“Que els sacerdots es puguin casar i les dones celebrar l’eucaristia, penso que no ho veuré”

Nascut al poble de Dehesa de Montejo, a Palència, en plena Guerra Civil -el 26 de maig de 1938-, Gerardo Fuente Nares era encara un vailet quan els Pares Mínims -orde fundada al segle XV per Sant Francesc de Paula, al Sud d’Itàlia-, visitaven viles com la seva per donar a conèixer la vida religiosa com a oportunitat de camí a la vida per nens i joves. Era, veritablement, una opció de vida, la religiosa, amb estudis bàsics i superiors i manutenció i vida en un internat, tot garantit per la institució religiosa. 

A molts pares, sobretot els que havien tingut molts fills, l’opció del sacerdoci per algun d’ells els suposava oxigen. També cal tenir present el context, d’una religiositat molt present a les famílies, que acompanyaven i aplaudien aquesta decisió. Així va ser com Gerardo va preparar la maleta per venir a viure al barri barceloní del Guinardó, on els Pares Mínims hi tenen església, residència i aleshores escola -avui llogada a una cooperativa de pares-.

Com va viure el fet d’anar a viure lluny del seu poble?

A nosaltres sortir del poble i poder estudiar també ens feia il·lusió. Per començar, almenys tres nois més del meu poble ja hi eren, a Barcelona, amb els mateixos capellans. I després un cop aquí, a l’internat, érem uns seixanta o setanta. Jo tenia 14 anys. Ens admetien a partir dels 12, però havíem de manifestar el desig de ser religiosos, no només de voler estudiar. Després ja anàvem descobrint la nostra vocació. Si no es descobria vocació, aquest camí es deixava.

Quins estudis va fer?

Vaig fer el batxillerat al noviciat, en acabar vaig estudiar filosofia, abans d’anar quatre anys a Roma a estudiar teologia a la Universitat del Laterano. Més tard, l’orde dels Pares Mínims va obrir una casa a Mallorca i hi vaig anar.

I d’allà ja va venir a establir-se a Barcelona?

Sí, aquí hi soc des de l’octubre de l’any 1989, com a vicari. Encara que no érem parròquia en aquell moment, fèiem catequesi, a més de les misses de cada dia, també anàvem a servir altres comunitats religioses, capelles que no tenien un capellà fix, perquè aquí érem set capellans i podíem fer-ho.

Gràcies als feligresos llatinoamericans, encara tenim infants catequistes”

A les misses i a la catequesi hi devia venir molta més gent que ara.

Sí, catequistes n’havíem arribat a tenir uns 60. Fèiem tres dies de catequesi, dilluns, dimecres i divendres. Havíem de buscar catequistes i formar-los, fèiem moltes reunions i durant tot l’any programàvem activitats. Tot això a part de les misses diàries i les confessions.

Què canviava per no ser parròquia?

Quan no érem parròquia no podíem fer batejos, no teníem llibre per inscriure. Tampoc podíem fer noces. Fins a l’any 1947 no vam passar a ser parròquia. Aleshores vàrem començar a fer les funcions d’una parròquia, però mantenint la nostra vida en comunitat. Fèiem tant vida contemplativa com activa.

En general, l’activitat parroquial deu haver anat a menys, com a tot arreu.

Sí, abans els diumenges fèiem missa a les 7h, a les 8h, a les 9h, a les 10h, a les 11h i a les 12h i de vegades havíem d’obrir les portes perquè era ple de gom a gom. Ara això no es dona: dissabtes, a missa de les 20h, encara ve gent. I diumenge en fem a les 9h, a les 10.30h, a les 12h i a les 20h. A missa de 12h diumenges és quan ve més gent, perquè hi participen els nens de la catequesi i convidem també els pares a venir-hi. Però a la catequesi, abans entre els dos cursos teníem uns 120 nens i ara són entre 30 i 40, i gràcies als feligresos llatinoamericans. 

A què atribueix la pèrdua de vocacions i de parroquians locals?

Si no hi ha la matèria primera, no hi pot haver ni vocacions, ni cristians. Aquí ja no es tenen fills. Si només es té un fill o una filla, no se’n desprendran. A casa meva érem quatre germans i els meus companys en tenien cinc o sis, érem totes famílies nombroses. I estàvem animats a anar a algun lloc, perquè teníem ganes de sortir del poble. Jo, al poble, a més, des dels nou anys ja feia d’escolanet. Cada dia anava a ajudar al capellà i tothom era molt religiós i es feia l’hora del rosari, la Quaresma, tot. D’una família religiosa és d’on sorgeixen les vocacions. Sense voler, les famílies ho transmeten. La meva mare em va preparar la maleta i vaig venir a Barcelona.

I ara les vocacions d’on arriben?

Doncs ara mateix, nosaltres tenim dos novicis del Brasil i un d’Itàlia. Faran el seu noviciat i estudiaran teologia, i al quart any d’estudis, s’ordenaran capellans. Ens troben moltes vegades per internet, ens escriuen i ens pregunten si poden venir a viure amb nosaltres l’experiència de la vida en comunitat. Jo encara recordo quan, entre els anys 1971 i 1976, agafava el cotxe i me n’anava pels a parlar amb mestres, capellans i pares i els explicava que els nens podien venir a estudiar a la nostra casa. No era difícil que vinguessin, perquè l’ambient a les famílies ja era religiós. Avui, sobretot, ens contacten per internet. Des de Mèxic, on tenim casa, o des de Colòmbia, bastant.

Qui ve avui és més convençut, tal vegada?

Sí, però abans qui venia a estudiar també venia a descobrir si tenia vocació. A ningú se l’obligava. Si no et senties a gust, patiries i faries patir els altres. I en aquestes condicions no acceptàvem ni acceptem ningú.

També pot ser considerada una sortida professional i laboral, un sou garantit, al cap i a la fi. Quin és el sou d’un capellà?

El sacerdot i el religiós que ocupa un càrrec a la diòcesi té un sou, que és el salari mínim professional. Això tant el sacerdot com el vicari, tot i que nosaltres dediquem a la parròquia les 24 hores. El bisbat paga rectors i vicaris de les seves diòcesis, tant de l’àmbit diocesà com els de congregacions religioses que s’ocupen d’una parròquia, com és el nostre cas. I en el cas dels Germans Mínims, fem el vot de pobresa, vol dir que el nostre sou va a la nostra comunitat. 

Joves d’altres països ens contacten per internet interessats a viure l’experiència de la vida religiosa”

A la vostra parròquia teniu servei de recollida de roba i aliments.

Sí, se n’ocupen veïnes voluntàries. A les parròquies s’hi fan moltes petites accions en benefici de la comunitat. És una llàstima que només algunes notícies de l’Església aflorin als mitjans de comunicació, el bé no fa soroll i el soroll no fa bé.

Viu amb incertesa el futur de l’Església, veient la manca de vocacions?

L’Església més que nosaltres la porta Déu. I ell buscarà els mitjans per portar la seva obra, l’Esperit Sant ha de treballar i ha de moure les persones, perquè sempre hi ha alguna cosa en tu que et mou a abraçar aquesta vida, més enllà de la vocació.

Com es viu que l’Església no evolucioni al ritme de la societat?

Des del Concili Vaticà II fins a avui, la institució ha canviat molt. Al principi fins i tot la llengua llatina com a única semblava intocable. Ara bé, que els sacerdots es puguin casar i les dones puguin celebrar l’eucaristia, jo penso que això encara no ho veuré.