CERCADOR

Compartir

  • Inici
  • Cultura
  • Éric Vuillard: «La guerra dels pobres no s’ha acabat»

Entrevista

Éric Vuillard: «La guerra dels pobres no s’ha acabat»

"La literatura conspira sense cessar per engrandir la nostra llibertat. No és una activitat independent de la vida social", explica l'escriptor

L’autor francès narra la revolta dels pagesos alemanys en el seu darrer llibre. Melania Avanzato

Compartir

per Manuel Ligero

17/05/2022

“La literatura conspira sense cessar per engrandir la nostra llibertat. No és una activitat independent de la vida social”, explica Éric Vuillard

El Déu de l’Evangeli és el Déu dels pobres. Per això els prínceps s’han d’arrossegar davant els pobres o bé morir. Aquesta era la tesi fonamental de Thomas Müntzer, l’instigador de la insurrecció dels pagesos alemanys el 1524. Il·luminat per la seva fe protestant, Müntzer va ser un fonamentalista que va escandalitzar el mateix Luter. Però també va ser un opositor revolucionari al feudalisme capaç de fascinar Engels.

Èric Vuillard dedica a la seva figura (extremista i tràgica) i al seu afany llibertador (estèril però inspirador) la seva última novel·la, La guerra de los pobres, editada a Espanya per Tusquets. Hi ha qui diu que Vuillard (Lió, 1968) ha creat un nou gènere literari. Les seves petites novel·les de no ficció narren, de forma subjectiva, un episodi històric. Ocorre, però, el mateix que amb la poesia: la seva mida enganya. Amb El orden del día, en què descrivia la complicitat de la patronal alemanya amb el nazisme, va guanyar el premi Goncourt. Va ser la consagració d’una forma singular d’escriure sobre la Història que havia començat abans amb títols com ara La batalla de Occidente (sobre la Primera Guerra Mundial) o 14 de julio (sobre la presa de la Bastilla).

En aquests llibres, és tan important el que s’hi relata com el diàleg que els fets mantenen amb els problemes polítics del present. Això és el que converteix Vuillard en l’autor imprescindible que és avui.

14 de julio i La guerra de los pobres tracten de revolucions socials. Per què li resulten tan atractives?

Totes dues novel·les parlen sobre un despertar de la Història. Es tracta de moments en què la Història s’accelera a través d’un motor humà i col·lectiu. És el que succeeix avui, per exemple, a Europa o al món àrab. I això és un esperó per retornar als moviments insurreccionals del passat i examinar-los a la llum dels esdeveniments actuals.

Crec que la literatura sempre s’ha interessat per això. A Els miserables, de Victor Hugo, veiem la rebel·lió del 1832, veiem la barricada i hi veiem Gavroche, el nen del carrer. Aquesta barricada és un punt d’unió universal. És una condensació de totes les preocupacions, les inquietuds i les esperances. La literatura conspira sense cessar per engrandir la llibertat i la igualtat entre els éssers humans, i conflueix cap al lloc essencial de la conflictivitat en un moment en què hi ha una gran debilitat emancipadora. No és una activitat independent de la vida social, com de vegades es creu.

I per què va triar Thomas Müntzer per a aquesta última obra? Per què explicar la revolució a través d’un fanàtic?

En una carta, l’ambaixador de Carles V descrivia físicament Luter com un home d’ulls petits, flamejants. “És un fanàtic”, deia. Luter, al seu torn, veia Müntzer com un fanàtic perquè preconitzava la igualtat social, una idea que, en la seva opinió, era un excés. Müntzer, com Luter, titllava la inquisició espanyola de fanàtica, amb raó. Sempre veiem el fanàtic en l’altre. Vist amb els ulls d’avui, el projecte d’igualtat de Müntzer forma part dels ideals de la Revolució Francesa i de totes les repúbliques democràtiques.

S’ha parlat força del paral·lelisme entre aquesta guerra de los pobres i el moviment dels “armilles grogues”, però vostè ja ho ha desmentit, perquè la va escriure molt abans. El que s’ha tractat menys és el to violent, furiós dels discursos de Müntzer, que sí que té punts en comú amb la retòrica anti-Macron que podem veure a les xarxes socials. A banda d’una novel·la social, històrica i política, La Guerra de los pobres és un text sobre el llenguatge?

Sens dubte. Una de les coses que més em va interessar d’aquesta història és que es tracta també d’una guerra de paraules. El títol d’un dels capítols del llibre és una frase de Müntzer: “L’estiu truca a les nostres portes”. Aquesta expressió ens recorda gairebé Rimbaud. Allà hi ha una vocació literària molt forta, viva, intel·ligent, absolutament poètica en el sentit que té una gran concentració de sons i una gran possibilitat d’interpretacions. Müntzer és un escriptor i m’interessava veure com es comporta un escriptor en un ambient de guerra civil, amb una temperatura política altíssima.

Si ens fixem en els “armilles grogues”, podem copsar que no existeix una sola llengua política, sinó diverses: la d’ells i la del poder. Com més vius estan els conflictes socials, més fortes són les desigualtats i més inflexible és la jerarquia social. I el llenguatge polític, com a conseqüència, també es transforma. El llenguatge de Müntzer no és únic en la seva violència. Quan els prínceps guanyen la batalla de Frankenhausen, es feliciten i donen gràcies a Déu per haver matat 4.000 pagesos. Aquest llenguatge també és d’una violència extraordinària!

De vegades pensem que el llenguatge pamfletari més vigorós és quelcom marginal i allunyat de la literatura. Jo crec just el contrari. Els pamflets polítics, pel seu to viu, estan al cor mateix de la vida literària. Quevedo o La Fontaine disfressaven les seves crítiques al poder, les embolcallaven en una literatura moral, lleugera, prudent, per mitjà de la picaresca o del simbolisme de les faules. En canvi, Rousseau, al Discurso sobre el origen y los fundamentos de la desigualdad entre los hombres, va directe al gra. Aquella cruesa, a mi, ja em va sorprendre sent adolescent, quan anava a l’institut. Rousseau s’enfronta al poder d’una forma transparent. I crec que aquest és un deure profund de la literatura: dir la veritat, dir el que passa, amb precisió.

És a dir, que podríem considerar que El manifest comunista és també una gran obra literària.

Bé, crec que això és innegable. Quan Marx parla dels petitburgesos i de “les aigües gelades del seu càlcul egoista”, això és literatura. Però el més important és que Marx i Engels creuen fermament en el que estan escrivint. A Rousseau li passava el mateix. Hi ha passatges d’El manifest en què la formulació literària és molt poderosa. Pensi, per exemple, en allò d’”un espectre plana sobre Europa”. O quan diuen que “els proletaris no tenen res a perdre llevat de les seves cadenes”. O quan Marx escriu que la història es repeteix “la primera vegada com a tragèdia i la segona com a farsa”. Aquesta és una fórmula intel·ligent, deliciosa, divertida. Em sembla que Marx està a l’altura dels grans escriptors del seu temps.

Atès que les seves novel·les estableixen sempre un diàleg amb la realitat d’avui, li truquen molt dels mitjans per comentar l’actualitat política?

Hi sóc una mica reticent. De vegades ho faig, però sobretot a partir de la literatura. Jo, on parlo, és als meus llibres. Un escriptor no pot saber de tot i no ho pot comprendre tot immediatament. A més, crec que l’intel·lectual que participa en el debat públic, històricament, ha estat lligat a un col·lectiu que el sosté. És el que passava, per exemple, amb el món obrer i Sartre. Quan ell funda Libération, estava immers en un mitjà més ampli en el qual actuava com a portaveu. Aquesta figura ja no existeix.

Avui, a més, hi ha col·lectius que tenen moltes coses a dir però que rebutgen tenir un portaveu. És el cas dels “armilles grogues”. S’oposen a la delegació del poder i advoquen per una democràcia molt més directa. Allà, la figura de l’intel·lectual que parla públicament per donar-los suport esdevé una mica incòmoda. Jo ho he fet perquè reivindiquen la igualtat i la llibertat i perquè crec que cal fer-los costat en un moment en què la violència policial contra ells és terrible. Però ho faig sent conscient que la paraula els hi pertany.

A Espanya, la recepció de La guerra de los pobres ha estat peculiar. La premsa de dretes diu que vostè ha escrit una novel·la contra el populisme. La d’esquerres creu que vostè escriu a favor dels “armilles grogues” i dels indignats. El clima, a França, està igual de polaritzat que aquí?

Penso que no tant. També li dic que crec que la política espanyola, des de fa uns anys, és més franca i més interessant que la francesa. Fins a l’arribada dels “armilles grogues”, aquí no havíem viscut res de semblant al que va ocórrer a la Puerta del Sol el 2011. Hi havia algunes manifestacions, sí, però en general la població semblava una mica apàtica. Aquest nou moviment va arribar just quan semblava que s’havia triat una figura de consens en qui es concentraven tots els partits alhora: Emmanuel Macron. I llavors apareixen els “armilles grogues”, la manifestació més important des del Maig del 68, i amb un caràcter gairebé insurreccional. Però aquesta conflictivitat està més al carrer que als mitjans. La premsa està menys polaritzada.

En qualsevol cas, quan es tracta de literatura, aquí hi ha lectors que consumeixen obres totalment oposades a la seva ideologia. Hi ha gent de dretes a França que pot estimar els poemes de Louis Aragon. I gent d’esquerres que llegeix François Mauriac i que aprecia el teatre de Paul Claudel. Sense voler exagerar, hi ha una actitud democràtica respecte a la literatura, que es considera una sort de testimoni, una forma de sentir i d’entendre. És un camp en què es pot desplegar una tolerància ideològica més gran que en el debat polític públic.

Això a Espanya comença a ser molt difícil. Abans vostè citava Quevedo i aquí, pel seu cinisme, per la seva amargura, per ser un mestre de l’insult, està associat a la dreta. Cervantes, en canvi, representa l’alegria i l’humanisme, i se l’identifica amb l’esquerra. Tot s’organitza una mica així, en dos bàndols enfrontats. La literatura també.

A França s’imposa, d’ençà de la Revolució Francesa, un corrent emancipador. Si féssim una genealogia, en aquesta línia estarien Stendhal, Flaubert (tot i que causi, evidentment, alguns problemes), Victor Hugo, Zola, Aragon, Malraux, Sartre… És un corrent vast, molt gran, però que cohabita amb un altre corrent, força poderós, de dretes, d’inspiració catòlica, monàrquica, que a l’esquerra s’accepta amb una certa tolerància.

Vostè ha desplaçat, en les seves novel·les, això que podríem anomenar “els típics protagonistes”. Prefereix parlar de la massa o de la gent corrent com a subjecte històric. Per què?

Més que de la gent corrent, jo parlaria del poble en general, que té un perímetre que és gairebé impossible de definir. Hi ha moments de la història en què el poble esdevé subjecte històric amb consciència de si mateix. A La guerra de los pobres, aquest moment arrenca amb la impremta, que en els seus inicis va ser un fracàs. Va ser un fracàs perquè imprimien bíblies en llatí i no hi havia nínxol de mercat per a això. Hi faltaven compradors. No reïx fins que s’associa amb el protestantisme i la Bíblia comença a circular en llengua vulgar. El llibre fomenta, d’aquesta manera, l’alfabetització de les masses i el naixement de l’individu modern.

En aquella època, els camarades de Müntzer són el petit artesà, el treballador, l’estudiant pobre que llegint la traducció de la Bíblia a l’alemany es forma la seva pròpia opinió. Allà s’acaba el monopoli de la seva interpretació per part de l’Església. Està oberta a tot aquell que sàpiga llegir i escriure, i això els treu del gran regne dels anònims. Aquesta democratització del saber converteix la mateixa delegació del poder en quelcom problemàtic.

Vostè és un declarat admirador d’Alessandro Manzoni i de la seva obra La historia de la columna infame. Manzoni va ser un gran enemic de la novel·la històrica. Comparteix la seva visió?

Sí. Manzoni, després de reescriure diverses vegades Los novios, va eliminar-ne el capítol de “La historia de la columna infame” i el va convertir en un llibre a part. Hi du a terme una investigació exhaustiva sobre un cas ocorregut a Milà durant una epidèmia de pesta en què acusen dos innocents d’untar els murs de la ciutat amb una substància contagiosa, la qual cosa era del tot impossible. Després d’aquesta descripció tan fidel a la realitat, Manzoni comença a escriure contra la novel·la històrica. A mitjan segle xix, amb totes les seves convulsions polítiques, pensa que la ficció és deficient, que el seu estil distant i imaginari no serveix per narrar la vida social. Crec que avui assistim a un fenomen comparable. No estic dient que la novel·la sigui impossible. Només dic que la novel·la pot descriure el que ens passa d’una forma més viva, més precisa, i que hi ha una literatura lligada als documents en fase incipient. La novel·la, entesa així, s’oposa a la ficció instaurada pel poder polític. En un moment en què les desigualtats socials són tan fortes i en què reapareix el conflicte social, la ficció falla, resulta insuficient.

A la novel·la, vostè escriu: “El martiri és una trampa per als oprimits, només és desitjable la victòria. Jo l’explicaré”. És un desig optimista? Una convicció? Una crida a l’acció?

Més que una forma optimista d’acabar la novel·la, el que volia expressar és que hi ha marge de maniobra a la Història. Podríem dir que hi ha dues formes d’entendre la literatura: una, representada per la novel·la completament tancada, immòbil, i l’altra, per la novel·la amb final obert. Un exemple de la primera podria ser La piedra lunar, de Wilkie Collins. És una novel·la policíaca apassionant, palpitant. Però, quan arribes al final i descobreixes qui va trencar la famosa pedra, es tanca sobre si mateixa i allà s’acaba tot. Els seus personatges són artificials i no representen la totalitat de la vida social. Amb el seu amic Charles Dickens passa al revés: quan acabes David Copperfield o Oliver Twist, aquestes històries romanen obertes. Pot ser que a Anglaterra ja no hi hagi una misèria extrema, però la pobresa segueix existint arreu del món, les desigualtats segueixen existint, els orfes segueixen existint. Dickens pensava que les seves novel·les podien influir en la societat i provocar, si més no, un principi d’acció. La seva obra, com ocorre amb Els miserables, s’obre a l’exterior. El que jo cercava amb La guerra de los pobres era precisament això: una història que encara no està enllestida i en la qual tant l’autor com els lectors estan implicats. És un propòsit col·lectiu que sobreviu fora del llibre. No ha arribat a la seva fi i només a través de la nostra acció podrà prosseguir. Per això dic que La guerra de los pobres no s’ha acabat.

[Entrevista publicada originalment el 18-02-2021 a La Marea]

Reportatge

Masculinització de l’oferta en l’FP: en fem alguna cosa?

Treball

per Marta Curran 16/05/2024

15 de les 25 famílies professionals que s’ofereixen als cicles formatius de grau mitjà (CFGM) tenen un 75% de nois i quatre concentren un 96% de presència masculina

Reportatge

La falta de serveis frena el desenvolupament de la Catalunya rural

Treball

per Ànnia Monreal 10/05/2024

La instal·lació de famílies migrants pot ajudar a pal·liar el despoblament i l’envelliment que viu el camp

Reportatge

Quin model de treball posen sobre la taula els partits polítics del 12M?

Treball

per Ànnia Monreal 03/05/2024

Repassem les propostes dels vuit partits que avui configuren el Parlament de Catalunya

Ajuda'ns a fer un periodisme de qualitat

Donades de5€

Participa