Les dades que donem, el poder que cedim

Entre els documents que se sol·liciten en demanar un préstec, certes entitats bancàries exigeixen l’informe de la vida laboral

Necessita alguna cosa. Un préstec per una reforma, una avaria o qualsevol altra circumstància vital o material que impliqui demanar quelcom a una entitat bancària. Prepari la documentació. DNI, per les dues cares. Contracte de treball. Darrer rebut de la hipoteca o d’altres préstecs sol·licitats. En el cas de les persones autònomes, l’última declaració de l’IRPF i l’IVA. Ah!, i no oblidi sumar, al munt de papers que inunden la taula, l’Informe de la vida laboral.

Potser els documents anteriors li sonin, però tant la declaració de l’IRPF, l’IVA com la Vida laboral contenen gran quantitat d’informació que, en els temps que corren, pot ser molt útil per al seu banc o per a tercers.

La Vida laboral és una font informativa que explica a la seva entitat bancària el temps que va estar d’alta o de baixa laboral, el règim pel qual va cotitzar, el tipus de jornada laboral o les empreses per a les quals va treballar o treballa, entre d’altres dades. Un informe detallat, escanejat i servit per vostè que, en molts bancs, és condició indispensable perquè li concedeixin des d’una hipoteca a un crèdit per comprar un cotxe o una reforma de la cuina. Un document que, a més del present i el passat, permet entreveure, també, “la capacitat a futur [del sol·licitant] de tornar el préstec demanat, en valorar la capacitat econòmica de l’interessat quan finalitzi la seva vida laboral, a la jubilació per exemple”, exposa l’advocat expert en protecció de dades Samuel Parra.

El “factor risc que suposa l’operació”. Aquest és l’argument amb què fonts internes d’una important entitat bancària (sense més detalls) justifiquen la sol·licitud de la vida laboral a, per exemple, un treballador autònom que demana un crèdit. El detonant d’aquesta petició, argumenta la mateixa font, té l’origen en la crisi financera del 2008: “Abans donàvem préstecs per a tot i ara les coses ja es mesuren més”.

La meva vida laboral per una nevera

Aleshores, ¿les dades de l’Informe de vida laboral són només per valorar el risc que té el banc i si pot assumir la contingència del préstec per canviar una nevera o aquesta informació es destina a fins comercials que desconeixem?

L’interrogant no troba una resposta rotunda en la font consultada que treballa a l’entitat bancària. El silenci omple la conversa. Medita la resposta i apunta: “Se sol demanar per estudiar cada perfil del sol·licitant, encara que això ja depèn de cada sucursal i la necessitat que tingui de vendre i d’assolir els objectius marcats”.

“És un abús”, no dubta a afirmar l’assessora fiscal Myriam Vila. Que els bancs tinguin accés a la vida professional de qualsevol ciutadà “per veure’n la viabilitat econòmica no els val per res”, afegeix. I compara aquest requisit amb una altra petició bancària habitual: el model 347.

En aquest cas es tracta d’una declaració informativa que recull les operacions realitzades amb terceres persones, com indica l’Agència Tributària, sempre que superin els 3.005,06 euros. L’assessora fiscal explica que sempre s’oposa a aquesta petició i n’exposa el perquè: “Aquest model, igual que la vida laboral, no el necessiten per res. Però d’aquí en treuen dades, busquen clients, busquen empreses…”.

“Com a usuari, la petició és desproporcionada”, argumenta un altre expert en protecció de dades consultat per La Marea i que prefereix no donar el nom. És una frontera entre el que és ètic i el que és lícit d’allò que la banca pot demanar. Tot i que recorda que és una pràctica financera legal, ja que “hi ha una base de legitimació que rau en la necessitat d’executar un contracte o d’aplicar mesures contractuals”.

La presència de dades, com els períodes d’alta i baixa de la persona treballadora, el tipus de cotització o les empreses per a les quals ha treballat, són per a aquest expert “dades ordinàries”, de manera que una interpretació enfocada com una possible vulneració dels drets del consumidor és una interpretació, al seu parer, “una mica forçada”.

Què diu la llei?

En matèria jurídica, la Llei Orgànica 3/2018, de 5 de desembre, aprovada pel govern de Pedro Sánchez, regula la petició i protecció de dades per part de les entitats bancàries. I en qualifica l’ús de lícit sempre que se n’indiqui la finalitat, la possible inclusió al sistema de l’entitat i la permanència d’aquestes dades a l’entitat el temps que duri, en aquest cas, el crèdit concedit.

La Marea ha contactat amb l’Associació Espanyola de Banca (AEB), que fa pinya al voltant de les pràctiques dutes a terme per les seves associades: “Amb caràcter general, la normativa bancària obliga a una avaluació de la solvència del client abans de la concessió del crèdit”.

Samuel Parra, l’advocat expert en protecció de dades, creu que la petició de l’Informe de la vida laboral és perquè “segurament [els bancs] hagin arribat a la conclusió que la vida laboral, com que és un document emès per l’Administració, ofereix més garanties sobre la situació laboral d’una persona que la mera declaració o exhibició d’una nòmina”.

Tot i que també és possible que la banca, “un cop et fan l’avaluació de risc”, detalla aquest especialista (que treballa per a diverses entitats bancàries i creditícies), “pot anonimitzar la informació de cada client i tractar la informació de manera agregada”. És a dir, els bancs poden recopilar una gran quantitat de dades a una mateixa ciutat, per exemple, per traçar perfils diferents i crear productes a mida d’aquesta cartera de clients dels quals n’han obtingut les dades de la vida laboral. Una pràctica legal que, de nou, té com a antagonista el vessant ètic de l’ús de la informació cedida pel client per a altres finalitats.

Una relació desigual

Per al vicepresident de FACUA-Consumidors en Acció, Miguel Ángel Serrano, el client queda en una “posició delicada” i apunta a la necessitat de “situar-lo en igualtat de condicions amb les entitats financeres”.

Sembla que les empreses comencen a tenir “consciència de la importància que té protegir les dades dels seus clients perquè no passin a mans de tercers que puguin fer accions no desitjades”, assenyala la consultora LOPDatos. Tot i que, malgrat els avenços aconseguits els últims anys, “queda molt camí per fer, ja que la combinació de possessió de dades de caràcter personal i les noves tecnologies pot ser molt perillosa per al ciutadà corrent”.

L’experiència personal de l’expert en dades Samuel Parra reflecteix les mancances encara existents en protecció d’informació per part de les sucursals bancàries: “En el meu cas, no em van subministrar la informació a què obliga la normativa de protecció de dades a l’hora de sol·licitar documents; tampoc vaig tenir garanties que aquesta informació no es fes servir per a altres finalitats”. Parra va intentar exercir els drets d’accés a la informació i de supressió. En tancar aquest reportatge, la seva entitat no ha respost cap de les dues peticions.

Les dades que donem, les dades que ens demanen. Una transacció que no només obeeix a una qüestió legal, sinó també ètica. En aquest sentit, la filòsofa mexicana Carissa Véliz reflexiona a l’assaig Privacidad es poder. Datos, vigilancia y libertad en la era digital (Debate) que cedir les nostres dades és “una lluita de poder”. Una lluita que, ara com ara, estem perdent.