El bon patró com a paradoxa

L’última pel·lícula de León de Aranoa satiritza la figura del gran empresari-benefactor, que el cineasta demostra que coneix bé

Que una pel·lícula guanyi 6 premis Goya és ja en si mateix tot un esdeveniment que demostra fins a quin punt els col·legues de professió de Fernando León de Aranoa valoren la seva darrera pel·lícula, El bon patró.

Això sí, el film, magnífic, difícilment tindria tant d’èxit en el món de l’economia oficial: es tracta d’una sàtira, divertida i molt ben estructurada, amb interpretacions esplèndides (començant, és clar, per la del mateix Javier Bardem), sobre la figura de l’empresari providencial al capdavant d’una companyia familiar que es preocupa com un pare no només pel benestar de tota la seva “gran família”, sinó fins i tot pel del conjunt de la societat.

Així és en realitat el relat dominant, construït per mitjans i teòrics massa sovint finançats per aquests mateixos presumptes empresaris-benefactors. Òbviament, aquesta figura canònica pot, en efecte, existir, però de personatges a l’estil de Julio Blanco, el bon patró que du les regnes de Básculas Blanco interpretat per Bardem, d’haver-ne, n’hi ha: dèspotes convençuts que tothom els deu la vida, i molt particularment els treballadors de la seva empresa, als quals considera gairebé objectes de la seva propietat —sense ni tan sols conèixer la dialèctica de l’amo i l’esclau—, amb els polítics al seu servei i els mitjans sota control gràcies a les insercions publicitàries. I sempre obsessionats amb la imatge benefactora que volen projectar en la societat —filantrops o guies morals—, que tan poc es correspon amb la crua realitat.

El guió gira al voltant de la lluita d’un treballador acomiadat que acampa davant la seu de l’empresa per exigir la restauració dels drets que li han trepitjat. No hi ha èpica sindical, ni de bon tros: es tracta d’una persona sola, sense cap possibilitat de vèncer davant el poderós i socialment admirat bon patró, però que palesa una mostra de dignitat tan insubornable que fa sortir de polleguera el totpoderós magnat.

Una gran pel·lícula que fa befa del relat oficial, tan sovint allunyat del bon patró de la vida real. I amb l’enorme paradoxa que entre els productors hi ha Mediapro Studios, de Jaume Roures i Tatxo Benet, que tot just ara fa deu anys van acomiadar el 85 % dels treballadors del diari Público, els van enviar al Fons de Garantia Salarial, van deixar més de 10 milions de factures sense pagar (incloent-hi empleats, col·laboradors, Seguretat Social i Hisenda) i després van recuperar el control del mitjà, ja lliure de pols i palla, alhora que invertien en un restaurant de luxe. És una forma ben original de celebrar l’aniversari.

[Publicat originalment el desembre de 2021 a Alternativas Económicas]