Economia de l’estrès

La covid-19 ha accelerat encara més l’ansietat i la precarietat associades a l’evolució del model econòmic global. Els experts alerten de conseqüències devastadores per a la salut

Fent petits salts, l’un rere l’altre, hem acabat vivint en una autèntica economia de l’estrès.

El triomf del neoliberalisme, d’ençà de finals de la dècada de 1970, amb l’arribada de Ronald Reagan i Margaret Thatcher, va bandejar el consens de postguerra i totes les seguretats que hi anaven associades —incloses les xarxes comunitàries—, i va donar pas a un model molt més insegur, competitiu i estressant.

Després, a partir del 2007, la Gran Recessió global va empitjorar les condicions de vida de les classes populars: salaris a la baixa, menys drets i més pobresa i desigualtat. I més estrès davant la dificultat creixent d’arribar a final de mes.

Enmig de tot això, la quarta revolució industrial, basada en la disrupció digital, amenaça de destarotar la gran majoria de les empreses i els llocs de treball: de sobte, tots podem esdevenir obsolets. Més estressats encara.

I aleshores va arribar la pandèmia de la covid-19: una cosa mai vista el darrer segle, amb els nivells d’ansietat, estrès i malalties mentals per l’estratosfera.

I quan es comença a atalaiar un horitzó menys agut de la pandèmia, la inflació irromp amb una virulència inèdita en quaranta anys, amb una especial incidència en productes i serveis bàsics: electricitat, menjar i serveis associats a la mateixa covid-19 (vegeu el gràfic).

Benvinguts a l’economia de l’estrès: el PIB i les borses en màxims, però l’estrès desbocat com mai abans, amb 120 milions de persones amb depressió i ansietat, segons The Lancet (1), el 20 % més que abans de la pandèmia. Només a Europa, el cost econòmic de la depressió causada pel treball s’estima en 617.000 milions l’any, d’acord amb la confederació de sindicats europeus (ETUC).

Treballar sense descans

Res a veure, doncs, amb l’horitzó que va dibuixar John Maynard Keynes, el qual augurava que les millores tecnològiques i de productivitat permetrien treballar tot just tres hores al dia per poder tenir una bona vida l’any 2030. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima en 745.000 les morts anuals degudes a jornades laborals prolongades, tan comunes en societats com la japonesa, en la qual fins i tot disposen d’un terme per referir-s’hi: karoshi.

James Suzman, antropòleg de la Universitat de Cambridge, que ha revisat amb llums llargs 30.000 anys d’història del treball (2), ha conclòs que, en realitat, mai no hi ha hagut un desajust més gran entre “l’esforç del treball i la recompensa”.

El model fomenta la competitivitat extrema

“La covid ha agreujat força la situació, però fa gairebé mig segle, a partir de la revolució neoliberal, avançant en una mateixa direcció, amb un sistema econòmic que impulsa la competitivitat extrema en tots els àmbits i que crea societats cada vegada més malaltes”, explica Albert Recio, professor emèrit d’Economia Aplicada a la UAB.

Els acadèmics han aportat nous conceptes per perfilar aquest model: corrosió del caràcter (Richard Sennet), temps líquids (Zygmunt Bauman), precariat (Guy Standing), feines de merda (David Graeber)… La suma de pinzellades forma un dibuix aclaparador, allunyat de la utopia de la bona vida que intuïa Keynes i marcat, en canvi, per l’estrès de no arribar mai on hom pretén; ni tan sols als mínims de subsistència. I no es tracta només del bon viure: els efectes sobre la salut són devastadors.

Malalties

“A hores d’ara les evidències entre les precarietats derivades del sistema econòmic i els problemes de salut ja són aclaparadores”, subratlla Joan Benach, director del Grup d’Investigació en Desigualtats en Salut de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

A l’epicentre dels problemes de salut trobem, precisament, l’estrès, desencadenant de moltes altres patologies. Benach lidera ara un projecte internacional (PRESSED) que posa el focus justament en la vinculació directa entre estrès i precarietat, així com en els seus efectes sobre la salut. En les bases del projecte, exposades a la revista científica Frontiers in Public Health (3), es recopila un munt d’investigacions en diferents països que reforcen la connexió directa entre precarietat i estrès, d’una banda, i estrès i altres malalties, de l’altra. Molt particularment: malalties psíquiques i mentals, cardiovasculars, osteoporosi, depressió…

Els britànics Richard Wilkinson, de la London School of Economics, i Kate Pickett, de la Universitat de Nova York, tots dos epidemiòlegs a més d’economista i antropòloga, respectivament, fa més d’una dècada que lideren l’enfocament acadèmic internacional que posa en relació directa la igualtat (i la seva antítesi: la precarietat) amb la salut. El 2009 van publicar un llibre important, Desigualdad (4), completat el 2019 amb Igualdad (5), que proporciona una enorme base empírica que demostra fins a quin punt la desigualtat i la precarietat disparen no només la infelicitat, sinó també les malalties.

L’estrès, com el tabac, desencadena moltes malalties

Wilkinson i Pickett també col·loquen al centre l’estrès i l’ansietat, en considerar-les “causes d’ampli espectre” com a desencadenants de moltes malalties, i fan un paral·lelisme amb el tabac. “La majoria de les malalties, físiques i mentals, obeeixen a múltiples causes, i la majoria de les causes contribueixen a moltes malalties diferents, raó per la qual es podria afirmar que aquestes causes d’ampli espectre produeixen múltiples malalties”, escriuen en referència tant al tabac com a l’estrès.

El tabac ja està consolidat en l’imaginari públic com una d’aquestes “causes d’ampli espectre” que desencadenen malalties molt greus i que maten, i d’això s’adverteix als mateixos paquets de cigarrets. Però l’estrès encara està lluny d’aquesta consideració, malgrat els advertiments, entre molts d’altres, de Wilkinson i Pickett: “L’estrès interfereix en molts processos fisiològics, com ara el sistema immunitari i el cardiovascular. Si es perllonga, els seus efectes són similars als d’un envelliment més ràpid: ens torna abans de temps vulnerables als mals propis de la vellesa, sense descartar el risc de malalties degeneratives i mort prematura. I també s’ha demostrat que fins i tot un nivell moderat d’estrès al llarg de mesos i anys eleva els índexs de mortalitat i escurça la vida”.

Més risc

Una macroinvestigació mèdica que va fer el seguiment de 76.000 persones durant una dècada, entre el 1994 i el 2004, publicada al British Medical Journal (6), va concloure que l’estrès sostingut incrementa en un 29 % el risc de patir malalties cardiovasculars i en un 41 % el de càncer. En cas d’estrès extrem, la probabilitat és més del doble (vegeu el gràfic).

La investigació es va mitjançant enquestes sobre l’autopercepció d’estrès. Però, tal com apunta el projecte internacional liderat per Benach, l’estrès pot mesurar-se a partir del cortisol, l’hormona que produeix el cos com a resposta i que és el que pot desencadenar altres reaccions del sistema immunitari i del nerviós.

“Per molt útil que pugui ser en casos individuals, l’estrès no se soluciona només amb meditació o anant al psicòleg”, remarca Benach, per al qual és cabdal cercar les arrels en un sistema econòmic basat en la precarietat i fer-ho amb “un enfocament multidimensional”. És a dir, no es tracta només de mesurar la temporalitat o altres variables aïllades, sinó de construir noves mètriques que reflecteixin la precarietat en tota la seva profunditat.

Un altre dels projectes del seu grup d’investigació és la creació d’aquestes mètriques a partir de l’indicador EPRES (Employment Precariousness), que mesura 22 aspectes. El focus està posat en el conjunt: “Les condicions de la feina (tipus de contracte o acomiadament) i de lloc de treball (salari, jornada, intensitat del treball), de manera que menys protecció i menys drets (indemnització, representació o negociació) dona lloc a més inseguretat, incertesa i vulnerabilitat (amb por, indefensió, acomiadament) i discriminació (amenaces i violència)”.

“Per molt útil que pugui ser en casos individuals, l’estrès no se soluciona només amb meditació; cal cercar les arrels en un sistema econòmic basat en la precarietat”, Joan Benach, director del Grup d’Investigació en Desigualtats en Salut de la UPF

L’aplicació d’aquesta metodologia palesa un augment de la precarietat a Espanya durant l’última dècada, sobretot en les professions que amb la pandèmia es van considerar “essencials”, cosa que “ha reforçat encara més les profundes desigualtats prèvies, penalitzant sobretot les dones, les persones migrants i el jovent”, recalca Benach. Segons les investigacions de la UPF, entre el 2011 i el 2019 la precarietat ha passat del 32,4 % al 41,3 % en infermeria, i del 50 % al 56,3 % en cures a domicili. Entre les professions amb índexs superiors al 40 %, d’acord amb aquests indicador global, estan també els venedors en botigues i grans magatzems (40,9 %), els caixers i taquillers (51,2 %), i els reposadors (52,5 %).

Per la seva part, l’Institut d’Economia Internacional de la Universitat d’Alacant, amb una altra metodologia també multidimensional a partir de set indicadors (7), calcula que l’índex de precarietat global frega el 50 % i que, en determinats segments tradicionalment associats a dones, persones migrants i joves, pot arribar al 90 %.

Mariano Sanz, responsable de Salut Laboral de CCOO, considera que la precarietat i totes les inseguretats derivades del treball (o de la falta de treball) “s’han accentuat com a conseqüència de la successió de canvis normatius dels darrers anys, abans fins i tot de la reforma laboral [del 2012]”. I afegeix: “L’equilibri en les relacions laborals s’ha trencat i les conseqüències les veiem també en la salut, amb l’agreujant que el sistema tendeix, a més, a passar de puntetes per les causes reals dels problemes i t’empeny culpabilitzar-te”.

Índexs negatius

Espanya lidera a la UE molts dels índexs relacionats amb la precarietat: està entre els països amb l’atur més elevat (el 14,5 %, davant el 6,7 % de mitjana de la UE), és líder en percentatge de contractes temporals (l’únic país per sobre del 20 %) i també de temporalitat no desitjada (el 50 %, davant el 30 % de la UE). A més, els salaris reals han caigut el 6,2 % al llarg de l’última dècada després de la reforma laboral, alhora que es dispara el preu dels productes bàsics, hi ha més treballadors pobres (el 13 %, davant el 7 % de la UE), més accidentes de treball (24,3 per 1.000 treballadors, davant el 16,2 de mitjana de la UE), i és el cinquè país més desigual de la UE i on més ha crescut la desigualtat durant la pandèmia, segons l’Observatori Social de la Fundació La Caixa.

Amb aquests fonaments tan fràgils va fer front Espanya a la irrupció del coronavirus, que ha disparat l’estrès, l’ansietat i les malalties mentals. El CIS ha registrat sentiments depressius fins al 53 % dels espanyols, i temor vers el futur en el 67 %, amb percentatges encara superiors en les classes populars (vegeu el gràfic).

“Aquest capitalisme posa en risc capacitats crucials que fan que la vida valgui la pena de ser viscuda, com ara la capacitat de treballar i de gaudir”, Angus Deaton, Nobel d’Economia

Una enquesta a 25.000 treballadors, coordinada per la UAB i CCOO en plena pandèmia (8), ha evidenciat que en gairebé la meitat de les feines es treballa en situació d’“alta tensió”, circumstància que implica “tenir més càrrega de treball de la que el treballador pot assumir dins la seva jornada, juntament amb una manca d’autonomia o d’influència sobre les seves tasques”. En algunes professions, l’“alta tensió” supera el 60 % (vegeu el gràfic), fet que origina un empitjorament greu de la salut mental i riscos més elevats de patir altres malalties: l’informe de la UAB recalca que treballar amb “alta tensió” augmenta el risc de cardiopatia coronària en un 34 %; d’infart cerebral en un 24 %, i d’ansietat i depressió en un 82 %, cosa que, al seu torn, incrementa la probabilitat de patir altres malalties.

Resposta farmacològica

La resposta a aquesta “epidèmia de l’ansietat i de l’estrès”, expressió utilitzada per molts experts, ha estat sobretot farmacològica: s’ha batut el registre de venda de pastilles. Segons la consultora Iqvia, l’any 2021 es van consumir a Espanya 53 milions de pastilles per tractar la depressió, 61,9 per a l’ansietat i 43,9 per a l’insomni. En total, 159 milions de pastilles, 16 més que el 2019. La covid, doncs, ha incrementat el consum en un 11 %, una xifra alta, però que revela una situació prèvia ja en si molt preocupant.

90 % índex de precarietat en alguns segments associats a dones, migrants i joves

Aquest enfocament purament farmacològic per tractar problemes que en molts casos procedeixen, en realitat, de la precarietat ha causat estralls als Estats Units, amb la venda indiscriminada d’opiacis, que només el 2017 van provocar 17.000 morts per sobredosi i que en les dues primeres dècades del segle xxi “ha matat més nord-americans que les dues guerres mundials”, en paraules d’Anne Case i Angus Deaton, catedràtics d’Economia de la universitat estatunidenca de Princeton.
Ambdós economistes estan adscrits a l’economia ortodoxa —Deaton és fins i tot Premi Nobel d’Economia—, però estan horroritzats davant el que anomenen morts per desesperació, que s’associen a la “infelicitat vital” generada per l’evolució en les últimes dècades del capitalisme, marcada per la precarietat, la qual, al seu parer, ha posat en risc “capacitats crucials que fan que la vida valgui la pena de ser viscuda, entre les quals la capacitat de treballar i de gaudir de la vida amb els altres”.

En el seu més treball més recent (9), Case i Deaton analitzen la descomposició de la xarxa històrica de seguretats, així com “el decreixent vincle amb la feina, els sous en descens i la vida familiar fallida”, a més de les malalties que això ha provocat entre en la població, combatudes amb analgèsics. I, tot i considerar-se partidaris del capitalisme, adverteixen: “L’economia ha passat de servir la gent corrent a servir les empreses, els seus executius i els seus propietaris”.

Pimes i autònoms

Els treballadors s’enfronten diàriament a l’economia de l’estrès, però també pateixen moltíssims petits empresaris i autònoms, que integren la immensa majoria del teixit productiu i que juguen amb jocs de cartes força diferents dels que fan servir les grans corporacions, les úniques beneficiades pel model, segons Case i Deaton.

Espanya, líder de precarietat a Europa, amb 14,5 % d’atur, davant el 6,7 % de la UE, 50 % de temporalitat no desitjada, davant el 30 % de la UE i 13 % de treballadors pobres, davant el 7 % de la UE

José María Torres, president de Conpymes, patronal de pimes espanyoles que agrupa organitzacions que sumen dos milions d’afiliats, recalca que moltes petites empreses “ja estaven al límit” i que la covid amenaça de rematar-les, tant pel que fa al compte de resultats com a l’estrès ocasionat pels abruptes canvis normatius i el dia a dia a la selva: “És impossible planificar. Compres gènere que després no pots col·locar i, en canvi, tothom t’exigeix tant com sempre”, es lamenta Torres.

Las diferències entre grans i petites empreses són abismals: les primeres paguen en la pràctica un tipus efectiu d’impostos real molt inferior, ja que compten amb grans possibilitats d’optimització fiscal i amb els millors bufets especialitzats (el 5 %, davant el 15 %), obtenen les millors condicions de finançament i dicten les condicions de mercat als proveïdors.

La Plataforma contra la Morositat denuncia que algunes grans corporacions sovint paguen a un any vista —o inclòs més tard—, cosa que origina enormes maldecaps als proveïdors, amb les seves dosis extres d’estrès associades per aconseguir que els comptes quadrin i poder tirar endavant. Segons Eurocadres, organització que agrupa directius, l’estrès afecta quatre de cada cinc executius europeus.

El 2021, a Espanya es van consumir 16 milions de pastilles més que el 2019 per a trastorns d’ansietat, depressió i insomni

Organitzacions sindicals i de directius van llançar a finals del 2020 una campanya per aconseguir una directiva europea que abordés “els riscos psicosocials associats al treball”, amb tant d’èmfasi en l’estrès que es diu Posem fi a l’estrès: EndStress.eu. A Espanya, la vicepresidenta i ministra de Treball, Yolanda Díaz, s’ha sumat a aquest plantejament en expressar públicament: “Una de les raons principals del deteriorament de la salut mental té a veure amb la precarietat laboral”, motiu pel qual ha impulsat la creació d’un grup específic d’experts per abordar-la.

“El gran problema és que tot està organitzat perquè t’hi deixis la vida treballant per salaris que ni tan sols cobreixen la subsistència”, adverteix Carmen Castro, economista de la Universitat de València i una de les exponents de l’economia feminista, que propugna situar la vida al centre del model econòmic: “Cal aturar-se a repensar-ho tot i sortir-se de la roda del hàmster”, subratlla.

La roda de l’economia de l’estrès va enxiquint l’espai per a la vida. Amb o sense pandèmia.

Per saber-ne més

1. Global prevalence and burden of depressive and anxiety disorders in 204 countries and territories in 2020 due to the COVID-19 pandemic. Santomauro, D. The Lancet, octubre del 2021.
2. Trabajo. Una historia de cómo empleamos el tiempo. Suzman, J. Debate, 2021.
3. Precarious employment and stress: the biomedical embodiment of social factors. PRESSED Project study protocol. Boliver, M. et al. Frontiers in public Health, març del 2021.
4. Desigualdad. Un análisis de la (in)felicidad colectiva. Wilkinson, R., Pickett, K. Turner, 2009
5. Igualdad. Cómo las sociedades más igualitarias mejoran el bienestar colectivo. Wilkinson, R. i Pickett, K. Capitán Swing, 2019.
6. Association between psychological distress and mortality: individual participant pooled analysis of 10 prospective cohort studies. Russ, T. C., E. Stamatakis, M. Hamer et al. British Medical Journal, 345, 2012.
7. La precariedad laboral en España. Una doble perspectiva. CCOO i Institut d’Economia Internacional. Novembre del 2021.
8. Condiciones de trabajo y salud tras un año de pandemia. UAB-CCOO, 2021.
9. Muertes por desesperación y el futuro del capitalismo. Case, A; Deaton, A. Deusto, 2020.

[Publicat originalment el 28-02-2022 a Alternativas Económicas]