Poca fantasia i molta precarietat a quatre de les empreses unicorn més celebrades d’Espanya

El club de los unicornios narra l’origen i les irregularitats de Glovo, Cabify, Jobandtalent i Idealista

Els unicorns existeixen. Però no com ens els imaginem, tot i que molts intenten adornar la seva imatge amb purpurina. Al món laboral, aquest és el nom que reben les startups amb un valor de 1.000 milions de dòlars en menys de deu anys i sense cotitzar a borsa. És, en definitiva, el somni de qualsevol persona emprenedora en un món de possibilitats infinites gràcies a la digitalització i les plataformes.

Aquest model atrau moltes persones joves amb ambicions professionals. Sovint s’ha romantitzat a les pel·lícules o amb casos puntuals als mitjans. “Els emprenedors es presenten com a persones dignes d’admiració, individus que han arriscat el seu patrimoni per un somni i que generen treball en un moment de penúria econòmica. La ficció els ha retratat com a homes que vesteixen amb dessuadora i treballen sense repòs, reunits en sales adornades amb postits de colors i llaunes buides de begudes energètiques”.

Aquesta descripció és com presenta Paula Solanas, periodista del diari ARA, els creadors de les empreses emergents al llibre El club de los unicornios (Península, 2023). Un assaig en què explica l’ascens de Glovo, Cabify, Jobandtalent i Idealista, companyies que han trobat una solució per a les necessitats bàsiques de la gent a través d’una pantalla. Em ve de gust una hamburguesa? Demano un Glovo. Vull anar a la feina sense fer servir el tren? Demano un Cabify. Miraré pisos a Idealista, que potser en trobo algun de barat… Però per poder fer tot això, abans em cal una altra feina: a veure quines ofertes hi ha a Jobandtalent.

Els fundadors i els empleats d’aquestes startups han estat i són persones amb ganes de formar part del canvi tot aprofitant l’auge d’internet. Però, pel camí i empesos per les ganes de créixer sense límit, uns han aprovat expedients de regulació d’ocupació (ERO) i acomiadaments improcedents i els altres, fins i tot acumulen accidents mortals pels quals no tenen assegurança, perquè no han signat cap contracte. A les persones que treballen per aquestes empreses se les va enganyar amb la promesa (falsa) de la llibertat de ser el seu propi cap.

“Els unicorns saben que han de seduir els empleats potencials perquè s’entreguin en cos i ànima a un projecte que no és seu. És habitual trobar-se companyies que endolceixen les condicions laborals amb un salari emocional que mira de treure dramatisme a les hores extra i a la pressió per arribar als objectius setmanals”, recorda la periodista. Fins i tot, a alguns se’ls promet que algun dia podran arribar a ser tan rics com els seus superiors.

Els unicorns d’Espanya: un exemple a seguir?

La selecció d’startups del llibre no ha estat a l’atzar. Solanas explica com han arribat a apoderar-se del nostre dia a dia i gràcies a qui se sustenten: inversos que ronden com voltors per veure de quina manera poden treure més profit econòmic allà on destinen els calés. També relata com les quatre empreses que ha escollit continuen ocupant una posició dominant als mercats respectius, tot i les polèmiques ocasionades per les irregularitats i la precarietat laboral que ja no poden amagar tan bé com abans. La majoria ha rebut sancions per part d’Inspecció de Treball i han hagut de parar o modificar l’activitat perquè no eren prou transparents davant la llei.

A través de testimonis, ens adonem de les males condicions laborals, de l’auge de falsos autònoms i de les amenaces i problemes als quals s’enfronten extreballadors i usuaris d’aquestes empreses. Per aquest motiu, segons l’autora, “el mateix filtre crític que s’aplica per qüestionar les actituds d’una gran multinacional amb un segle de vida hauria de servir per a una empresa jove que reivindica la innovació com a raó de ser”.

Solanas s’ha atrevit a dir allò que molta gent té por de fer: criticar un model de treball que, importat dels Estats Units, es fa servir com a exemple de modernització i llibertat. I també convida les persones que han integrat aquestes aplicacions i plataformes a la seva vida que busquin altres models més respectuosos amb els treballadors i amb les seves dades. Al cap i a la fi, el control que ens atorga demanar el sopar o el transport privat és una il·lusió per amagar el negoci amb la nostra informació.