CERCADOR

Compartir

  • Inici
  • Sectors
  • “Les empreses periodístiques tiren pel dret i fan una subhasta de les condicions laborals”

Entrevista

“Les empreses periodístiques tiren pel dret i fan una subhasta de les condicions laborals”

Andreu Farràs (Barcelona, 1959) és periodista jubilat i ha exercit com a redactor en cap d’El Periódico de Catalunya i ...

el periodista Andreu Farràs“Se’ns vol fer creure que com a treballadors no tenim prou força laboral”, diu Farràs (imatge cedida/ Carles Montañés).

Compartir

per Andrea Gabarró

15/09/2023

Andreu Farràs (Barcelona, 1959) és periodista jubilat i ha exercit com a redactor en cap d’El Periódico de Catalunya i professor de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicat amb Pere Cullell els títols L’oasi català i L’ascensor. Amb Toni Soler va escriure la biografia Roca, l’últim segon (1996). També és l’autor d’Els Güell, Els invisibles i Roses de Foc de Barcelona. Guionista del documental El 23-F des de dins, guanyador d’un premi Ondas el 2001, i director de Barcelona: ciutadans en temps de guerra, sèrie emesa a BTV, premi Miramar de Comunicació Local de la Diputació de Barcelona el 2006. A més, Farràs ha col·laborat en diversos mitjans audiovisuals i avui ens parla del periodisme i el seu rumb. 

Què consideres que ha dut el periodisme cap a aquesta situació de precarietat tan abrupta? 

Considero que internet ha representat una revolució molt gran en tots els sectors. En el cas del periodisme, internet ha ajudat en moltes coses, com la creació d’informació, la cerca de dades, etc. Però, alhora, aquesta facilitat, aquesta immediatesa també ha fet que hi hagi més precarietat. Perquè hi ha hagut un augment de l’oferta molt gran de mitjans que necessiten poca inversió comparada amb la inversió que s’havia de fer abans. A més, trobo que ara la intel·ligència artificial tindrà una incidència molt gran en la feina dels periodistes i la producció dels mitjans de comunicació.

A més, s’han creat moltes facultats de comunicació, de periodisme, i això crea un augment de llicenciats o graduats i que l’oferta de mà d’obra augmenti excessivament. Si tu deixes una feina perquè et paguen poquíssim i fas moltes hores, el mitjà en dos dies tindrà moltíssimes persones disposades a treballar en les mateixes condicions, i això abarateix el cost del periodisme.

Per últim, penso que fa unes dècades s’ha anat imposant l’individualisme i ha dut a pensar que el periodista per si sol es manegarà i negociarà en funció de la seva vàlua, en comptes de recórrer a la força de la unió dels treballadors.

Quin paper tenen els més veterans en aquest context nou? Podrien fer més per defensar les noves generacions?

Probablement, sí que podrien fer més els veterans que encara són a dins dels mitjans. Però els veterans que queden ja ronden els 50 anys, eren joves que tenien 30 anys fa 20 anys i ja estan impregnats d’aquest individualisme, és a dir, pensen que els comitès d’empresa serveixen per a molt poc. En moltes assemblees, moltes de les condicions laborals i ètiques que s’accepten avui dia no s’acceptarien, però se’ns vol fer creure que no, que com a treballadors no tenim prou força laboral i, per tant, hi ha poca cosa a fer. Això només es pot arreglar amb una unitat dels treballadors de la comunicació i així fer força.

La intel·ligència artificial tindrà una incidència molt gran en la feina dels periodistes i la producció dels mitjans de comunicació”

Consideres que hi ha un mercat monopolitzat on s’hi acostumen a veure les mateixes cares? Creus que els grans mitjans no ofereixen oportunitats per a l’entrada de talent nou?

Des del meu punt de vista, i veient-ho en perspectiva, considero que hi ha hagut un cert canvi relatiu, en canvi, les generacions més joves pensen que “sempre hi ha la mateixa gent”. Hi ha hagut un cert augment de gent jove, tot i que de manera lenta.

L’altra cosa és que d’aquesta gent jove que entra al món mediàtic alguns no provenen del periodisme, sinó que són influencers o youtubers. Aquesta proposta és una barreja entre comunicació, espectacle i entreteniment en què moltes vegades acaba primant més l’entreteniment que la informació. Aleshores, aquests joves -talents o no talents- que no passen per les facultats de periodisme senzillament són self-made men o self-made women que s’han dedicat a les xarxes. 

Darrerament, veiem moltes cares del món digital –influencers, youtubers, tiktokers– a mitjans tradicionals. Catalogaries aquest fenomen d’intrusisme laboral? Creus que afecta els professionals del sector?

Quan parlem de sector, parlem del sector de periodisme i aquestes persones no fan periodisme, crec que fan espectacle. Sálvame, per exemple, no és periodisme. Aquesta gent està dins el món de l’infoentreteniment, que ja fa molts anys que dura, però que no es pot considerar informació. No crec que ho qualificaria d’intrusisme, perquè no fan una tasca periodística. 

En canvi, si la gent ho posa al mateix sac sí que afecta els professionals en la mesura que desprestigien la professió. És a dir, si presumptes periodistes o fins i tot gent graduada en periodisme estan disposats a esperar a la sortida de la casa d’un famós per agafar-li declaracions, els primers a desqualificar el periodisme són ells, que tenen tot el dret a guanyar-se la vida, però això no és periodisme. I això sens dubte fa que gent que tenia el periodisme en una certa consideració i que el relacionava amb corresponsals de guerra o amb informadors o amb presentadors de telenotícies o amb reporters a l’estranger o que feien recomanacions d’investigació, etc. comenci a pensar que s’està devaluant. 

El clickbait es fa servir moltes vegades per buscar visites i satisfer el posicionament web (SEO), de manera que es magnifiquen informacions o es canvien titulars que, aleshores, són menys rigorosos, informativament parlant. S’estan esborrant les línies de l’ètica periodística o les estem deixant enrere?

El que estem deixant enrere és el llibre d’estil del periodista. Allò que s’ensenya  -i jo, com a professor, també ensenyava i m’han ensenyat- que al títol, subtítol i entradeta els lectors s’hi fessin idea del que era important… Ara ha desaparegut. Els titulars com ‘Què ha dit Pedro Sánchez a Feijóo?’, ‘A qui ha ordenat matar Putin?’, coses d’aquest estil són interrogants on no hi ha notícia, són interrogants per ‘pescar’, per fer el clickbait aquest famós.

Crec que la deontologia no canvia tant com el llibre d’estil i és una lluita absurda, perquè tots els mitjans estem en la mateixa posició, en aquest sentit. Fa l’efecte com que internet ho ha rebentat tot. Hi ha una crisi tremenda als mitjans de comunicació, en què els mitjans gairebé et paguen perquè t’hi puguis subscriure: per 1€/mes et subscrius a un dels grans diaris d’Espanya. Costa menys estar un mes subscrit que comprar-te un diari en paper del mateix mitjà.

Quina creus que és la branca del periodisme que s’ha deteriorat més i per què? 

La premsa escrita, perquè la televisió i la ràdio continuen sent les mateixes, encara que també es puguin trobar els continguts en línia. Internet ha fet que la premsa impresa, o sigui, el diari de paper, que abans era el rei, hagi anat perdent pes. Poquíssima gent, cada vegada menys, compra paper. Si abans els grans diaris venien 400.000 exemplars, 300.000 exemplars de diaris en paper, ara n’estan venent, com a molt, 50.000. 

És veritat que, en el cas de la tele, com que hi ha ara més plataformes i canals, s’ha fragmentat molt, però no ha perjudicat tant el que és l’audiència i, sobretot, la credibilitat. Jo crec que la premsa escrita ha perdut molta credibilitat. També és veritat que la polarització política l’ha perjudicada molt. Sempre hi ha hagut un cert periodisme, diguem-ne, de partit o ideologitzat, però ara s’ha polaritzat molt i també la digitalització ha fet que surtin diaris digitals que es dediquen només a fer fakes, a cometre gairebé delictes d’odi, amb el tema de la immigració, amb el tema de l’independentisme, amb la qüestió de l’homosexualitat… Han creat molta crispació. I això també ha perjudicat la credibilitat dels mitjans de premsa escrita. 

La digitalització ha fet que surtin diaris digitals que es dediquen només a fer ‘fakes'”

Les tarifes que cobren els periodistes freelance o autònoms són cada cop més ridícules, com a mínim a Espanya. Cap a on va el periodisme freelance

Hi ha un excés, un sobrant, de mà d’obra. En haver-hi aquest sobrant les empreses tiren pel dret i fan una subhasta de condicions laborals, els periodistes estan en una subhasta a la baixa. Si t’ofereixen 300 euros per 5 fulls -que avui dia és una proposta molt optimista- i tu et queixes, darrere teu n’hi haurà deu, igualment preparats, que estaran disposats a fer-ho. I potser després l’empresa s’ho pensarà millor i dirà: “Ostres, 300 és massa, n’oferiré 200”. I segur que trobaran que algú ho acceptarà. I mentre hi hagi algú que accepti això, no hi ha possibilitat de revertir la subhasta.

I llavors quina és la solució? O és una caiguda en picat inevitable?

Jo ho he comentat amb, com tu dius, veterans i hi ha una opinió conjunta que és que entrem en una dinàmica no molt positiva d’un sistema capitalista de mercat en què, en el cas dels freelance, la solució és que tothom es planti. Però com et pots plantar? I encara menys sent freelance, perquè si encara estàs en plantilla, tota la plantilla en una assemblea diu: “Escolta, paga, i fins que no ens apugin el sou un tant per cent, doncs aquí no es mou ningú”. I aquesta és l’única manera; que tothom es planti. 

La tendència és cap a baix, i no hi ha res que pugui albirar que reverteixi, perquè si a la gent en conveni, en plantilla, els han reduït el sou o empitjorat les condicions, per als freelance no hi ha una visió optimista. 

Creus que aquesta precarietat provoca que el periodisme esdevingui un ofici que faci perillar la salut mental?

És clar. Està demostrat que la precarietat crea problemes d’ansietat, d’estrès, de salut mental, depressions… Jo, per sort, no he tingut aquests problemes, però hi ha hagut companys que sí, pocs, però que han sofert períodes de depressions. Però també m’atreviria a dir que això no és un problema només del periodisme, és un problema dels temps que estem vivint. Això també passa en empreses d’altres sectors on hi ha molta exigència. 

Aquesta exigència és cada cop més gran, pel tema de la famosa productivitat. I també pel que deia abans, l’augment de l’individualisme, de passar de l’esforç col·lectiu i de la cooperació a aconseguir millores socials, laborals i professionals. D’altra banda, hi ha també més ansietat pel consumisme, per tenir més diners, per buscar noves experiències, per crear. Això, i també l’internet hi té alguna cosa a veure: l’estrès constant que fa que sempre estiguem lligats al mòbil, estar sempre en contacte… 

Vull dir que això també crea estrès, falta de concentració, de pensar que no arribes a tot. Per exemple, un periodista pot estar escrivint, però alhora ha d’estar pendent del que diuen pel WhatsApp, del que ha sortit a TikTok, del que passa a Twitter… Crec que tot plegat, tot i la immediatesa que comporten les xarxes, aquesta hiperconnectivitat no crec que sigui gaire saludable.

Reportatge

Masculinització de l’oferta en l’FP: en fem alguna cosa?

Treball

per Marta Curran 16/05/2024

15 de les 25 famílies professionals que s’ofereixen als cicles formatius de grau mitjà (CFGM) tenen un 75% de nois i quatre concentren un 96% de presència masculina

Reportatge

La falta de serveis frena el desenvolupament de la Catalunya rural

Treball

per Ànnia Monreal 10/05/2024

La instal·lació de famílies migrants pot ajudar a pal·liar el despoblament i l’envelliment que viu el camp

Reportatge

Quin model de treball posen sobre la taula els partits polítics del 12M?

Treball

per Ànnia Monreal 03/05/2024

Repassem les propostes dels vuit partits que avui configuren el Parlament de Catalunya

Ajuda'ns a fer un periodisme de qualitat

Donades de5€

Participa