Falten protocols d’acompanyament clars per als treballadors malalts de càncer

La por de perdre la feina se suma a l’angoixa que provoca el diagnòstic

Cansament per culpa dels tractaments i neguit i angoixa per la incertesa del pronòstic. Malgrat que els avenços científics en càncer dels últims anys en molts casos l’han convertida en una malaltia crònica, ‘càncer’ i ‘tumor’ són paraules que continuen ressonant a epitafi. I quan la persona diagnosticada és una persona activa laboralment, la por de perdre la feina se suma al desassossec general.

“Els homes i les dones sense baixa per malaltia o amb baixa per malaltia a causa d’altres diagnòstics tenien almenys un 9% més de probabilitats de continuar a l’ocupació en comparació amb els treballadors que tenien un baixa per malaltia a causa del càncer”. A aquesta conclusió van arribar els autors de l’estudi Reincorporació a la feina després d’una baixa laboral per càncer: un estudi de cohorts de treballadors assalariats a Catalunya (Espanya), coordinat per Fernando G. Benavides, cap de grup del CIBERESP a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), i publicat l’any passat a la revista Scientific Reports.

La llei impedeix la discriminació laboral per causes relacionades amb la salut, però estudis com l’anterior i enquestes dutes a terme per organitzacions que acompanyen els malalts diuen que alguna cosa passa. “Un 47% de les persones treballadores creu que l’empresa dona poc o cap suport a les persones amb càncer”, recorda Clara Rosàs, gerent de la Federació de Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC).

“Vaig tenir un càncer de pàncrees fa cinc anys i vaig estar de baixa uns vuit mesos”, explica Ernest Poveda. “El 2020 vaig tenir una recaiguda d’un limfoma de Hodgkin que havia patit al 2014”, diu Fernando López. El primer va tornar a la feina un cop es va trobar bé i va comptar “amb el suport de la meva empresa”. El segon va haver de deixar un treball com a auxiliar en un centre per persones amb disminució perquè físicament hi havia tasques que no podia fer. “Vaig exposar als meus companys i a la meva cap que em canviessin les feines a fer, que acabava de patir una repetició d’un limfoma i hi havia coses que no podia fer. Va ser com parlar amb una paret”, lamenta.

Ernest Poveda és president executiu de Grupo ICSA. Fernando López es dedicava a la publicitat i les arts gràfiques com a autònom. Un cop finalitzat el tractament del segon limfoma va acceptar una proposta de feina que li van fer arribar des del Servicio Público de Empleo Estatal (SEPE) perquè “em volia posar a prova, veure si podia treballar. I també ho vaig fer autoestima”.

La sensació de normalitat, tenir una actitud positiva i potenciar l’autoestima són els principals arguments que esgrimeixen les persones amb càncer que van participar al 1r Baròmetre càncer i treball a Catalunya, presentat el juny passat per la FECEC, a l’hora de justificar la continuïtat a la feina. Després fan referència a motius econòmics i en un percentatge més baix, del 17%, per no haver de donar explicacions.

No es pot parlar de càncer de la feina? “Ni jo ni cap malalt de càncer l’hem agafat per gust. És una loteria!”, exclama Poveda, que a més de directiu forma part del Tribunal Laboral de Catalunya. “S’ha de ser molt poca persona per acomiadar o no tractar bé una persona malalta. Quan una màquina s’espatlla, s’arregla; quan una persona emmalalteix, se l’ajuda i se li dona suport perquè es recuperi”, afegeix.

Un suport pautat

No sembla que, per norma, les empreses deixin al carrer ni menystinguin el treballador malalt de càncer. Segons el baròmetre de FECEC la persona afectada comunica la malaltia als seus superiors, manté una bona relació amb els companys, està ben adaptada a la feina i creu que pot hi créixer professionalment.

Però no diu el mateix l’enquesta de 2019 del Grupo Español de Pacientes con Cáncer (GEPAC) sobre el càncer a Espanya: el 70% de les persones enquestades creu que “no hi ha comprensió per part de l’empresa” davant les limitacions que troba l’empleat quan es reincorpora. I també recull que per a la majoria d’enquestats tornar a la feina té conseqüències socials i psicològiques per a la persona malalta.

On sí coincideixen estudis i enquestes és en què a la feina no hi ha un bon acompanyament per al treballador amb càncer. “La nostra il·lusió seria tenir protocols com els plans d’igualtat”, reconeix Clara Rosàs, de FECEC. Si no, “s’està a expenses de la bona voluntat de les empreses”.

La llei estipula que una persona treballadora pot agafar una baixa per incapacitat temporal de 12 mesos i una pròrroga de sis com a màxim. Però 18 mesos no sempre són suficients per als pacients oncològics. “Creiem que la reincorporació a la feina hauria de ser progressiva durant el primer any”, indica Rosàs. “Sabem que a l’administració pública hi ha convenis que ho estableixen així”, però són puntuals, detalla.

Per llei, a Espanya, o treballes o no treballes. No hi ha una regulació intermitja, com sí apliquen per a aquests casos els països escandinaus, Països Baixos, el Regne Unit, el Canadà o els Estats Units. Tampoc és una reivindicació que els sindicats hagin fet seva. Uns i altres “prioritzen els càncers d’origen laboral més que els treballadors amb càncer”, admet la gerent de FECEC. “No és una cosa dels sindicats d’aquí, passa arreu d’Europa. És un tema no resolt”, conclou.

Una proposició encallada al Congrés

Aquesta petició, una tornada a la feina progressiva sense reducció salarial, més la reserva del lloc de treball durant quatre anys sense que se suspengui el contracte i facilitar recursos a les empreses per acompanyar els empleats són els arguments principals d’una proposició de llei que s’ha encallat al Congrés dels Diputats. “El maig de 2022 es va aprovar per unanimitat al Senat, però en passar al Congrés encara té obert el període de presentació d’esmenes”, explica Rosàs.

FECEC ha introduït millores al text original i “hem parlat amb els polítics i uns i altres ens transmeten que hi haurà consens i s’aprovarà”, continua l’experta. Però, de moment, no hi ha notícies.

A Catalunya, la incidència de càncer l’any 2022 va ser de 37.736 diagnòstics nous, 21.285 en homes i 16.451 en dones.