Netejar la casa dels altres per tirar endavant

“Vaig tenir la sensació que hi havia molta animadversió entre els treballadors pobres i la classe treballadora, és a dir, entre la gent que supera el límit d’ingressos per rebre cupons d’aliments o assistència infantil” i la que no.

Així respon Stephanie Land una de les preguntes que li van fer en una entrevista al diari The Washignton Post fa gairebé dos anys. Abans d’assaborir la popularitat, l’ara escriptora supervendes i articulista es va quedar embarassada d’un nòvio que la maltractava i, per allunyar-se’n, va fugir amb la filla, encara petita. La seva vida, que va escriure en un llibre d’èxit, es va convertir en sèrie de televisió (de plataforma) fa dos anys: La asistenta, que encara es pot veure a Netflix.

Amb una mà al davant i l’altra al darrere, Land va poder accedir a una casa per dones maltractades. Però havia de guanyar-se la vida per refer-la. Per recuperar i reunir les peces que l’haurien d’haver dut a la universitat abans de tenir una criatura. Netejar cases va ser la sortida que va trobar per aconseguir diners i tirar endavant, una feina a la qual recorren moltes dones en situacions vitals precàries. 

La asistenta no és una sèrie que retrati una professió, com fan amb més o menys versemblança moltes altres, sinó que la feina de la protagonista és el vehicle que permet relacionar-la amb altres personatges i evolucionar. Obtenir independència (econòmica) i autonomia personal per encarrilar una vida torçada per una relació amorosa tòxica. 

Als Estats Units, país de Stephanie Land i escenari de la sèrie, l’any passat hi havia 771.390 persones que treballaven al servei domèstic, com a assistentes de la llar. A Espanya, el febrer d’enguany se’n comptabilitzaven més de 376.000 afiliades al Règim General de la Seguretat Social, segons Funcas. És un àmbit professional marcadament femení arreu del món i, als països occidentals, un dels refugis laborals de dones migrades amb pocs recursos. 

Poc reconegut, poc valorat i en ocasions, desprotegit, netejar les cases dels altres és una tasca que els últims anys s’ha professionalitzat. D’una banda han proliferat les empreses que gestionen aquest servei (un àmbit molt atomitzat, segons la Asociación Profesional de Empresas de Limpieza (Aspel), però en què les 14 primeres companyies gairebé acaparen el 50% del sector). I de l’altra, des de la llei espanyola de 2012 s’ha mirat d’erradicar el treball en negre, amb l’obligació de cotitzar al Règim General de la Seguretat Social. I amb la reforma de l’any passat, les treballadores de la llar tenen els mateixos drets que la resta de treballadors per compte d’altre. 

Malgrat els avenços, perviuen certs abusos i l’incompliment dels drets socials i laborals, com denuncien des del Servicio Doméstico Activo (SEDOAC). Mentrestant, Instagram s’omple d’influencers obsessionats amb la neteja. De casa seva.