Marta Sanz, escriptora: “El que no pot fer un ministeri de cultura és comportar-se com una empresa privada”

Diu que és un ofici que demana una “persistència extraordinària”. I trobar, també, un difícil equilibri: entre la seguretat del que vols explicar i la permeabilitat per assumir crítiques i aprendre’n. Marta Sanz va començar a publicar llibres als 25 anys i, assegura, no n’ha pogut viure fins fa 7. En té 54. “Vaig tenir un moment d’alienació mental transitòria quan vaig quedar finalista del premi Nadal i vaig pensar que podria viure de la literatura”, explica amb ironia. Va deixar la Universitat on feia classes. I va haver de tornar-hi.

Recorda una conversa en què es lamentava amb altres escriptors, temps enrere, de no poder viure de la seva obra. I recorda com algú va posar sobre la taula que, potser, és bo que s’hagin de “guanyar les llenties” d’altres maneres, per evitar un risc de dedicar-se a escriure, “el risc d’abstreure’s”. “En certa mesura tenia raó”, valora Sanz, malgrat defensar que viure “amb dignitat” de la literatura ha de ser possible.

Crear és una feina com tantes d’altres? Té particulariats?

Els treballs creatius i artístics són vocacionals i aquesta especificitat ho impregna tot. I allunya d’altres oficis, també des del punt de vista de la utilitat: una infermera desenvolupa la seva feina i tothom sap que està fent una feina útil per la comunitat. Damunt de qui escriu un llibre o pinta un quadre sempre hi planeja la sospita de ser un paràsit, que no està aportant res més enllà d’un delit. Amb el que s’identifica la cultura és amb les sabatilles d’estar per casa; amb el “vaig a descansar una mica”. I això qui pugui descansar. Crec que és molt important canviar el xip: allò cultural té a veure amb una manera de mirar el món, amb una possibilitat de metabolitzar les paraules de manera que ens permetin canviar les societat a mitjà i llarg termini.

Damunt de qui escriu un llibre o pinta un quadre sempre hi planeja la sospita de ser un paràsit”

És molt important alhora no culpabilizar la classe treballadora de no interessar-se per la cultura, quan l’emergència del dia a dia és una altra. La gent està cansadíssima. I tampoc no ha tingut accés a una altra mirada sobre allò cultural. Per això el que hem d’intentar és repensar el concepte de cultura. Jo no paro d’anar a xerrades , a biblioteques, instituts… A vegades trobo a faltar un nivell de reflexió per part dels propis productors culturals i creadors sobre les condicions del treball que exerceixes en la societat en la qual vius. Quan pensem en el nostre propi treball el pensem sovint des d’un punt de vista abstret, mirant-nos el melic, en clau metaartística, de gremi petit i tancat, de bombolla. I probablement seria molt bo que les persones que ens dediquem a aquests oficis els pensem en clau política, en clau de relació amb la vida.

Quines condicions sol implicar dedicar-se a la literatura?

Es dóna una visió molt fotogènica del que fem. Se sap de nosaltres en els nostres millors moments, quan rebem un premi, quan estem en un congrés al qual anirem una sola vegada a la vida… Però no se sap res de la nostra quotidianitat: de la precarietat, de la inseguretat, de la desconfiança en el propi talent. Des del punt de vista material, som treballadores autònomes, que en pocs casos podem viure només de la relació amb l’editorial. En molts casos, el que fem és viure sempre de la perifèria de la literatura: les participacions en congressos i seminaris, les classes, les columnes periodístiques… Això fa que estiguem sovint sotmeses a una situació de sobreexplotació per poder mantenir un nivell de vida més o menys digne. Aquesta és la normalitat en el nostre ofici.

Som treballadores autònomes que en pocs casos podem viure només de la relació amb l’editorial. En molts casos, el que fem és viure sempre de la perifèria de la literatura”

Després hi ha gent que viu més en precari, el lumpenproletariat artístic; gent que s’autoedita i paga per poder publicar. I també hi ha una espècie d’aristocràcia literària: persones amb premis internacionals, traduïdes a 532 llengües i que segurament no s’han de preocupar per res a la vida. Quan parlem de l’ofici d’escriure, estem parlant d’un món que inclou classes socials diferents, que tenen a veure amb fins a quin punt saps tocar o no tocar les clavilles adequades del mercat en què t’estàs movent.

Quins canvis facilitarien que les condicions per dedicar-se a la creació cultural fossin més sostenibles per les treballadores?

Crec que des de les instàncies governamentals, quan es parla de cultura, no s’hauria de parlar de rendibilitat. Quan es donen subvencions, no s’han de donar a projectes que seran comercials, que és el que ha passat amb el cinema espanyol. El que han d’intentar els governs és ajudar artistes i creadors que adopten posicions intrèpides i contestatàries dins del seu camp, que probablement estiguin oferint artefactes culturals que no són clarament accessibles o comercials. El que no pot fer un ministeri de cultura és comportar-se com una empresa privada. Però estem en una dinàmica en què els països sovint funcionen com empreses i això es veu de manera espectacular en l’àmbit cultural.

Estem en una dinàmica en què els països sovint funcionen com empreses i això es veu de manera espectacular en l’àmbit cultural”

A més, si des de la primeres instàncies educatives intentes familiaritzar a nens i nenes amb un concepte de cultura que va més enllà del que és lúdic, probablement ens adonarem de la importància que té el cinema, la televisió, la literatura o la pintura en la nostra conformació com a éssers humans. Però no vivim en una societat que incentivi aquestes formes de creativitat des dels espais públics. S’incentiva des d’espais privats normalment, que et permeten accedir a determinades instàncies i determinats contactes.

És una precarietat de privilegiades, la viscuda entre persones que es dediquen a oficis artístics?

No sempre. Hi ha gent que parteix d’un privilegi, però també hi ha persones que s’han deixat la pell, el cor i la gola per poder ocupar un espai en un camp cultural que, de manera natural, les repel. Algunes filles i fills d’obrers que van anar a la Universitat, van decidir no desclassarse del tot i, en la pràctica de l’ofici d’escriure, van pensar la literatura d’una altra manera: la van poblar d’altres personatges i d’altres problemàtiques que havien estat tradicionalment expulsats de l’espai canònic de la literatura. Els llibres bons no parlen només de traductors de l’ONU o escriptors, sinó de treballadores d’una confiteria o treballadors culturals sobrexplotats en l’època del flexicapitalisme. Aquest gir és fonamental. Ara és més fàcil trobar-te amb escriptores i escriptors que provenen de classes obreres o mitjanes. Fa no tant això era molt més exòtic.

Els llibres bons no parlen només de traductors de l’ONU o escriptors, sinó de treballadores d’una confiteria o treballadors culturals sobrexplotats en l’època del flexicapitalisme”

Els meus pares són fills d’obrers que van anar a la Universitat. Jo tenia vocació, vaig estudiar filologia i després vaig tenir la sort que el meu pare em pagués una escola privada, l’escola d’escriptors, i a partir d’allà vaig entrar en contacte amb el camp literari i cultural. Crec que hi ha un ressentiment cap a la cultura i els seus actors que detesta la mandra i la falta de rendibilitat o utilitat social d’un ofici. Aquesta mirada parteix del prejudici del nostre ADN versallesc, que no sempre és així. I alhora ens condemna a ser els bufons de la cort, sense tenir en compte la possibilitat del valor transformador de la cultura, entesa no solament com a entreteniment en una societat de l’espectacle, sinó com a forma d’ampliar el coneixement i demolir els puntals de la ideologia invisible, l’hegemònica.