Escoles de noves oportunitats, el refugi dels treballadors que el sistema educatiu rebutja

Desenes d’entitats arreu d’Espanya ofereixen una atenció molt més acurada i personalitzada a centenars de joves que lluiten per recuperar la confiança en si mateixos

Omar Cheiku tenia 18 anys quan va entrar a l’escola de segona oportunitat El Llindar, a la província de Barcelona. Aleshores, ni tan sols tenia la residència, només comptava amb el passaport senegalès i unes ganes infinites d’aprendre català i castellà per poder-se posar a treballar com més aviat millor. A l’escola es va trobar amb desenes d’alumnes com ell amb qui va constatar com una altra forma d’educació és possible. Allà on no arriba l’escola ordinària, on no hi ha temps ni mitjans per acompanyar les persones amb menys recursos i situacions inestables, les escoles de segona oportunitat esdevenen el trampolí imprescindible perquè milers de joves, a Espanya, trobin un futur digne.

El Llindar va començar a caminar fa gairebé dues dècades, amb vuit xavals a les aules. Ara, en passen fins a 470 cada any. “És una escola de noves oportunitats, com les anomenem en català. Aquí hi venen nois i noies amb vivències poc o gens positives al sistema educatiu, on pateixen molt perquè no hi ha un lloc per a ells”, relata Begonya Gasch, fundadora i actual directora general de la Fundació El Llindar.

Joves d’entre 13 i 25 anys es troben cada dia en aquesta escola de Cornellà de Llobregat, units per la ferida que els ha deixat el pas per l’escola normativa. “També tenen vides molt complicades. Si hi ha 470 alumnes, hi ha 470 biografies trencades i dures per atendre”, afegeix. El centrifugat que el sistema educatiu practica a l’engròs copeja irremeiablement aquests joves, que arriben a pensar que no són ningú, que no tenen dret a un futur, que han deixat de somiar.

“Alguns tenen conductes molt fortes que, de vegades, es tradueixen en expulsions dels centres d’on provenen. No es tracta de defensar ningú, sinó de ser conscients que tenim unes escoles que no acaben de donar resposta a allò que alguns nois necessiten, d’aquí ve el nivell d’abandonament escolar tan alt que hi ha a Catalunya”, explica Gasch.

A El Llindar s’hi poden treure el títol de l’ESO, però també anar més enllà i formar-se laboralment en imatge personal, mecànica, restauració i fabricació digital. “La nostra idea és oferir itineraris llargs, flexibles i personalitzats”, diu la directora general de la fundació. Així postulen la política educativa davant del sistema ordinari, que sempre ha abordat el fracàs amb programes curts i ràpids.

Enderrocar els murs psicològics

L’èxit passa, alhora, per saber llegir la psicologia de tots i cadascun dels usuaris. “Arriben pensant que no són ningú, que són invisibles, i ens ho fan saber de la pitjor manera possible. Quan un xaval molesta, el que ens està dient és que hi és, que ens el mirem”, analitza Gasch. Per això, un clima que guareix, amb mirades amables, aconsegueix que els joves surtin del lloc de víctima del qual provenen, en molts casos una tasca més fàcil que deixar enrere el circuit d’abandonament escolar. A El Llindar, el 68% dels alumnes té una sortida positiva: o bé inserits al mercat laboral o bé continuant la formació després de deixar l’escola enrere.

En aquest percentatge hi ha Cheiku, el jove de 25 anys que gràcies a aquesta escola de segona oportunitat ha trobat la manera de guanyar-se la vida a Espanya. “Vaig fer totes les fases que hi ha, fins i tot vaig començar a treballar al restaurant-escola de la Fundació. Quan vaig tenir els papers en regla, em van contractar. Ara estic com a segon maître de sala a La Pau, el restaurant que van obrir a Barcelona”, diu.

Natural del Senegal, afirma que li va costar adaptar-se als ritmes i l’idioma en arribar. “M’imaginava una altra Europa, com la que ens ensenyaven de petits per pantalla, que era un paradís. El primer que vaig intentar va ser integrar-me, cosa que no vol dir que hagi de canviar. Jo sóc senegalès, africà, i malgrat el racisme que hi ha a la societat, estimo el que soc, però també m’integro aquí per respecte a la cultura on soc”, explica.

Trencar amb el cercle de pobresa

En aquests centres hi sol haver més homes que dones, encara que la diferència tampoc no és gaire significativa. Això sosté Marta Martínez, directora de programes socioeducatius de la Fundación Tomillo de Madrid. “En aquestes escoles hi ha molt de talent jove malgastat perquè no tenim un sistema que els entengui, els enforteixi i els faci créixer”, lamenta.

En aquest cas, la sortida positiva dels usuaris se situa en el 60%: “Per aconseguir-ho, primer hem de trencar el cercle de la pobresa en què estan immersos la majoria d’estudiants”, afegeix Martínez. Un cop aconseguit, aquestes fundacions tenen aliances amb el sector empresarial perquè els joves puguin fer les pràctiques als seus centres de treball, sempre amb la intenció d’acabar sent-ne contractats.

A la Fundació ITER, a la Comunitat de Madrid, ofereixen formacions més curtes a causa de la situació en què es troben els estudiants: “Viuen en una situació de necessitat extrema, així que no poden estar-se un o dos anys formant-se perquè no tenen mitjans per mantenir-se”, indica Inmaculada Iglesias, responsable de comunicació i disseny de projectes de l’entitat.

Aquesta fundació s’alinea amb les escoles de segona oportunitat, tot i que no compleixi els requisits per ser-ne una, oficialment. “Tenim un enfocament de l’ensenyament centrat en les necessitats i les habilitats dels joves, i intentem estimular un aprenentatge més actiu. De mitjana, triguem uns dos mesos a inserir els nois. És una formació molt intensa perquè es motivin i vegin que són capaços”, s’esplaia.

Des de començament del 2023, la Fundació ITER ha aconseguit més de 400 insercions laborals, segons Iglesias. “També ens dediquem a la integració sociolaboral. En aquests darrers temps, cada cop ens arriben més joves amb la salut mental tocada, així que tenim acords amb un gabinet psicològic perquè els atenguin”, afegeix.

Saber què es vol ser

De vegades, és l’Administració pública qui impulsa aquest tipus d’escoles, com passa amb la de Barcelona, que depèn de l’ajuntament de la ciutat. “En el nostre cas, som el pas previ a les altres escoles de segona oportunitat“, explica Johnny Mansilla, director de la institució. “La nostra funció principal és lluitar contra l’abandonament escolar prematur, així que sobretot tractem amb joves de 16 a 21 anys”, assenyala.

L’itinerari consta de dos anys. Durant el primer, els alumnes passen per diversos mòduls per saber realment a què es volen dedicar. A la segona fase, comencen les formacions específiques, amb una oferta de fins a 14 diferents, mitjançant les quals es poden treure el graduat de l’ESO o presentar-se a una prova d’accés de grau mitjà, per exemple. L’escola de segona oportunitat de l’Ajuntament de Barcelona va aconseguir, el 2022, que de 104 usuaris, 84 retornessin al sistema educatiu.

Trobar una família nova

Cristian Ayala és un d’aquells joves que no va tenir una infància i adolescència fàcils. “Havia tingut problemes amb les drogues, no tenia vincle familiar… La meva situació no era gaire propícia per estudiar”, recorda aquest noi de 30 anys. Amb 13 anys va acabar a El Llindar i allà es va decantar per ser electricista. “Vaig estar treballant a diversos llocs, fins i tot a la fundació, i em vaig decidir a estudiar alguna cosa més. Ara tinc tots els carnets d’instal·lador, fa uns quants anys que treballo en una empresa del sector del manteniment i n’estic molt content”, relata.

Encara recorda quan, a l’escola, no paraven d’expulsar-lo per mal comportament. “Feia merder a classe, però era un nen amb problemes. I desfogues els teus problemes a classe perquè no hi ha cap altre lloc, no hi ha ningú que et pugui ajudar”, rememora Ayala. Quan va arribar a El Llindar, el futur es va il·luminar: “M’ha marcat tota la vida. Amb el meu professor d’electricitat tinc un gran vincle, és com si fos el meu pare, en aquest aspecte”.

Ell és només un dels milers de sortides positives que hi ha cada any a Espanya gràcies a les escoles de segona oportunitat, centres on el repte es resumeix a tornar a somiar amb una vida digna. Una vida, per tant, en què els alumnes estableixen els seus designis. “Quan vaig arribar a Europa la meva idea era venir per aprendre, però no quedar-m’hi per sempre. Algun dia tornaré a la meva terra i compartiré tot el que he après. Somio en obrir una escola amb El Llindar al Senegal, un centre de formació professional totalment gratuït per acostar l’oportunitat als meus germans i germanes que no han pogut arribar fins aquí i aprendre tot el que jo ara sé”, conclou Cheiku.