L’amnistia laboral: quan lluitar pels teus drets a la feina mai hauria d’haver estat delicte

Una investigació que ara es publica repassa el que va suposar l’amnistia laboral per a centenars de represaliats pel franquisme als seus llocs de treball

En un moment en què la idea d’una llei d’amnistia per part dels impulsors i participants del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunyan és en boca de tothom, hi ha qui compara l’escenari actual amb el viscut l’any 1977, quan es va promulgar l’amnistia més recent que recorda Espanya. La normativa, que finalment va deixar al carrer i sense jutjar també els botxins franquistes, no només els opositors que lluitaven contra el règim, va incloure el que es coneix com l’amnistia laboral, una demanda àmpliament difosa entre les masses obreres i una mica oblidada avui dia.

“L’amnistia deixa sense efecte les resolucions judicials i actes administratius o governatius que hagin produït acomiadaments, sancions, limitacions o suspensions dels drets actius o passius dels treballadors per compte aliè (…), restituint als afectats tots els drets que tindrien en el moment d’aplicació de la mateixa de no haver-se produït aquelles mesures, incloses les cotitzacions de la Seguretat Social i Mutualisme laboral que, com a situació d’assimilades a l’alta, seran de càrrec de l’Estat”, va recollir la normativa al vuitè article.

Tenia sentit. La repressió no només l’exercia el poder polític, sinó també el poder de la patronal. En això no han canviat gaire les coses. Per tant, si un treballador era acomiadat o les condicions laborals empitjoraven a causa de la lluita per les llibertats, la democràcia incipient hauria de restituir el dany causat. Així introdueix la qüestió la monografia acabada de publicar L’amnistia laboral a Espanya durant la Transició, l’autoria de la qual recau en els experts José Babiano i Mayka Muñoz.

Ella és doctora en Història Contemporània i membre de l’Arxiu d’Història del Treball de la Fundació 1r de Maig, adscrita a Comissions Obreres (CC. OO.): “El que més es va mediatitzar de la Llei d’Amnistia del 77 va ser la sortida dels presos al carrer, entre els quals n’hi havia alguns d’ETA. En canvi, la llei fins i tot va arribar a amnistiar persones que la dictadura havia depurat dècades abans, durant la guerra i la postguerra”, introdueix.

L’amnistia laboral era una demanda recurrent en les peticions que la massa obrera feia a la patronal. “Sobretot a partir de la dècada dels 60, molta gent acababa al carrer per formar part de les CC. OO. clandestines o per ser molt actius a nivell sindical. A les negociacions, s’hi repetia la demanda d’una amnistia laboral”, recorda Muñoz.

La inclusió d’aquest epígraf a la Llei d’Amnistia del 77 va significar la possibilitat que centenars de persones a Espanya poguessin tornar a treballar com si no hagués passat res. L’amnistia és retroactiva, no com un indult. I va prendre forma com a dret passiu per als depurats durant la guerra i la postguerra, ja que la majoria ja gaudien de la jubilació.

Així mateix, les cotitzacions d’un treballador acomiadat per la seva lluita política i sindical dins d’una empresa no ingressades a la Seguretat Social durant el temps en què n’havia estat fora anirien anat a càrrec de l’Estat. Per què es va fer així? Perquè totes les persones exiliades o represaliades, incloses en llistes negres perquè cap empresari les contractés, arribaven a una edat avançada i sense la cotització suficient per rebre una jubilació mínimament digna. “Es va fer així perquè els que no trobaven feina per rojos es poguessin jubilar decentment”, indica l’experta.

Però l’amnistia laboral també va dur algunes conseqüències no tan positives. Abans d’aprovar-se, si una companyia decidia acomiadar un sindicalista, el més habitual és que la plantilla fes vaga fins que se’l readmetés. Amb l’Amnistia del 77 tot es va judicialitzar, i per això les magistratures de treball van adquirir el protagonisme: van ser les encarregades de determinar què hi entrava i què no.

Segons analitza Muñoz, des del moment en què el tràmit es va judicialitzar les empreses no van parar de recórrer les sentències. “Aquí va entrar la capacitat de cada part per enfrontar els plets, i va ser el moment en què l’advocacia laboralista va jugar un paper determinant“. Les vídues dels exiliats o dels treballadors ja morts també es van beneficiar de la mesura ja que, en augmentar la cotització, la pensió s’elevava.

Les casuístiques sobre un articulat de la normativa tan “pobre”, en paraules de Muñoz, van ser tantes i tan diverses que la realitat es va imposar a cop de judici. Per exemple, amb els acomiadaments injustificats a nivell formal, però motivats, també, per accions polítiques en què el treballador acceptava la indemnització. “Els advocats defensaven que no els havia quedat cap més remei que acceptar-la per la desigualtat entre les parts, i algunes magistratures ho van anar acceptant tot i altres no”, apunta Muñoz.

A més, no tots els magistrats estaven disposats a respectar l’esperit de la llei. Un va arribar a afirmar que era una norma anticonstitucional que vulnerava els principis del Movimento, aleshores encara no derogats. Al final, l’amnistia laboral va suposar un gran avenç per a la classe obrera reprimida i vilipendiada durant el franquisme.

Tot i que no hi ha dades concretes per les dificultats dels investigadors d’accedir als arxius i a la informació necessària, a l’Arxiu Central del Ministeri de Treball i Economia Social hi guarden més de 8.900  d’expedients relacionats amb aquesta llei.  “És només una sèrie documental. N’hi ha d’haver més”, conclou la membre de l’Arxiu d’Història del Treball.