‘L’instant abans de l’impacte’ i les finestres de l’empresa que no es poden obrir

La protagonista d’aquesta novel·la cada dia va treballar sense haver de fer cap tasca

Tres-cents seixanta-cinc dies sense comprar res estrictament necessari. Sota aquest principi escriu Glòria de Castro el seu debut com a escriptora. L’instant abans de l’impacte és una novel·la en format dietari que denuncia les polítiques de conciliació actuals i crítica la societat de consum que ens rodeja. Amb un estil directe i sense embuts, l’autora explica la història del seu alter ego a partir de l’humor negre i la mala llet.

La protagonista treballa al departament de Comunicació d’una companyia telefònica quan, després de dos embarassos i una petició de reducció de jornada, els seus superiors decideixen deixar de donar-li feina i fer que es passi el dia sense tenir res a fer. Davant el mòbing que pateix per part dels seus caps, decideix resistir i es passa cinc anys anant al lloc de treball de nou del matí a tres de la tarda. Plegar, segons la protagonista, seria deixar-los guanyar.

La vida personal de la protagonista també es troba en un moment delicat: en plena crisi dels 40 anys, el seu company, argentí, decideix que està cansat de la feina i, sense avís previ, li comunica que la deixa per intentar complir el seu somni: ser una estrella del rock. Així, de cop i volta, es troba amb dos fills i una parella a l’atur mentre ella pateix un buit per part dels seus caps.

L’empresa taronja

Tot i que l’autora no diu en cap moment el nom de l’empresa en qüestió, es tracta de France Telecom, actualment coneguda com a Orange. “Va ser l’any que hi van haver tots aquells suïcidis a l’empresa de telefonia francesa”, enceta la novel·la. L’any 2019 la companyia telefònica i set exalts càrrecs van ser condemnats després que, entre 2007 i 2011, 19 treballadors se suïcidessin i 12 més ho intentessin.

Però, com va poder passar això? La història ve de lluny. L’any 2004 France Telecom es va privatitzar. Era la companyia líder del sector, però nedava en deutes. Els treballadors van demanar que se’ls respectessin les condicions laborals prèvies. I així va ser: van poder mantenir l’estatus de funcionaris, fet que impossibilitava als nous propietaris acomiadar-los.

Tot i això, la directiva va iniciar uns plans de reestructuració en què es volien retallar 22.000 llocs de treball. Aquestes sortides, però, havien de ser “naturals”, és a dir, els treballadors haurien de deixar la feina de manera voluntària. Així que, de cop i volta i per tal d’intentar salvar l’empresa, els directius van començar a practicar tractes abusius sobre els treballadors. L’escàndol va acabar amb una sentència que va imposar una multa de 75.000 euros a l’empresa i una pena d’un any de presó al conseller delegat d’aquell moment, Didier Lombardier.

Aquests fets són omnipresents durant tota la novel·la de Glòria de Castro, que descriu el seu lloc de feina com un lloc hostil on tot està dissenyat per evitar morts voluntàries dels treballador: finestres que no es poden obrir des de dins i sostres alts per “no poder penjar-se”.

L’autora també radiografia la vida de la dona treballadora al segle XXI, que a més de la feina, també ha de carregar amb tot el pes de cuidar la família. I qüestiona, amb certa gràcia, moltes idees preconcebudes de l’amor.