Trobar feina quan tens una discapacitat (física), una cursa d’obstacles

Diversos factors influeixen en l’exclusió de les persones amb discapacitat del món laboral

Quantes vegades veiem un cambrer amb un sol braç o una treballadora de supermercat en cadira de rodes? La resposta, segurament, és poques. I, si ho fem, ens sobta.

L’exclusió de les persones amb alguna discapacitat del mercat laboral és una realitat invisibilitzada i en què intervenen molts factors: l’accessibilitat, la manca de formació, l’excés de prejudicis o desconeixement… Algunes discapacitats passen desapercebudes i altres són molt evidents, però totes tenen un efecte en l’estabilitat laboral d’una persona.

Esther Sánchez, de 52 anys, treballava d’ajudant de cuina fins que va patir leucèmia. Llavors va rebre la incapacitat absoluta. Ara té síndrome de sensibilitat central, fibromiàlgia i esgotament crònic. Durant el període de baixa, que va durar quatre anys, va aprofitar per treure’s el títol de tècnica superior en dietètica.

A la sala d’espera de l’assistenta social va ser on va veure un cartell de la fundació ECOM, entitat que treballa per a la inserció laboral de les persones amb discapacitat física i orgànica. Després de fer-hi uns quants tallers, al cap d’un mes i mig la van contractar a l’empresa de dietètica on ara treballa. “Va ser amor a primera vista”, assegura. “Per la leucèmia em canso molt i, allà on soc, hi tinc una cadira per descansar. El meu cap em diu que val més la pena anar al meu ritme i fer bé la feina que fer massa esforç i no poder continuar endavant”.

Aquesta és la seva primera feina després de la malaltia i s’hi veu jubilant-s’hi. Ha tingut la sort de trobar una empresa conscienciada amb les necessitats del col·lectiu amb alguna discapacitat. “Calen més companyies i entitats que estiguin compromeses en aquest sentit”, defensa. “Perquè una persona tingui una discapacitat no vol dir que estigui discapacitada per treballar”.

Altres persones encara no han tingut la sort de trobar una feina estable. Maria Girbau, de 37 anys, continua cercant-ne a través d’ECOM, on també fa xerrades de sensibilització. Va néixer amb dues malalties rares i una discapacitat: espina bífida, hidrocefàlia i síndrome d’Arnold Chiari. Té la columna vertebral oberta i tot el sistema nerviós alterat. Per això ha de caminar amb l’ajuda de dues fèrules i un bastó. També té un problema d’incontinència i dificultats a nivell cognitiu.

Girbau forma part de les persones amb deficiències al sistema osteoarticular, el grup majoritari entre els treballadors amb una discapacitat i alta laboral (el 23,9%, segons les dades de l’Institu Nacional d’Estadísdica, INE). També forma part del 82% de persones amb discapacitat que no té estudis superiors.

“Només tinc l’ESO i això, a l’hora de buscar feina, fa que no em vulguin contractar”, explica. “Vaig intentar fer un cicle formatiu, però em van dir que no estava capacitada i em van fer fora. Això també em va passar a l’institut: em van convidar a marxar-ne i em van dir que anés a un centre de discapacitats mentals o que m’assegués al sofà de casa perquè no seria res a la vida”.

La manca d’estudis se suma a les seves necessitats per conciliar l’horari laboral amb les visites mèdiques i d’infraestructura adaptades al seu físic. “Amb l’ajuda del bastó camino bé sola, però necessito un lavabo a prop i que estigui net, perquè agafo infeccions molt fàcilment. A més, he d’anar uns quants cops al metge i una de les operacions me la fan cada tres mesos i he d’estar en repòs dos dies”. 

Per això, a entrevistes de feina li han dit que no la contractaven. “Una vegada vaig presentar el currículum a una empresa molt coneguda de monitors de lleure i em van dir que per experiència laboral sí que em podien agafar, però per la meva discapacitat, no ho farien“, recorda.

Casos com el de la Maria n’hi ha molts. Segons l’informe de 2022 sobre vulneracions de drets d’ECOM, el dret al treball ha estat el segon més perjudicat, amb un 23% entre les persones amb discapacitat. La majoria d’incompliments són per pressions per dur a terme diferents tasques i complir certs objectius sense tenir en compte les adaptacions que necessita el treballador amb discapacitat.

N’hi ha d’altres relacionades amb les condicions precàries, l’incompliment de la quota legal de reserva en les oposicions o altres proves d’accés a les administracions públiques, les traves burocràtiques i el temps per accedir als ajuts, la discriminació en processos de selecció i la bretxa digital. El principal agent vulnerador del dret al treball va ser el personal de l’empresa privada, amb un 68%. 

Però, les companyies són les responsables que la inclusió laboral es compleixi? Quins factors influeixen en el fet que la taxa d’atur de les persones amb discapacitat fos gairebé deu punts més alt que el de la població general el 2021 a Catalunya, en un 20,6% respecte d’un 11,6%, respectivament?

Infringir un dret surt barat

Per llei, les empreses amb 50 treballadors o més estan obligades a reservar el 2% dels llocs de feina per a les persones amb discapacitat. És el que es coneix com a quota de reserva que, en el cas de les administracions públiques, suposa un 7%. Però no totes la compleixen. 

“La majoria de les entitats on integrem persones amb discapacitat són petites i mitjanes, que són les que no tenen cap obligació de fer-ho”, diu Bibiana Bendicho, vicepresidenta d’ECOM. “Contràriament, les empreses que més incompleixen les quotes són les més grans perquè els és més fàcil pagar les sancions que fer un pla d’integració. El sistema és pervers i les sancions són molt petites. Si fossin més grans, viuríem una altra situació”.

Les multes per l’incompliment del 2% oscil·len entre els 301 els i 6.000 euros si són lleus i entre els 600.000 i 1.000.000 euros per a les més greus. Segons l’Observatori sobre Discapacitat i Mercat de Treball a Espanya (Odismet) i les dades de l’INE de l’any 2020, aproximadament el 38,9% de les empreses compleixen amb la quota. En canvi, al voltant del 61% de les companyies no ho fa, tot i que el 52,4% sí que té algú amb discapacitat treballant-hi. 

La majoria de les entitats (75%) declara que no contracta persones del col·lectiu no perquè no vulgui, sinó perquè no troba ningú, segons la fundació Adecco. Afirmen que falten professionals amb un perfil que s’adapti als seus llocs de treball. Més enllà d’això, un 13% creu que els possibles treballadors s’absentaran de la feina, un 8,8% creu que la cultura organitzacional no està preparada per incorporar-hi persones amb discapacitat i un 5,9% que els empleats amb discapacitat necessiten adaptacions al lloc de treball massa costosos.

Bendicho opina que “hi ha empreses a qui els costa adequar la producció a una persona o a flexibilitzar les jornades de treball” tot i rebre ajudes públiques per fer-ho. En el cas de Catalunya, la Generalitat atorga més de 7.500 euros a empreses que contractin personal amb discapacitat a jornada completa durant un any. 

Barreres que es poden desfer

La falta de voluntat de les empreses no és l’únic factor que impedeix les persones amb discapacitat trobar o mantenir una feina. Anxo Queiruga, president de la Confederació Espanyola de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica (COCEMFE), afegeix a l’equació les barreres educatives relacionades amb la falta d’accessibilitat i disponibilitat de recursos professionals i materials o la manca de formació en discapacitats del professorat, que fan que “les persones transitin per un sistema educatiu en clara situació d’inequitat”.

El directiu també esmenta que “ens trobem amb un grup social envellit, per la qual cosa també es pateix el biaix d’edatisme i el de doble bretxa de gènere i discapacitat que afecta les dones”.

La bretxa digital també juga un paper important, perquè “les competències digitals són necessàries en la majoria de les ocupacions i sobretot en les professions més especialitzades o amb major projecció de futur”. Bendicho concorda en què “la poca formació resulta en feines de molt baixa qualificació i, per tant, en sous més baixos que els de la població general”.

És per això que tant des d’ECOM com des de COCEMFE demanen més finançament en formació. “Les polítiques d’ocupació s’han d’adreçar al col·lectiu amb discapacitat. Quan hi ha moments de crisi o pandèmia, s’ha comprovat que els col·lectius vulnerables són els primers a trobar-se més exclosos de la societat”, sosté la vicepresidenta d’ECOM.

Però aquestes mesures s’han d’acompanyar d’un canvi de mentalitat: ens hem de desfer dels prejudicis i dels estereotips que envolten el col·lectiu de persones amb discapacitat degut al desconeixement. 

Com diu Maria Girbau, que manté l’esperança de trobar una bona feina, “les empreses no haurien de tenir por de contractar-nos; han de veure més les qualitats laborals que tenim que no pas la nostra discapacitat”.