les excursions”, explica.

Les discriminacions i el desclassament corresponent que implica migrar per moltes persones no occidentals, és una de les peces per explicar la infrarepresentació de la diversitat d’origens dins d’institucions i equipaments culturals. Corregir-ho és un dels reptes identificats en el darrer informe del Consell Nacional de la Cultura i les Arts de Catalunya.

Raissali mai s’ha format en música. Va estudiar comerç internacional, va treballar d’agent d’aduanes dos anys i després va entrar a gestionar projectes socials. L’origen de Missa Raissa el situa al pati de l’escola, on observava un grup de xavals més grans que rapejaven. Un dia, la van animar a fer-ho també.“Escric d’experiències que he tingut i crec que moltes persones s’hi poden identificar”, comparteix la rapera, convençuda que la música “no va només d’entretenir a través d’una cosa maca, sinó de fomentar l’empatia”.

Cultura entre equilibris i privilegis

Miquel Barcelona se sap privilegiat d’haver comptat amb el suport familiar per formar-se en dansa i apostar sense distraccions per fer-hi carrera. I és que el missatge de “busca’t una feina de veritat i, en el temps lliure, t’hi dediques”, és habitual que el rebin artistes i creadores provinents de famílies de classes treballadores. “Els qui toquetegen tecnologia poden convertir una afició en un treball i, fins i tot, s’idealitza la figura en ‘l’emprenedor de Silicon Valley’, però a qui es dedica a la cultura se li diu que la seva feina és una afició”, exposa Zafra.

Molt ben pagat, en ocasions. Regalant la feina, en altres. Les condicions laborals com a coreògraf i ballarí que Barcelona ha anat trobant són molt diverses, afirma, i les “jerarquies internes salarials” entre les figures que participen en alguns espectacles, també. En qualsevol cas, la inestabilitat és la carta que, com tants altres professionals de les arts escèniques, troba damunt la taula. L’àrea assistencial de la Fundación AISGE, l’entitat de gestió que distribueix els drets de propietat intel·lectual de ballarins, actors, actors de veu i directors d’escena a l’Estat, va destinar al llarg del darrer any prop de 4 milions d’euros a programes de suport per artistes sense ocupació o en condicions precàries. La prestació per a persones més grans de 60 anys, per complementar les pensions més baixes, és el programa al qual destinen més recursos.

“Mai he sabut de què treballaria més enllà de dos mesos i això és una decisió de vida que no ha estat premeditada, sinó fruit de sentir que aquest és el lloc que puc ocupar a la societat, que resulta ser força dissident”, planteja Barcelona. Fa cinc anys, a través d’una convocatòria de l’associació de professionals de la dansa, va fer el seu primer projecte i ara té la seva companyia. Està impulsant una obra que explorarà “el centre de la cultura i la contracultura”. La fase de recerca per aquest projecte és un procés que durarà mesos, però de bon inici ha aparegut la relació dels treballadors i treballadores artístics amb les institucions, i el desequilibri salarial en l’estructura cultural. “La majoria de diners es queden en els intermediaris i amb qui s’intenten estalviar diners és sempre amb els treballadors de la dansa”, denuncia el coreògraf.

Mai he sabut de què treballaria més enllà de dos mesos i això és una decisió de vida que no ha estat premeditada, sinó fruit de sentir que aquest és el lloc que puc ocupar a la societat, que resulta ser força dissident”, planteja Miquel Barcelona

També l’artista i gestora cultural Montserrat Moliner, presidenta de la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya ( PAAC), denunciava fa uns mesos, que la majoria de la inversió pública “queda retinguda en la complexitat de mantenir les estructures”, mentre que hi ha poca inversió directa en les persones creadores. Els seus ingressos, afirma Moliner, majoritàriament no excedeixen els 6.000 euros anuals.

Ser oficis vocacionals duu implícita la consideració que “la satisfacció de fer-los és una forma de pagament”, explica Zafra, que reivindica el marge de millora de les condicions de les treballadores “per posar en valor la cultura i aconseguir que puguin regular la seva pràctica: seguretat social, drets i obligacions laborals”. Si bé és una precarietat que solen protagonitzar persones “actives i amb estudis”, per la investigadora és important no ubicar-la en contraposició amb la precarietat de qui “està al límit o habita la pobresa absoluta”: “D’aquesta manera, la pressió recau sobre qui és més o menys pobre i oblida qui ho provoca”.

De dedicar-se a l’art i la cultura, el guionista i dramaturg Yago Alonso en destaca la incertesa i la persistència. “De persones amb talent n’hi ha moltes, però això és una carrera de fons i, amb el que costa tirar endavant un projecte, a vegades penses que el proper cop potser t’ho penses dues vegades”, reconeix. Remarca, alhora, que la precarietat no és patrimoni del seu terreny, sinó que el problema és que una part àmplia de la gent visqui instal·lada en feines infraremunerades i en el no arribar a final de mes.

De persones amb talent n’hi ha moltes, però això és una carrera de fons i, amb el que costa tirar endavant un projecte, a vegades penses que el proper cop potser t’ho penses dues vegades”, reconeix Yago Alonso

Les obres d’Alonso planten un mirall d’humor per repensar situacions que toquen, sense cap gràcia, bona part de la població. El sou, però, el guanya “creant dins del mainstream”, a la televisió, explica. El teatre, el defineix com a vocació; com la via que ha trobat per explicar les històries que vol explicar. “Genera uns sous incompatibles amb el cost de la vida en una ciutat com Barcelona”, afirma el coautor de l’exitosa Ovelles i d’altres com Instruccions per enterrar un pare. Les obres les escriuen a quatre mans amb Carmen Marfà, amb qui, també, “es roben les vacances” per poder-ho fer, afirma. “Espero que arribarà un dia en què sigui la nostra principal ocupació”, diu.

Multipremiada, amb més d’una quinzena d’obres a l’esquena i gairebé trenta anys de recorregut, Marta Sanz en fa només set que viu dels seus llibres. “Sembla que les vocacions culturals no puguin ser remunerades, que siguin un do pel qual hagis d’estar agraïda als cels”, observa. Sanz reivindica la dimensió educativa i transformadora de les arts, però detecta que socialment tendeix a veure’s la cultura com “la guarnició del filet”: “Demanar remuneració per persones que al que es dediquen és a ‘complementar’ és encara més complicat”, planteja.

Zafra adverteix que una cultura “precaritzada” genera una “frustració nociva que contribueix a no qüestionar ni el poder ni el sistema dels veritables privilegiats”. “Posa en risc el contrapunt de resistència i crítica”, alerta, mentre “molts es lucren d’aquest escenari”: “Aquest poder és, com en tantes situacions, al que cal exigir un major esforç i responsabilitat a l’hora d’afavorir canvis”, defensa la investigadora.