Empresa petita, salari petit

Les diferències entre el que cobra la gent a les empreses petites i grans poden superar els 10.000 euros anuals

L’estructura del sistema productiu català representa en sí mateix un problema en termes de desigualtat. Segons dades de la patronal de la micro, petita i mitjana empresa (Pimec), Catalunya comptava el 2020 amb un teixit productiu de 519.945 empreses. D’aquestes, el 99,8% eren pimes, és a dir, entre cap i 10 treballadors com a màxim, dividides entre 301.533 sense assalariats i 217.350 pimes amb assalariats. Només 1.062 eren empreses considerades com a grans.

Aquesta configuració dificulta l’accés a les polítiques amb voluntat d’igualtat. Per això precisament, des del març d’aquest any, l’obligatorietat d’aplicar plans d’aquest tipus s’estableix a partir dels 50 treballadors, enfront dels 100 de la regulació anterior i dels 250 de fa només 5 anys. 

A més, la diferència de salari entre les empreses petites i les grans poden arribar als més de 10.000 euros anuals. Concretament, el salari mitjà de les empreses de més de 250 treballadors sobrepassa els 2.900 euros mentre que la categoria d’entre 1 i 10 assalariats la xifra baixa dels 1.800 euros mensuals, segons l’INE.

Sector i mobilitat

“És una diferència massa gran com per no pensar-se el canvi”, explica Luís Ferrari, treballador d’una multinacional, a la que ha arribat després de passar per diferents start-up amb el mateix rol. És desenvolupador senior, amb 7 anys d’experiència. Les companyies tecnològiques són les que presenten més mobilitat de treballadors i les que experimenten grans creixements que es poden permetre competir pels perfils més sol·licitats. “Jo crec que aquest sector creixerà encara més perquè es convertirà en un lloc transversal a tota l’economia”, explica Ferrari. Aquesta dinàmica de contractació ràpida i alts salaris, afegeix, serà més difícil en un entorn de microempreses tan accentuat com l’actual.

Perfils com el seu van superar la crisi del Covid amb bastant més facilitat. La possibilitat de teletreballar i l’estalvi que va suposar l’aturada del consum (com a mínim, presencial) durant un període relativament gran, va permetre uns nivells d’estalvi que, en teoria havien d’impactar positivament en la capacitat negociadora dels treballadors enfront de les patronals. És el que es va conèixer a finals de l’any passat com Gran Renúncia, quan milers de treballadors als Estats Units van preferir quedar-se aturats amb la intenció de generar una altra mena de desproveïment i poder negociar millor els seus salaris. 

Sense Gran Renúncia a Catalunya

En realitat, això només va passar en un 10% o 15% del mercat laboral americà. Aquest fenomen, però, no s’ha viscut a Catalunya, segons els experts, on les queixes patronals de manca de personal a alguns sectors són precisament provocades pel procés contrari: salaris baixos i condicions considerades com a abusives. A més, els sectors considerats privilegiats continuen essent minoritaris dins de l’àmbit dels serveis.

El perfil sociolaboral de Catalunya s’allunya encara de Silicon Valley i els costos laborals de treballadors per any més alts segueixen sent a la indústria, amb una mitjana de 42.146 euros anuals enfront dels 33.675 del macro sector serveis, segons l’Idescat. 

De fet, la voluntat de les polítiques del departament d’Economia de la Generalitat són arribar a un 25% de PIB industrial al 2030, tal i com va explicar el Govern a la presentació del Pacte Nacional per la Indústria. La feina que es presenta com a més segura de més qualitat segueix sent la indústria, amb l’actual afegit verd.