“Ningú vol cosir, tothom vol dissenyar”

El color i saber treballar els teixits són dos dels punts forts d’Olga Menchén, dissenyadora de moda femenina, d’alta costura, núvies i també de carrer, ubicada a Barcelona. Amb una carrera i una marca consolidades, manté la il·lusió per seguir creant peces de roba, tot i lamentar l’escassetat actual de modistes.

Tenies clar que series dissenyadora de moda?

De petita, la meva mare ja era molt creativa amb la roba. La moda sempre m’ha atret, però vaig estudiar Magisteri perquè era el que tocava. Tots els apunts de Magisteri estan dibuixats, des del primer curs.

Vaig fer de mestra, era la profe loca del colegio, i va ser una molt bona experiència.

No estava ben vist dedicar-se a la moda?

Abans, ser dissenyador de moda era com treballar al Molino. I al voltant meu no coneixia ningú que s’hi dediqués. Econòmiques era lo más. Moda no es veia com una carrera.

Vas estudiar a l’Escola d’Arts i Tècniques de la Moda de Barcelona.

La meva promoció va ser la primera a llicenciar-se i venien professors de fora a fer classes. Amb els companys tots veníem d’altres carreres, acabades o a mitges, arquitectes, economistes… Fèiem tres anys d’estudis més l’especialització, que en el meu cas va ser espectacles. I abans d’acabar la carrera ja vaig començar a treballar en cinema, teatre i després publicitat, vaig fer molta publicitat.

Fins que l’any 1995 crees la teva marca.

Treballar en cinema o en teatre era molt aleatori: passava de tenir molta feina a dos mesos sense fer res. I no puc estar sense fer res, també per una qüestió d’educació.

La creació de la marca va ser una mica per accident: una amiga que es casava em va demanar que li fes el vestit de núvia. Vaig començar pel meu compte en un cinquè pis sense ascensor, que era un sisè, al carrer Notariat [al raval barceloní]. La meva mare em va ajudar a pintar les parets i vaig començar fent només vestits de núvia. Després, amb el boca-orella, van arribar les primeres col·leccions i la participació en alguna desfilada col·lectiva al Foment de les Arts i el Disseny (FAD).

Com es crea una col·lecció de moda?

Per mi sempre va lligada a una història, a explicar una història. Si no, soc incapaç de fer una desfilada. M’encanta investigar, documentar-me i llegir per crear una col·lecció. Després cal buscar els teixits, els estampats, la modista, les cosidores…

Mai t’has quedat sense fer una col·lecció per falta d’idees en aquell moment?

No, sempre acaba sortint, les idees flueixen. El dia que no m’il·lusioni o vegi que no puc fer una col·lecció, deixaré de fer-la.

No he externalitzat la producció fora d’Espanya perquè així puc controlar tot el procés i donar feina a gent d’aquí”

A la fira Première Vision de París cada any s’hi exposen els teixits de temporada i l’Autoritat Internacional del Color estableix els colors amb què, després, les firmes de moda fan les peces de roba. És possible sortejar aquestes dues organitzacions?

Sí, per mi és imprescindible tenir coses que ningú tingui abans. La moda ha arribat al carrer, s’ha sociabilitzat perquè tothom té capacitat per accedir-hi, i no pots lluitar contra les grans marques i la fast fashion, és una batalla perduda. A mi un teixit em costa cinc vegades més que a elles, perquè tot ho fan per volum. Per combatre-ho, la meva moda és molt personal, faig peces molt especials que se surten del que es porta i del que es pot trobar arreu.

Els dissenyadors creeu les col·leccions, però després hi ha un equip de professionals diversos que fan les peces de roba.

Sí, indirectament donem feina a moltes persones: la brodadora, el que treballa la pell, cosidores, patronistes, una persona que em fa els tocats… I sempre he treballat aquí, no he externalitzat la producció fora d’Espanya perquè així puc controlar tot el procés i donar feina a gent d’aquí i a petits artesans. A més, les clientes de Menchén Tomàs també valoren això. Ara fa sis mesos que estem treballant amb un codi QR perquè la clienta tingui informació sobre l’elaboració de cada peça, perquè sàpiga la feina que hi ha al darrere.

Com estableixes el preu d’una peça de roba més enllà dels costos bàsics?

Cada peça demana molt de temps, perquè s’ha de dissenyar, es fan moltes proves, s’embasta a mà… Al preu hi has de comptar el tall a glasseta més la prova, després es passa a teixit i es torna a embastar, després es cus la cinturilla, les pinces i els laterals, menys els baixos, després es fa una altra prova amb calçat i llavors és quan es fan els baixos. Una peça va i ve fins que surt per la porta.

Quantes anades i vingudes solen tenir les peces?

Depèn. Un vestit de núvia en pot necessitar sis, amb les correccions corresponents.

Quantes unitats feu de cada peça de roba?

Controlem molt l’stock, procurem no tenir-ne, i per la roba de carrer fem entre 10 i 20 unitats de cada talla. Les peces de festa i els vestits de núvia són únics. Ens entrevistem amb la núvia i fem el vestit a partir del què ens ha dit.

Quines talles feu?

De la 38 a la 42, i a qui necessita una 36 o una 44, se li fa. La talla que més venem és la 38.

Heu tingut alguna clienta transsexual?

Sí i no és cap cosa nova. Fa 18 anys un home ens va encarregar un vestit de núvia que va dir que era per la seva germana, però finalment ens va dir que era per ell. No he tingut mai cap problema, l’única diferència és a les espatlles, que són més amples. Hi ha moltes coses de Menchén Tomàs que es poden posar tant homes com dones i m’agrada molt veure-ho!

A la gent jove se li ha d’ensenyar que la roba no és d’un sol ús”

Durant la pandèmia les desfilades de moda es van fer en línia. Què en penses?

Tenen de bo que no hi ha primera fila… [on s’hi acostumen a asseure’s convidats i compromisos] Però no hi ha color amb sentir bategar 400 cors alhora. És com el teatre.

A més, muntar una desfilada dona feina a molta gent, és com muntar una fira. Molta gent menja d’una setmana de desfilada!

Com feu la primera fila de les desfilades, a qui hi asseieu?

Intento posar-hi clientes, amigues, influencers i gent que l’organització de la desfilada ja et col·loca.

Influencers?

Sí, n’hi ha de molt bones i que ajuden a tenir molta visibilitat, més que les revistes. A més, hem de ser a Instagram. Amb segons quines coses no pots anar a contracorrent.

Polítics?

Un polític té sentit que sigui a la primera fila si ajudés.

Barcelona fa temps que va deixar de ser el centre de la moda espanyola en benefici de Madrid. Per què?

Perquè la repercussió de desfilar a Madrid és brutal, molt més que a Barcelona. Aquest trasllat l’he viscut amb dolor [des de 2015 presenta col·leccions a la Mercedes-Benz Fashion Week Madrid, tot i que també és a la 080 Barcelona Fashion]. Aquí s’ha abandonat la moda: la setmana de la moda de Barcelona no hauria de ser un esdeveniment com tants altres, sinó que la ciutat s’hi hauria d’abocar, viure-la arreu. La moda és una indústria que mou molta gent. Ara s’estan jubilant moltes modistes i no hi ha relleu. Ningú vol cosir, tothom vol dissenyar. Per mi, un pantaló és més important per dins que per fora. Que quan vas al lavabo vegis com són els acabats, el folre.

Com es pot revertir aquesta situació?

Potser és que aquí no hi ha una cultura que potenciï ser modistes, no tenen tanta bona imatge i haurien de tenir tanta importància com els dissenyadors. A Itàlia i a França hi ha escoles de modistes i estan molt ben vistes. Però aquí no, i tenim un problema.

Perquè moda s’equipara a glamur.

La idealització de la moda és mentida. Som uns currantes que no dormim i que donem feina a molta gent. Però també és veritat que, com a dissenyadora, vols fer un somni, fer somiar, fer màgia. Els premis Goya o els Oscar, per exemple: per què se’ls mira la gent, pels premis en si o per veure passar els actors a la catifa vermella?

La indústria de la moda és una de les més contaminants del món. Ho teniu en compte?

El respecte pel medi ambient comença per no fer stock, per reutilitzar teixits… Hi ha moltes maneres de ser sostenibles i no tot passa per fer roba amb plàstics reciclats. També és una qüestió d’educació: a la gent jove se li ha d’ensenyar que la roba no és d’un sol ús. Crec amb la llarga vida de la roba, hi ha peces de Menchén que passen de mares a filles i això m’agrada molt.