CERCADOR

Compartir

  • Inici
  • Cultura
  • Infància i joventut d’una dona trans que creix en un barri obrer

Ressenya cultural

Infància i joventut d’una dona trans que creix en un barri obrer

Alana S. Portero mostra una veu propera, íntima, com si fos un xiuxiueig grandiloqüent que escriu amb el cor i ...

primer pla d'una adolescent trans amb els ulls tancats i la bandera trans pintadaLa classe obrera és una cosa que es carrega vagis on vagis (Unsplash).

Compartir

per Guillermo Martínez

20/10/2023

Alana S. Portero mostra una veu propera, íntima, com si fos un xiuxiueig grandiloqüent que escriu amb el cor i parla des del passat. La veu trencada i reconstruïda mil vegades, sufragada en derrotes i desgreuges i fortalesa i amor d’una dona trans de classe obrera que es va cultivar al barri madrileny de San Blas arriba ara en forma de llibre: La mala costumbre. A la publicació, el relat descarnat de la violència quotidiana i de la ignorància i el pessic de dolor que s’amaga darrere de tantes bones intencions. El relat obrer, al capdavall, d’una vida vertebrada al voltant de l’amor, la percepció i la supervivència.

“La droga va ser la darrera forma d’execució sumaríssima de dissidents d’un règim que havia trobat la manera de perpetuar-se”, diu a l’inici aquesta medievalista de formació. Però el seu testimoni no només fa referència al que passa de la seva pell enllà, a nivell polític o social, sinó que s’arrela al fur intern de la nena trans que va ser: “Tenia por que els meus pares deixessin de voler-me si sabien que jo era diferent de com ells creien. Escoltar els adults sobre les persones diferents deixava marques que no s’esborraven mai”.

La seva essència, el seu passat, el seu origen, sempre hi va ser. De vegades procedia del que ella veia al seu voltant, d’altres d’allò que el pare li inculcava. “El meu pare ens parlava sovint dels problemes dels treballadors, de romandre units, de fer el corcoll per aconseguir que tothom tingués el que és bàsic i se’l respectés”, escriu Portero.

Els seus records van més enllà. Hi ha coses que mai no s’obliden. Un exemple d’això és com la matinada de la primera vaga general de la democràcia, el 14 de desembre de 1988, el seu pare la va despertar perquè l’acompanyés, amb els companys del sindicat, a segellar amb silicona les portes de les empreses del polígon industrial del barri. “El primer que sí que vaig entendre és que un esquirol, aquella paraula que escoltava sovint i que m’intrigava moltíssim, era algú que abandona els seus i els traeix per prosperar o, pitjor encara, per mantenir una posició de misèria més o menys segura”, sentencia.

Les mans de Portero també es van passejar pels barris de la capital que certes persones anomenaven conflictius, com Chueca, Villaverde, Carabanchel, Aluche o el mateix San Blas on va créixer: “No calia ser molt desperta per entendre que tots eren barris obrers, de rendes baixes, mobilitzats políticament i als quals s’havia castigat amb duresa”, comenta, sense obviar que “també eren barris on hi havia gitanos, que es trobaven bé entre iguals, entre obrers, entre pobres”.

En realitat, els afligits d’un sistema que mai no ha deixat d’obrir-se lentament, perquè mai no ho ha aconseguit fer del tot, s’enduien la pitjor condemna, sobretot quan les opressions se superposen, interrelacionades, com nusos que se sostenen els uns als altres, nusos que ofeguen, estrenyen i arriben a interrompre la circulació. Nusos que, de vegades, freguen l’ofec de l’esperit, com li va passar a la pallissa que uns neonazis li van clavar a la zona de Moncloa.

Amb freqüència Portero es va trobar davant del mirall, davant d’un objecte que observava mentre es tancava al bany sense adonar-se, potser, que es tancava amb ella mateixa. A aquella cambra de bany on hi va passar tantes hores quan era més jove, hi va tornar quan ja n’era menys. La classe obrera és una cosa que es carrega vagis on vagis. I a on s’hi torna, com ella va fer a casa de la mare i el pare. Allà hi va veure la mare com algú més que la pròpia mare: “Ningú no pot sortir indemne d’una vida sencera dedicada a rebentar-se el cos per mantenir una llar”, diu.

S’ha escrit molt sobre aquest “mal costum” que parla de tantes i de tants; aquest mal costum de revisitar plecs de la memòria traïdors que poden alliberar records tan vius que es corre el perill de quedar-hi atrapada. Llocs als quals una va prometre no tornar a trepitjar mai, com relata.

“No he après a definir-me amb paraules d’amor i necessito que ho facin unes mans que em desitgen”, va explicar Portero a una amiga. No és l’única cosa que queda com a un pòsit d’aquest testimoni insubstituïble, també això: “Tenim dret a una vida gloriosa, que la desgràcia és una cosa que ens fan, no pas que portem com una marca de bruixa des del naixement”. I també això: “Ningú serà mai tan perfecte com les travestis amb la cara rebentada”.

Reportatge

Treballador S.A.

Treball

per Ànnia Monreal 19/04/2024

Internet facilita que els empleats posin en valor les seves aptituds i les comuniquin mitjançant la marca personal

Reportatge

Renovar-se o morir: la indústria tèxtil catalana abraça la sostenibilitat per mantenir-se

Sectors

per Ànnia Monreal 12/04/2024

L’adopció de l’economia circular, per imperatiu legal, implica canvis laborals i perfils professionals nous Canvi de temporada al sector tèxtil, ...

Reportatge

Treballadors pobres

Treball

per Ànnia Monreal 05/04/2024

Espanya encapçala la taxa de risc de pobresa laboral “Les meves germanes m’ajuden a arribar a finals de mes”. L’Alba ...

Ajuda'ns a fer un periodisme de qualitat

Donades de5€

Participa