El treball del futur: un repte climàtic

Centenars de treballadors es manifestaven fa poc a Galícia en contra de la normativa europea que prohibeix pescar a més de 400 metres de fondària en gairebé 90 zones de l’Atlàntic. «No som depredadors, som treballadors», deia Nacho Vázquez, un d’ells. A moltes famílies els hi va l’estabilitat si finalment entrés en vigor aquesta mesura, pensada per protegir la biodiversitat marina en una època que ha estat qualificada de Sisena Extinció. La pesca d’arrossegament, una pràctica que consisteix a desplegar enormes xarxes a gran profunditat, és especialment perjudicial per a multitud d’espècies, moltes de les quals acaben morint en el procés, sense convertir-se en menjar, mentre es generen quantitats ingents de residus plàstics, com analitzàvem en l’últim programa de Climática con Carne Cruda. Tot i això, després de la seva restricció s’obre pas l’horrible fantasma de l’atur, com legítimament alertaven aquests treballadors.

El problema no és fútil, ja que reflecteix una de les grans dificultats que comporta la mitigació de la crisi climàtica: a saber, que l’activitat humana, honrada, fins i tot moltes vegades crucial per cobrir necessitats essencials com és l’alimentació, és terriblement destructiva envers altres animals, dels quals a mitjà i llarg termini també depèn la nostra supervivència. A curt termini, però, serveix per pagar el lloguer, comprar llibres de text als nens; en definitiva, permet viure a part de la ciutadania.

Quines feines podem o no exercir enmig de la ineludible emergència mediambiental, com es reestructurarà el mercat laboral i quins mecanismes de justícia social es posaran en marxa en l’esfera institucional perquè els més vulnerables no paguin una crisi en què acumulen més responsabilitat les classes altes són algunes de les grans preguntes d’aquesta dècada i, probablement, d’aquest segle. Com passa amb qualsevol assumpte complex, no hi ha receptes miraculoses, i inclús els discursos ideològics habituals topen amb aquesta situació sense precedents. Un marxisme de manual, o fins i tot una aproximació ortodoxa als drets humans, animaria a defensar tant sí com no el treballador en les seves reivindicacions tradicionals, encara que aquestes s’emmarquin en un paradigma disfuncional. Però, quan no hi hagi peixos, ni aire respirable, ni arbres, aquesta defensa haurà representat poc més que un minúscul salvavides en l’onatge d’un tsunami. Per això, la defensa dels drets de tothom cal fer-la des d’una consciència ecològica que, fonamentada en dades científiques, albiri solucions adaptades a la gravetat que ens espera. Altrament dit: la lluita política ha de venir amb un projecte de futur, i és aquí on no hi caben tots els llocs de treball, com tampoc el model laboral actual basat en l’explotació incessant de recursos naturals dins un planeta finit.

Un informe recent d’Ecologistes en Acció assegura que hi ha sectors forçosament obligats a decréixer, com ara el de l’automoció, responsable d’1,8 milions de llocs de treball al nostre país, i el del turisme, que ocupa 2,62 milions de persones. Estem parlant d’un percentatge altíssim del PIB que, si desaparegués, provocaria l’enfonsament immediat de l’economia espanyola; estem parlant, cal no oblidar-ho, no de xifres, sinó de gent possiblement afamada, desnonada, que en un altre moment va contribuir amb la seva millor mà d’obra a una tasca decent. No obstant això, la carestia dels combustibles fòssils –en part deguda al peak oil o zenit del petroli– i el compromís peremptori de reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle imposen un escenari en què el vehicle privat aviat serà inconcebible, l’aviació que cada any transporta milers de turistes a les nostres costes resultarà inviable, i fins i tot aquestes platges atapeïdes de banyistes podrien volatilitzar-se per l’erosió i les pujades del nivell del mar.

Ningú en el seu seny no voldria aniquilar les formes més dignes de guanyar-se les garrofes, però si aquestes garrofes es cultiven al cràter d’un volcà i aquest entra en erupció, el més sensat és abandonar-les. Per contra, l’informe proposa la creació de llocs destinats a l’agroecologia, la gestió forestal i de residus, insuficients numèricament encara que els treballadors d’un sector es poguessin recol·locar en un altre fàcilment, cosa que és una quimera. Des d’una miríada de disciplines, els investigadors i investigadores han estat clamant la instauració d’una economia de cura, com argumentava David Graeber a Trabajos de mierda, juntament amb l’exercici de tasques destinades al bé comú que evitin, alhora, que ens transformem en autòmats deprimits i autoexplotats per al benefici milionari de quatre directius. L’antropòleg nord-americà també plantejava la implementació d’una renda bàsica universal, una mesura que l’economista Ioana Marinescu ha estudiat a fons en combinació amb un impost al carboni. Això permetria disminuir les emissions contaminants mentre es recapta el que és necessari per teixir un matalàs social que garanteixi la satisfacció de les necessitats bàsiques, la qual cosa és imprescindible durant el temps que durin els reajustaments del mercat i la formació dels qui decideixin mudar de sector.

La flexibilitat, entesa com un dret a l’aprenentatge a partir d’unes condicions dignes i no com un acomiadament barat, ajudaria a fer front a les friccions que, sens dubte, vindran a mesura que s’accentuï l’emergència climàtica. D’altra banda, són moltes les veus que aposten per la inversió en el sector públic, en especial orientada a l’enfortiment de l’estat del benestar (sanitat, educació) d’ençà que els autors de Los límites del crecimiento (1972) n’esgrimissin la importància dins una economia alentida, si és que no completament decreixent. En darrera instància, com va augurar l’informe d’Ecologistes, caldria avançar cap a la dessalarització, és a dir, un sistema en què vendre la nostra força de treball no fos un requisit per portar vides còmodes caracteritzades per l’abundància de pa, xarxes col·lectives de suport i solidaritat. Només així es podria combatre el monstre capitalista que ha aconseguit equiparar la dignitat humana amb el creixement infinit, jornades laborals cada vegada més extenuants i destrucció planetària, quan el que necessitaríem és més lleure, temps per a activitats que no arrasin la natura ni la nostra salut, més autonomia econòmica i redistribució de la riquesa.

[Article originalment publicat en La Marea]