CERCADOR

Compartir

  • Inici
  • Futur
  • Joves amb molta formació i poca estabilitat laboral

Estudis, treball i expectatives frustrades

Joves amb molta formació i poca estabilitat laboral

L’estat espanyol lidera l’atur juvenil a la Unió Europea i la mitjana d’edat a la qual els joves s’independitzen ronda els 30 anys

Fotografia Núria Coll-Bonfill

Compartir

per Elisenda Pallarés

26/07/2022

La desocupació dels menors de 25 anys es va situar en el 34,8% l’any 2021, lluny del 16,6% la mitjana europea. I la dificultat d’accedir al mercat laboral no sempre està lligada a la falta de formació. Laura Riveiro (1996) va començar a estudiar Ciències Biomèdiques l’any 2014 a la Universitat Autònoma de Barcelona amb vocació de dedicar-se a la recerca de farmacologia per a malalties mentals com la psicosi. Havia cursat un curs del batxillerat a Louisiana (Estats Units) gràcies a una beca i havia rebut el premi extraordinari de batxillerat. En acabar el grau va treballar sense remuneració durant un any a un programa de recerca de la Universitat Pompeu Fabra. Després va marxar a Holanda per estudiar un màster en Neuropsicologia i, actualment, busca universitat que li pugui oferir finançament per realitzar un doctorat.

Mentrestant, Riveiro treballa netejant habitacions d’hotels a Maastricht mitjançant una empresa de treball temporal com molts altres joves espanyols que han marxat a altres països europeus a estudiar. Tot i que li agradaria, de moment no es planteja tornar al seu país perquè creu que “no es podria permetre viure sola”. De fet, la mitjana d’edat a la qual els joves s’independitzen ronda els 30 anys a Espanya.

El 60% dels treballadors dels centres de recerca són temporals. Fa un any ho era el 70%, però les dades han millorat gràcies a la reforma laboral”, afirma Josep Gardenyes, president del comitè d’empresa de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (Idibell) i membre d’UGT. La temporalitat dels investigadors dificulta la viabilitat d’algunes investigacions. “Comences un projecte i abans que tinguis resultat ja t’estàs al carrer i no hi ha ningú que continuï aquesta línia de recerca”, lamenta una investigadora. A Espanya i Catalunya la inversió en ciència està per sota de l’1,5% del PIB, mentre a altres països com Suècia és del 3%. Les lleis de la ciència que s’estan tramitant a nivell estatal i català tenen l’objectiu d’augmentar la inversió pública i privada.

La mancança de recursos empeny els joves investigadors a la precarietat o a marxar a altres països. Una trajectòria que també coneix bé la doctora en Biologia Núria Coll-Bonfill (1986). “Les tesis doctorals a Espanya són molt precàries, fas moltes hores i guanyes potser 1.000 euros al mes”, explica. Després de dedicar sis anys al doctorat a l’Hospital Clínic va marxar a Missouri (Estats Units) per investigar la progèria, una malaltia que provoca envelliment prematur en infants. Quan científiques com elles marxen és una gran pèrdua de talent: “Tots ens hem format majoritàriament en universitats públiques amb beques estatals i molts acabem marxant a altres països com els Estats Units que ens reben amb els braços oberts perquè allà molt poca gent es pot permetre aquesta formació”.

Per a Coll-Bonfill, a més de la falta de finançament, hi ha una qüestió cultural que suposa un fre per a la recerca. “Aquí molta gent no valora la investigació científica tot i que salva vides, ens veuen com a eterns estudiants”. A més, opina que la jerarquització provoca que moltes persones abandonen la recerca: “No s’aposta pel talent jove i hi ha grans diferències de salaris entre els caps i la resta al món acadèmic i científic”. Ella acaba de tornar a Catalunya i ha decidit deixar la investigació per dedicar-se a un projecte de comunicació científica.

A l’àmbit del periodisme o la comunicació tampoc és fàcil trobar feina. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 20,9% de les persones que van cursar un màster en ciències socials el curs 2013-14 es trobaven sense feina dos anys després de cursar-lo. “Els darrers anys hem viscut una reducció de plantilles a tot arreu i l’aparició del periodista multitasca. Hi ha gent que fa més hores que un rellotge per no perdre la feina i no pot conciliar la vida professional i personal”, assegura Francisco Durán Velasco (1970), periodista als Mitjans de Comunicació de l’Hospitalet i membre del Sindicat de Periodistes de Catalunya. Ell va començar a treballar abans d’acabar la carrera a la Universitat Autònoma de Barcelona i mai li ha faltat el treball, però observa la precarizació del sector. Indica que regular la professió mitjançant la col·legiació obligatòria podria evitar l’intrusisme i millorar la situació.

Àlex Casanovas (1993) també es va instruir en Periodisme a l’Autònoma, però no ha assolit un contracte indefinit en aquesta professió. Després de fer el màster de Periodisme Internacional i Documental a la Universitat de Cardiff, va acceptar una posició a una agència de comunicació. “Era una feina molt precària i amb un horari dolent”, explica. Durant un temps va compaginar diverses feines i es va “cremar”. En aquesta situació també està Pepa Conesa (1990), llicenciada en Comunicació Audiovisual que, tot i que s’imaginava treballant a la ràdio, actualment treballa a jornada completa com a Community Mànager d’un ajuntament. I a més a més, gestiona la comunicació d’un equip d’handbol i escriu cròniques esportives a un diari els caps de setmana. “Treballo molt per poder tenir un sou digne, però em considero una afortunada per treballar del que m’agrada. No hi ha massa gent que ho faci”, assenyala Conesa.

Casanovas ha fet un gir professional i ara és mestre de català a l’educació secundària. Va cursar un màster de Professorat on es va trobar “gent que venia d’humanitats, filòlegs i altres periodistes”. Laura Riveiro no descarta agafar aquest camí si no aconsegueix el doctorat o una feina ben remunerada. Casanovas gaudeix molt exercint la docència i ha trobat l’estabilitat laboral que anel·lava, però adverteix que hi ha professors que provenen d’altres àmbits amb “molta frustració i ansietat”.

Aquests joves han seguit la cantarella que deia “estudia per tenir un bon futur”. En canvi, veuen com en molts casos treballar del que han estudiat és una utopia o han de suportar condicions precàries per fer-ho. A l’edat que els seus pares ja havien comprat un pis ells seguien a la llar familiar o compartint pis. Tot sumat a la falta de perspectives de millora, provoca que la taxa de depressió i ansietat no deixi d’augmentar entre els nascuts als anys 80 i 90.

Reportatge

Masculinització de l’oferta en l’FP: en fem alguna cosa?

Treball

per Marta Curran 16/05/2024

15 de les 25 famílies professionals que s’ofereixen als cicles formatius de grau mitjà (CFGM) tenen un 75% de nois i quatre concentren un 96% de presència masculina

Reportatge

La falta de serveis frena el desenvolupament de la Catalunya rural

Treball

per Ànnia Monreal 10/05/2024

La instal·lació de famílies migrants pot ajudar a pal·liar el despoblament i l’envelliment que viu el camp

Reportatge

Quin model de treball posen sobre la taula els partits polítics del 12M?

Treball

per Ànnia Monreal 03/05/2024

Repassem les propostes dels vuit partits que avui configuren el Parlament de Catalunya

Ajuda'ns a fer un periodisme de qualitat

Donades de5€

Participa