“La indústria musical no regala res. I si ho regala, s’ho acabarà cobrant d’alguna manera”

Àlex Pérez és músic, compositor, productor musical, professor i autònom. Té 24 anys i ja sap què és l’èxit en segon pla: és coautor i productor de la cançó Supermercat de Lildami, ha col·laborat amb Miki Núñez i ha estat cançó de l’estiu a TV3 mentre enfila la seva pròpia carrera. Pluja és la seva última cançó i l’hem anat a buscar perquè expliqui com és, avui, viure de la música.

Com t’inicies en la música?

Des de petit que m’agrada la música. Vaig estudiar a l’escola municipal de música de Vidreres (guitarra, bateria i piano) i amb 15 anys vam crear una banda amb els amics. A l’institut treia molt bones notes i quan vaig dir que volia estudiar música tothom em deia: “Vols dir que has de fer música amb les bones notes que tens?”. Però és que la música no és jugar. Fer música és fer mates, programar, història de la música…

Ara em defineixo com a músic, compositor i productor musical. Però visc de ser compositor, professor i productor.

No sona malament…

Els músics tenim una definició professional tan àmplia… Crec que és símptoma que alguna cosa passa. A quines professions has de fer deu feines per arribar a finals de mes?!

El món també ha canviat i ha tendit a la superespecialització.

Sí, també es pot entendre que es valora que puguem fer coses diferents, que som curiosos. De fet, jo no podria fer només una cosa, no m’agrada.

La majoria de músics, també la gent coneguda, han de fer de professors per assegurar-se la feina. Tot i que no ho diguin. M’agrada fer de professor, però el primer cop que hi vaig pensar va ser com una forma de guanyar-me la vida.

A quines professions has de fer deu feines per arribar a finals de mes?!”

A l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) volies estudiar guitarra i vas acabar fent producció. Què fa un productor musical?

És el culpable que una cançó acabi sonant com sona (no la lletra, sinó els ritmes, els instruments, les veus i tot plegat en conjunt). Som directors creatius, però també gravem cançons com a tècnics (i per tant, hem de conèixer la part d’enginyeria de gravació).

Per exemple ara, quan faig de productor, m’encarrego de decidir quants instruments faré servir i com. Llavors envio el projecte a un enginyer de gravació, que ho munta, i després a mastering fan el remate final (equalització d’alguns aspectes i, sobretot, posar la peça al balanç de so de cada plataforma).

Què vol dir el balanç de cada plataforma?

S’ha d’anivellar el volum de la cançó o el disc en funció de si és per plataformes, si surt en CD o si també serà un vinil. Són nivells diferents, que tenen un cost diferent i qui se n’encarrega és el mastering. Fer vinils és el més car, de manera que molt poca gent fa mastering més enllà de les plataformes.

Tornem a la feina de productor.

Com a productor, a mi em contracta una discogràfica. Em pregunten quin cost tindrà tot el procés de fer una cançó, un pressupost que, després, ells voldran rebaixar.

Com que fa tres anys que faig de productor i soc molt conscient del meu currículum i dels meus mèrits, proposo una xifra ajustada a això. Però també he de comptar amb la feina dels col·laboradors amb qui treballo (tinc el meu equip de confiança): és a dir, truco al muntador i li demano quant cobra. I truco al mastering i li demano el mateix. Si hi afegim un enginyer de gravació, la cosa s’encareix.

De quants diners estem parlant?

Com més pressupost té un projecte pots comptar amb més gent especialitzada en cada part del procés. I com més experiència té cada persona, més cobra. És molt difícil saber quant pots pujar el pressupost. T’entra la por per saber si és massa o no.

Una xifra o una forquilla, va…

Fer la mescla d’una cançó pot anar des dels 150 euros fins al què sigui [4.000 euros o més]. Fer el mastering és més barat, uns 50 euros de partida. Un mastering es pot solucionar amb un matí, una mescla no. Una mescla necessita dies.

De totes maneres, un mastering per 50 euros i una mescla per 150 està mal pagat.

Vivim en un moment de capitalisme salvatge a la música. Només valen les llistes d’èxits”

Com a altres àmbits, la popularitat arriba a una part molt petita de qui es dedica a la música.

Hi ha una diferència abismal entre els músics coneguts i la resta. Als concerts, que és la manera en què els músics ens donem a conèixer, es paga en funció del número d’anys que portes tocant, si ets conegut i per la gent que pots portar al local.

En un festival un grup pot guanyar 2.000 euros i un altre, tocant la mateixa estona, 30.000 euros o més. I aquests diners s’han de repartir entre els membres del grup, però també amb els tècnics de so, els tècnics de llum, el lloguer de la furgoneta, les dietes, el dissenyador de llums si en tens o amb altres professionals que col·laboren en la teva actuació en un concert. I a més, per cada participació en un festival la discogràfica i el management s’enduen un percentatge.

Un percentatge a la discogràfica?

Sí. Les discogràfiques no ens paguen els discos, només proporcionen la distribució i res més. Per tant, els músics s’han de buscar i llogar un estudi de gravació, llogar l’espai d’assajos (que ningú mai te’ls paga)… La indústria musical no regala res. I si ho regala, s’ho cobrarà.

Però ara podeu penjar les vostres composicions a Youtube i donar-vos a conèixer, saltant-vos alguns intermediaris.

No ben bé. Els mitjans de comunicació són els grans aliats dels músics. Per la difusió que en fan i perquè cada cop que sona una cançó en una televisió o una ràdio els autors cobren. Guanyem més diners per drets d’autor que per cada reproducció a Youtube o Spotify, encara que en aquests casos arribi a més gent.

¿On ha de recaure el valor, en la feina que fas o en l’audiència que aconsegueixes? Jo tampoc vull abaixar preus, rebentar el mercat. Vull que tothom guanyi el màxim i entenc que hi hagi diferències entre els músics molt coneguts i els que no. Però no entenc que a les estrelles els paguin el que sigui mentre a tu et rebaixen el sou.

Ara vius de la música.

No m’he pogut guanyar la vida com a músic fins que no he treballat amb gent de renom [com Lildami, Miki Núñez o Samantha]. Les bandes emergents només guanyen diners quan fan concerts, de manera que tenen altres feines amb les quals paguen els discos que fan. Continuo treballant amb grups emergents perquè sé el que costa.

Què costa?

Si ets persistent, pots arribar on volies. Però això vol dir sacrificar molts moments de la teva vida personal per no parar de fer coses i estar a llocs per arribar on vols. És un preu a pagar, et perds molts moments amb els amics i la família. I quan ets on volies, la gent pensa que vius millor del que realment és.

Els músics ho som perquè volem fer música, no per ser coneguts. I ha de ser normal que ens paguin per això, per fer la nostra feina. Jo m’he promès fer aquesta lluita social al meu discurs. I fer música i tenir discurs pot tenir conseqüències…

Abans que has parlat de la televisió, què en penses dels programes que busquen talents musicals?

¿Hem de fer realities de música sabent que hi ha molts grups emergents sense cap espai de promoció? ¿Els programadors i les ràdios no estan atents al què passa al carrer i sí al què passa a la televisió?

També hi ha un altre problema: la gent cada cop va menys a concerts i més a festivals. Prefereix gastar-se 150 euros per veure diversos grups que 50 per un de sol. I els festivals contracten grups que ja són coneguts, de manera que ¿com es promou l’aparició de grups nous?

Vivim en un moment de capitalisme salvatge a la música. Només valen les llistes d’èxits, les playlist, el número de visites i les reproduccions. Si la teva música és una merda però tens visites, tiraràs endavant. Hi ha mànagers que no t’agafen si no tens tants seguidors a Instagram.