Per què no ens afiliem als sindicats?

La crisi econòmica de 2008 va generar una onada de baixes en les quotes de les diferents organitzacions, però el paper dels representants dels treballadors i del Govern espanyol dels últims anys mostren un canvi de tendència

El sindicalisme viu, després d’anys de foscor, una època prometedora. Diferents representants de les organitzacions en defensa dels treballadors asseguren a La Fàbrica Digital que el que està passant en aquests moments és, com a mínim, un fet que feia molt que no es veia. D’altres, fins i tot, asseguren que és inèdit. Malgrat tot -una pandèmia, una crisi econòmica, una inflació desbocada, una guerra a Europa…-, el vent bufa de cara. La incògnita? Saber fins quan perquè, com l’economia, el pes fluctuant d’aquestes organitzacions és cíclic.

“Teníem un forat generacional que estem omplint. On més creixem és en menors de 40, especialment en dones”, assegura Andrés Querol, secretari d’organització de CCOO a Catalunya, que afirma que aquesta tendència s’està replicant a la resta de sindicats. “Està havent-hi un canvi de pell brutal, un procés d’arrelament molt fort dels treballadors precaris, que s’estan estabilitzant, gràcies a la recuperació de drets laborals i que afecta les generacions més joves. I això nodreix el sindicalisme”, afegeix. Tot i això, la situació encara queda lluny dels anys que van de 2005 a 2010, quan el pes d’aquestes organitzacions era major.

Als sindicats sectorials, els que defensen un col·lectiu concret, s’hi dona la mateixa situació. “L’octubre de 2021 vam arribar als 10.000 afiliats, que va ser una fita que vam celebrar, i fa poc més de dues setmanes que som 12.000. Hem crescut un 20% en un any i mig. Mai havíem vist això, és un creixement molt bèstia, tenint en compte que a Catalunya som entre 25.000 i 30.000 facultatius, aproximadament“, celebra Xavier Lleonart, secretari general de Metges de Catalunya, un sindicat que va néixer el 1920 i es va refundar el 2002. “Hem tingut un creixement els darrers anys“, diu per la seva part la portaveu d’USTEC, Iolanda Segura, que és el sindicat majoritari en l’àmbit de la docència als centres educatius, tot i que no vol donar xifres d’afiliació.

Aconseguir victòries i lluir-les és una de les claus de tot plegat. L’última reforma laboral i les pujades successives del salari mínim interprofessional (SMI) són només dos dels exemples que exhibeixen sovint els grans sindicats, com CCOO i UGT. Batalles guanyades, afirmen, que s’han assolit gràcies, també, a un govern espanyol progressista que ha tingut en compte el paper dels sindicats i els ha donat pes a l’hora de negociar les reformes econòmiques i de drets laborals dels últims temps. “Són accions [les de l’Executiu] que tenen una referència sindical”, defensa Querol.

“Aquesta aliança entre esquerra política i sindicalisme de classe torna a reflotar”, assegura el  secretari d’organització de CCOO a Catalunya. Però hi ha sindicats minoritaris, organitzacions i diferents grups polítics que critiquen aquestes mesures per falta d’ambició.

Hi ha qui expressa reserves al paper d’aquestes entitats avui dia. “Plantejaria si realment els sindicats continuen sent instruments de lluita, de modificació radical de la societat, o han passat a ser instruments de negociació”, planteja Pelai Pagès, doctor en Història per la Universitat de Barcelona (UB) i expert en el moviment obrer. ”La funció inicial dels sindicats ha anat desapareixent i penso que això explica la manca d’interès que hi puguin tenir els treballadors”, segueix.

En els últims anys els sindicats han perdut afiliats i han guanyat descrèdit, segons Pagès. “Hi ha ganes de desprestigiar i qui ho fa, ho fa per evitar que siguin instruments de mobilització, de combat“, afirma. “És possible que hi sigui en un moment en què, a més, la majoria dels dirigents sindicals cobren del mateix sindicat, que això també és un tema qüestionable. Històricament no s’havia donat mai”, diu.

Al llarg de l’última dècada també han sorgit moviments protesta com el 15M el 2011, que van qüestionar l’statu quo (inclosos els sindicats), o més recentment l’efervescència del feminisme i l’ecologisme, amb les massives manifestacions del 8M o organitzacions com Fridays for Future, que defensa un planeta en què s’hi pugui viure.

Les generacions més joves no han trobat en els sindicats una eina per canalitzar l’esperit de canvi. “Jo vaig entrar a Educació i no tenia la consciència d’afiliar-me, perquè no em semblava crucial“, admet la mateixa portaveu d’USTEC. És per això que han aparegut centenars d’espais nous, construïts des de la base i en el marc d’una problemàtica concreta, com pugui ser, per exemple, l’habitatge, amb la PAH o el Sindicat de Llogateres com a entitats que defensen la garantia d’aquest dret, l’accés a un allotjament digne.

De totes maneres, ni Querol ni Pagès ho consideren un canvi de marc. Ni aquestes organitzacions mataran el sindicalisme ni el sindicalisme perd força amb elles, sostenen tots dos. “El 15M ha rejovenit els mateixos sindicats, les vagues feministes del 8M han feminitzat CCOO. No hi ha una lògica de competència“, assegura Querol. “No són formes alternatives als sindicats“, indica Pagès.

CCOO, sindicat majoritari

CCOO és el sindicat majoritari a Catalunya. Té 145.000 afiliats i 22.930 representants sindicals a les diferents empreses i organitzacions que configuren el teixit productiu del país, segons dades de la Generalitat. En percentatge, suposen el 41,1% del total. El segueixen UGT, amb 20.537 representants (36,8%), USO, amb 2.689 (4,8%), CGT, amb 1.822 (3,3%), CSC, amb 1.201 (2,15%) i CSIF, amb 478 (0,9%). La resta són organitzacions sectorials i minoritàries, així com persones que no paguen una quota enlloc.

UGT, que no ha volgut participar en aquest reportatge, destaca al sector de l’hostaleria, mentre que CCOO a la indústria i la banca. També hi ha sindicats sectorials, com USTEC o Metges de Catalunya (MC), que són els majoritaris en l’àmbit de l’educació i dels facultatius, respectivament.

En total, 1.411.312 treballadors a Catalunya tenen algun representat sindical al seu lloc de treball. Al Principat hi ha 3,5 milions de persones ocupades, segons les dades de l’Idescat, de manera que el 60% no té qui les defensi. “El percentatge de gent que no veu el sindicat durant el dia a dia ha augmentat molt. Això és dramàtic, perquè [l’organització] no interpel·la“ la gent, admet Querol. “S’ha perdut força“, afegeix. Cal recordar, però, que malgrat aquesta poca cobertura, els convenis col·lectius sí que s’apliquen per a tots els treballadors, independentment de si hi ha un comitè d’empresa o no.

L’esperit dels sindicats: “canviar radicalment la societat”

“Els sindicats sorgeixen com a instruments de lluita, de combat dels treballadors per aconseguir no només els objectius immediats davant la burgesia o els propietaris, sinó també com a instruments per elaborar i potenciar un canvi social. Cal no oblidar-ho, que els sindicats no eren només instruments de lluita i combat immediat, que també, si no, sobretot, es plantejaven un canvi radical en la societat“, explica Pagès.

Amb aquesta vocació va sorgir el 1888 la UGT, la Unió General de Treballadors, que és el sindicat més antic a Espanya. Un altre dels històrics és CCOO, Comissions Obreres, sorgida a principis dels 60. “Apareix arran de les vagues que tenen lloc a Astúries l’any 1962 i en un moment en què els sindicats estan suspesos, que només existeix el sindicat franquista”, explica Pagès. “CCOO apareix com a instrument que es crea al moment de negociar amb la patronal un conveni col·lectiu i, un cop aconseguit, desapareix. Però com que la conflictivitat continua, es consoliden les comissions i es fa CCOO”.

És un moment d’inestabilitat política i social al món. La guerra freda dibuixa dos blocs: l’occidental, amb la mentalitat capitalista que lidera els Estats Units; i l’oriental, comandat pel comunisme que promulgava l’URSS. “Després que l’URSS estengués la seva influència a Europa, el capitalisme va tenir molt clar que calia millorar la situació de la classe treballadora i són aquells anys, els 60, en què hi ha una clara millora”, argumenta l’expert en moviment obrer.

“Pensem que abans de la Segona Guerra Mundial només es cobrava quan es treballava, no hi havia ni un mes de vacances pagades, no hi havia pensions... Això canvia després de 1945, quan hi ha un canvi radical i es configura l’estat del benestar”, recorda Pagès. Fins que arriben els embats de les crisis econòmiques i es genera un nou corrent que “posa en qüestió aquesta situació de millora de la classe treballadora”. Mentrestant, els sectors productius evolucionen: menys indústria i més serveis.

En aquest moment també adquireixen notorietat els sindicats sectorials. “El sindicalisme ha patit una pèrdua d’influència sociopolítica des dels 90 que s’ha acompanyat d’un major corporativisme. Es dona sobretot als sectors menys precaris, als sectors més centrals i amb millors condicions, com són els metges, l’administració pública, els mestres a l’educació pública... Són sectors que han guanyat pes en un moment en què el sindicalisme té poca capacitat de guanyar conquestes generals“, diu Querol.

França, mirall o miratge?

Sovint s’esmenta França com a anhel de les protestes ciutadanes. Ja fa tres mesos que allà la ciutadania surt al carrer de forma massiva i successiva contra la reforma de les pensions impulsada pel govern d’Élisabeth Borne i del president de la República, Emmanuel Macron. I aquí hi ha qui s’ho mira amb enveja. “A França passen per un moment en què la classe treballadora canalitza el seu rebuig a les polítiques sortint al carrer, i aquí no estem en aquest moment. Nosaltres, des del sindicat, ens preguntem com revertir això i fer sortir la gent a protestar. Però, si proposes vagues, la gent es queixa que perd diners“, assenyala Segura.

“Tot el sindicalisme europeu perd pes amb el neoliberalisme, que és comú a Europa. A França és més acusat que la mitjana, però la societat té una capacitat d’acompanyament del conflicte laboral molt més gran que la nostra“, expressa Querol.

Reptes de futur

La recuperació i l’ampliació de drets laborals, la digitalització, el control dels algoritmes, la regulació de la intel·ligència artificial (IA) o la sostenibilitat són alguns dels reptes que han d’assumir els sindicats en aquests moments, tal com afirma Querol. Segura considera que cal “fer una major tasca de motivació de les persones“ perquè s’afiliïn: “Estem defensant les condicions laborals dels treballadors i els hem de tenir darrere“, diu. “S’ha de fer un nou sistema sanitari, fet per persones i per donar servei a les persones. Si l’Administració pública no posa el que cal per fer-ho, segurament haurem de tornar a sortir al carrer“, adverteix Lleonart.

“Ja fa anys que dic que l’esquerra i els sindicats han de reinventar la utopia. Han de ser capaços de, a més de donar respostes a conflictes i situacions immediates, elaborar un projecte de futur i que sigui alternatiu al capitalisme. Això els donaria una funció, sobretot entre la gent jove“, conclou Pagès.

:: IV Trobada LFD - Serveixen els sindicats? ::