Publicar o plegar, la pressió de la ciència

La societat sap realment en quines condicions treballen els investigadors? Sap que, per a la immensa majoria, aconseguir una beca és sinònim de tenir un sou? Com s’ha arribat fins a aquesta situació que prima publicar molt per sobre de la qualitat dels continguts?

Escatir aquestes qüestions esdevé imprescindible, encara que no sigui fàcil, si realment la investigació científica pretén estar al servei del comú; i més tenint en compte que majoritàriament es finança amb fons públics. Investigadors de diversos graus i amb diferents experiències es reuneixen en aquestes línies per posar una mica de llum a un món sovint massa desconegut.

Quan Lluís Montoliu va veure el debat generat sobre el número d’articles científics publicats per un investigador que El País va destapar va ser contundent al seu compte de Twitter: “Frederick Sanger (1918-2013), dues vegades premi Nobel de Química el 1958 i 1980, va publicar 89 articles entre 1942 i 2004 (62 anys), és a dir “només” 1,4 articles per any de mitjana. No comença a ser el moment d’en lloc de comptar articles i on surten… comencem a llegir-los?”.

A dia d’avui, aquest investigador del departament de Biologia Molecular i Cel·lular del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), que suma 137 articles durant els 34 anys en què ha desenvolupat la seva professió, troba “absurda” la manera en què es publiquen aquests textos a les revistes especialitzades: “Els últims anys les nostres autoritats ens exigeixen que qualsevol investigació amb fons públics s’ha de publicar en revistes obertes”. És a dir, algú ha de pagar aquest contingut. “Si abans eren els subscriptors els que pagaven una taxa ara són els centres de recerca els que costegen aquest cànon. Però si no publiquem, difícilment podem justificar els diners amb què ens financen les entitats. Podrem queixar-nos, però no ens queda cap altra solució que seguir passant per l’aro”, afirma.

Els únics que guanyen amb aquest sistema, afegeix aquest treballador del Centre Nacional de Biotecnologia, són “alguns grups editorials que ofereixen una gran quantitat de publicacions en moltes revistes, com si qualsevol resultat fos publicable després d’haver pagat la quantitat corresponent”. Un altre fet que podria semblar diferencial entre les revistes obertes i tancades té relació amb el prestigi. “Hi ha revistes en obert excel·lents, però com més excel·lent més car és publicar-hi. A vegades pot suposar 100 euros i d’altres fins a 10.000. Les quantitats que es mouen són molt importants”, emfatitza. Montoliu sosté que “el negoci de les publicacions científiques és el que té més marge de benefici, molt més que empreses com Google o Amazon”.

Lluís Codina és professor i investigador de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i defensa la necessitat de publicar els resultats d’una investigació de forma oberta. “Això entra dins de les nostres funcions, comunicar els resultats, així que és part de la nostra feina i entra dins del nostre salari. Ara, també cal dir que les revistes científiques mai no paguen pels articles perquè tampoc els encarreguen”, afegeix.

Encara que el món de la ciència es postula majoritàriament a favor de publicar en obert, el sistema ideat no està exempt de crítiques: “Els preus són una mica abusius. Fins i tot hi ha revistes en línia que et cobren per publicar les figures en color, com abans es feia amb el paper”, glosa Anna Carreras, gestora de projectes del departament de Reumatologia de l’Institut d’Investigació i Innovació Parc Taulí (I3PT).

Quantitat o qualitat?

Montoliu, l’investigador del CSIC, considera que “la necessitat de publicar és una mena d’imposició que ens hem posat entre tots i que hem de tallar d’arrel”. I ho exemplifica: “Una persona pot escriure un article fantàstic de cinc pàgines o cinc articles d’una pàgina cadascun. Hauríem d’acabar amb aquesta suposada avaluació que es fa a pes, de tant publiques tant vals, i començar a llegir el contingut dels articles”.

Codina, el docent universitari, sí que creu que qualsevol investigador públic pot demanar ser avaluat cada sis anys. Són els anomenats sexennis. “Per superar-los, la legislació espanyola demana que hagis presentat cinc articles escrits en aquest temps, ni tan sols un article cada any”, indica. També ataca el tòpic que els investigadors estan obligats a produir de manera desmesurada: “Això ho fa qui ho vol, per la raó que sigui”.

“El sistema de publicació en si no està mal pensat, el problema rau en què s’ha acabat convertint”, defensa Laia Bonjoch, investigadora postdoctoral a la Fundació Clínic per la Recerca Biomèdica – Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer. Ella ha sentit pressió per publicar: “Al llarg de la teva carrera científica se t’avalua, i la forma més objectiva per fer-ho, amb moltes cometes, és mitjançant els treballs que has publicat i en quines revistes. També té un valor en quina posició va el teu nom entre els autors”, explica.

Des del seu punt de vista el sistema és “pervers”, ja que el nombre de publicacions es valora molt a l’hora d’aconseguir beques. “I no oblidem que nosaltres demanem beques per poder tenir sou”, apunta. Bonjoch també critica que perquè un estudiant predoctoral que acaba de començar la carrera investigadora pugui accedir a beques nacionals se li exigeix que al currículum hi incorpori tantes publicacions com sigui possible, per obtenir més punts. “Com pot ser que una persona que no ha entrat al mercat laboral de la recerca ja tingui el producte, que és allò investigat?”, es pregunta. 

Carreras, com a tècnica, amb prou feines ha tingut pressió per publicar, diu. “En canvi, un predoctoral necessita sí o sí tenir publicacions i ser primer autor per a la tesi. Un postdoctoral també, per poder optar a un bon centre de treball, i com a cap de grup està claríssim que sí, les publicacions són molt importants”. I descriu aquest peix que es mossega la cua: “Si estàs en un grup petit sense gairebé diners no pots fer coses interessants, sense coses interessants no pots publicar, si no publiques no millores el teu currículum, si no ho millores no et donen beques. I si no et donen beques, no pots continuar investigant”.

“Aquesta pressió que tenim per publicar no ens la posem nosaltres”, remarca Noemí Rotllan, investigadora Ramón y Cajal de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Sant Pau (IIB) i del Centre de Recerca Biomèdica a la Xarxa de Diabetis i Malalties Metabòliques Associades (CIBERDEM). I reconeix que aquest conflicte és el motiu pel qual molta gent abandona la ciència, “perquè arriba un moment en què et canses i ho deixes”, completa.

Revisió gratuïta per a editorials depredadores

L’alt rèdit econòmic que editorials científiques de tota mena treuen d’aquestes publicacions tampoc no es tradueix en un pagament cap a les especialistes que revisen els textos. És el que s’anomena una revisió per parells. “Revisem articles d’altres investigadors del mateix camp, però sense cap compensació. És una roda a la qual tots hi contribuïm de forma altruista”, apunta Bonjoch.

I també hi ha les anomenades ‘editorials depredadores’, que veient el nínxol de mercat que hi havia s’han llançat a crear centenars de journals diferents. Tal com subratlla aquesta investigadora, “a vegades tenen pressa per treure un article i et pressionen perquè el revisis. Si una revisió normal pot durar entre quatre o cinc mesos, aquí hi ha revistes que ho volen llest en deu o dotze dies, i per revisar articles d’aquesta mena cal temps”.

Carreras també dedica unes paraules a aquestes revistes: “Si el valor del teu treball depèn de les publicacions, les depredadores t’envien molts mails, et faciliten poder publicar, treuen molts números especials, revisen els articles en menys temps que les revistes serioses per tal de cobrar. A canvi, els investigadors poden demostrar que publiquen, encara que sigui a revistes de baix impacte i qualitat”.

Presses i errors

Aquest món “pervers”, tal com el defineixen, no està exempt de males praxis. És el que passa quan les revistes atreuen un investigador perquè hi publiqui, però triguen molt de temps a revisar l’article i, mentrestant, l’autor no el pot presentar a cap altra revista. “Si vols fer marxa enrere no et deixen. I un cop t’accepten l’article, et diuen que publicar-lo val 3.500 euros. Si no pagues, te’l retenen i no pots publicar enlloc”, detalla la integrant de l’I3PT.

Rotllan recorda la seva experiència amb aquestes editorials depredadores: “T’atabalen molt. Els he hagut de parar els peus més d’una vegada en casos de revisions. A sobre de no cobrar ni un duro per revisar un article, no em vinguis amb presses!”, remarca.

Sembla que les institucions s’han adonat que el sistema trontolla, motiu pel qual intenten implementar unes avaluacions no tan numèriques i que tinguin en compte altres aspectes. “Això ve de la Declaració de San Francisco i és una cosa a nivell mundial. S’està intentant que als investigadors no se’ns avaluiï només de manera quantitativa”, diu Bonjoch.

Montoliu, per part seva, conclou amb una solució possible. “Si ara es valora què ha aportat un investigador al coneixement científic a través de les seves publicacions, també s’haurien de valorar dos paràmetres més”. Es refereix al fet que caldria examinar què ha aportat als parells, els seus iguals, quants estudiants ha format i quina és l’estela que aquest científic deixa darrere seu amb aquesta investigació. El darrer aspecte seria ponderar què ha aportat a la societat. “Quant de tot això que has fet ha transcendit realment, quin és l’esforç divulgador perquè la societat s’adoni de la rellevància del que has fet”, finalitza.