Lloança de la dignitat

Amb motiu del lliurament del Premi Donostia 2022 a l’actriu francesa Juliette Binoche, destaquem la seva interpretació de la darrera pel·lícula estrenada a les sales de cinema just uns mesos abans de rebre el guardó.

El 21 de gener de 2022 s’estrenava a les sales de cinema franceses la pel·lícula En un muelle de Normandía (Ouistreham, 2021) (aquí es va estrenar una setmana més tard), després d’inaugurar la 53a Quinzena dels Realitzadors el 2021, en el marc del 74è Festival de Canes (a Barcelona la vam poder veure poc després a l’edició de l’Ohlalà! Festival de cinema francòfon de Barcelona). La dada temporal és important perquè l’elenc feia tres anys que esperava l’estrena. I per què aquest desig? Doncs, perquè per a totes les actrius era la seva primera pel·lícula… per a totes menys per a la protagonista, l’actriu Juliette Binoche.

Emprar a actrius no professionals fa més versemblant el relat i és una decisió personal del director, l’escriptor i guionista Emmanuel Carrère, que també s’encarrega, junt a Hélène Devynck, de l’adaptació del llibre El muelle de Ouistreham (Le quai de Ouistreham, 2010) de la periodista Florence Aubenas. L’adaptació canvia algunes premisses del text original (que era més descriptiu seguint un estil periodístic) i introdueix un conflicte emocional entre les protagonistes que ajuda a l’espectador a entendre la tensió que es produeix entre els personatges. Però, quina és la història?

La gènesi del llibre d’Aubenas és la crisi econòmica del 2008. En les seves entrevistes posteriors a la publicació del llibre dos anys després, els arguments que utilitzava per a justificar perquè va apostar per un llibre en lloc de publicar un article eren demolidors. Malgrat treballar en premsa i ser una periodista molt reconeguda (recordem que va estar segrestada a Irak per un grup armat durant cinc mesos en 2005), va creure que el diari no li publicaria un article de denúncia sobre la precarietat laboral. Era un reconeixent explícit de la degeneració del periodisme, convertit en altaveu de titulars, més preocupats en exalçar la frivolitat i allò que és extraordinari (com una catàstrofe, un accident o una guerra, per exemple).

L’acció d’infiltrar-se a la cerca d’una feina per a una persona sense experiència és exactament el que reflecteix la pel·lícula. La periodista (a la pel·lícula, en canvi, Binoche interpreta a una escriptora), es fa passar per una persona que fa anys que no treballa i que s’incorpora al món laboral després de separar-se i canviar de ciutat, en concret, a Ouistreham, d’on surt el ferri cap a Portsmouth. L’objectiu és seguir el mateix camí que tothom, cercant feina a l’oficina d’ocupació, treballant en les condicions que li oferissin i que pararia quan li fessin un contracte a temps complet indefinit, cosa que va aconseguir al cap de diverses setmanes, no sense passar abans per diferents contractes i empreses (la protagonista passa per un càmping entre d’altres indrets per acabar, finalment, al ferri, sempre a l’àmbit de la neteja).

La feina amb més oferta i més possibilitat d’estabilitzar-se és la de la neteja. De fet, es reconeix en el discurs de la trama que la neteja és la feina del futur, ja que no està subjecte a deslocalitzacions i sempre hi haurà necessitat de netejar. Això ha fet que, malgrat que ha passat una dècada des que es va publicar el llibre, la pel·lícula sembla de màxima actualitat. I no només pel fet de les necessitats higièniques del servei (les llars o habitacions), només cal recordar la dita: «No és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta», així que cal tenir en compte en què condicions deixem aquestes habitacions i lavabos.

Si em permeteu un apunt personal, jo tinc la teoria que una forma de mesurar el civisme d’un país és observant el comportament dels espectadors en una sala de cinema. Veure si parlen o miren el mòbil (o si fan o es fan fotos), els sorolls que fan (i no només menjant), però, sobretot, veient com deixen el seient o si deixen les deixalles a les papereres… i em sap greu dir que les conclusions de les observacions són demolidores. Et passes el dia fent activitats per a promoure que la gent torni al cinema, però el pitjor de les sales de cinema és, justament, la gent.

Realment, és força desalentador el que es veu i quan pregunto als meus alumnes universitaris si ells deixen el pot de les crispetes i la beguda a la paperera, i la majoria de les respostes són del tipus «Així dono feina a algú». Aquest comentari és una resposta classista d’una generació acostumada a tenir algú que li faci aquesta feina, siguin els pares (la mare?) o algú contractat a casa per a fer-ho, això sí… de forma invisible.

I és que la invisibilitat passa a ser un factor fonamental. Això explica els horaris en que s’ha de fer la neteja, a la nit o de matinada, perquè no et vegin els clients. Uns clients que poden deixar empetitits als del cinema. De nou, haig de recordar una experiència personal meva, com en un curs que vaig fer a personal de neteja d’hotels per a que sabessin organitzar els horaris de forma flexible, les participants em van explicar com s’havien trobat algunes habitacions, amb un aspecte tan fastigós que posaria en dubte la intel·ligència humana, per a explicar-ho de forma suau. Això també es denuncia a la pel·lícula, i les protagonistes de la mateixa, professionals de la neteja a la seva vida real, esperen que tinguin un efecte sobre el comportament dels clients del ferri, perquè reconeixen a les entrevistes que el llibre, en el seu moment, no va servir per a res en aquest sentit.

I per a què va servir el llibre, llavors? Doncs per a denunciar la situació de precarietat del moment: els contractes temporals per hores que obliga a tenir diverses feines en indrets molt allunyats entre sí. I, també, per a denunciar l’abús per part dels directius o de les mateixes supervisores, còmplices de l’empresa des de la seva pròpia penúria compartida amb les empleades, i amb una administració burocràtica, inhumana i distant de la realitat (ho sabem molt bé aquí, més preocupats en aquella crisi en ajudar als bancs que no pas a les persones). També observem el desgast físic que suposa el tipus de tasca amb les consegüents malalties laborals que no es reconeixen per la precarietat de la contractació i la perpetuació de la precarietat que comporten aquests contractes. Ens sorprèn sentir dels encarregats l’ordre de que es netegi per complet una habitació de quatre llits i lavabo (canviant i fent els llits) en tan sols quatre minuts per habitació, és a dir, vint habitacions a l’hora.

Tot això es podria preveure d’antuvi, però la periodista ho demostra en el seu llibre amb evidències contundents producte de la seva pròpia expertesa. Llavors… ¿per a que més va servir la seva aposta per entremesclar-se de forma camuflada entre les netejadores? (a la pel·lícula s’insisteix que no és habitual el concepte de «personal de neteja», reconeixent implícitament la feminització de la tasca, difícil de justificar, per altra banda). Doncs, justament, va servir per a mostrar la sororitat de les netejadores i, sobretot, per a mostrar la seva dignitat. Veiem la complicitat i ajuda dins i fora de la feina, el respecte entre companyes i la necessitat de sentir-se membre d’un grup de persones que es reconeixen amb els mateixos valors, valors que són tan senzills com els de la cerca d’una feina estable i poder alimentar a la família.

El sentit de la dignitat està més a prop en aquest cas al de l’honestedat, a la cultura de l’esforç i a la virtut del treball ben fet, amb una mentalitat de servei i de dedicació al client amb un comportament irreprotxable,… malgrat, inclús, del dolor i de la fatiga física i mental. També la dignitat entesa com a colla, animant a les companyes que ho necessiten, respectant-les, ajudant-les i alegrant-se dels seus èxits, fugint d’enveges insanes. Les conquestes personals són també col·lectives.

Cal destacar el talent de la debutant Hélène Lambert que tenia expertesa prèvia de netejadora durant tres anys al ferri (i amb quatre fills a la vida real i tres a la ficció com a mare soltera en aquest cas, però mostrant orgullosa els seus tatuatges reals amb els noms dels seus fills). Aquesta jove ens mostra perfectament com vivim en una societat on, de tant en tant, ens apropem a aquests perfils de la ciutadania (no volia emprar la paraula «casta» ni el concepte de «classes socials»), com els observem, denunciem la situació en la que estan, com ens sorprenem i commovem dels detalls que descobrim… però no ens quedem amb ells després d’observar-los, i tornem a la nostra rutina… envoltats de persones invisibles.

[Article originalment publicat en El Diari del Treball]