Renovar-se o morir: la indústria tèxtil catalana abraça la sostenibilitat per mantenir-se

L’adopció de l’economia circular, per imperatiu legal, implica canvis laborals i perfils professionals nous

Canvi de temporada al sector tèxtil, català, espanyol i europeu. Llei, consciència i tecnologia s’imposen com a tendència per revertir anys de moda ràpida, barata, deslocalitzada i contaminant. Si som el que mengem, també som el que vestim. “El món de la moda i el tèxtil està vivint un moment apassionant”, assegura Montse Bayén, responsable de sostenibilitat i economia circular del clúster català de la moda, Modacc. 

“Als anys 90 [del segle passat] tots vam anar a comprar a preus ridículs a Bangladesh, Índia, Pakistan i Xina”, recorda Miquel Rey, director general de negoci d’Eurecat, fet que va contribuir a desfer una indústria pionera 150 anys abans, però caduca en acabar el franquisme per la manca d’inversió tecnològica. “Era millor produir fora”, continua Rey. Però la regulació europea vigent, que a partir de l’any que ve obliga a recollir de forma selectiva els productes tèxtils, responsabilitza els fabricants de la gestió dels residus que generen, estimula el reciclatge, afavoreix l’economia circular i empeny el sector a innovar, pretén acotar una manera de fer, malgrat “els esforços dels grans operadors tèxtils d’Espanya per paralitzar-la”, indica Emma Feriche, cap de projectes de dinamització i competitivitat sectorial de Reimagine Textile. Desembastar la moda ràpida o fast fashion per afavorir la fabricació local, de peces duradores, respectuoses amb el medi ambient i elaborades sota unes condicions laborals dignes.

Un imperatiu legal que aterra en una societat que comença a mostrar-se sensible amb els danys ambientals i l’explotació laboral provocats per una indústria insaciable, que a Catalunya genera 21 quilos de residus per persona i any, dels quals menys de l’11% es recullen de manera selectiva, segons l’Agència de Residus de Catalunya. “El preu de confecció d’una peça de roba a Catalunya pot rondar els 15-20 euros”, assenyala Emma Lafoz, dissenyadora al capdavant de la marca NiaLafoz, mentre a Tànger, seu de la indústria tèxtil marroquina i centre de costura i confecció per Espanya i part d’Europa, el 60% de les treballadores cusen per menys de 0,95 euros l’hora, recull l’estudi ‘Perfils i condicions laborals al sector tèxtil de Tànger’ (2020).

Nous perfils professionals

El retorn de la confecció de quilòmetre zero, la recuperació del múscul industrial del tèxtil català, va prenent forma i n’està modificant alguns aspectes. L’adopció, per convicció o perquè toca, dels preceptes de la sostenibilitat i l’economia circular (reciclar i reutilitzar) han abocat el sector a innovar. La recerca de teixits i peces de roba intel·ligents, reciclats i reciclables, amb propietats per qui els vesteix sense perdre de vista l’estètica i atemporals ha obert la porta dels tallers no només als enginyers tèxtils, sinó també a altres enginyers, programadors i mediambientalistes. Els departaments de recerca i innovació prenen força, qui no en té busca el suport d’Eurecat i les startups es multipliquen gràcies a incubadores com la de Reimagine Textile. Així sorgeixen projectes com el calçat amb pell de poma de Coera Brand, la roba confeccionada a partir d’algues de Leser Yoga, la moda inclusiva de NiaLafoz o l’equipament per jugar a tennis elaborat amb cordes de raqueta d’Infinite Athletic.

En paral·lel, els dissenyadors s’estan reconvertint en ecodissenyadors (amb habilitats per concebre les peces de roba de manera que es puguin reciclar i reutilitzar), han aparegut els gestors de residus i també models de negoci nous, com la venda de roba de segona mà, el lloguer de roba o el retoc de peces. 

La digitalització està millorant i agilitzant processos com el patronatge o el fitting (provar les peces de roba en persones per veure com queden abans d’aprovar una col·lecció), que ja es pot fer sobre models virtuals. La recollida i anàlisi de dades de la clientela permet saber què vol, així com produir sota comanda, ser més eficient i generar menys estoc. “S’està iniciant una nova manera de comprar roba, mitjançant la prevenda”, explica la representant de Reimagine Textile. “La marca presenta la col·lecció durant unes setmanes, la gent s’hi apunta i només produeix allò que s’ha encomanat”. La dissenyadora Míriam Ponsa ja ha adoptat aquesta manera de funcionar, amb producció local. 

Chat GPT és una eina més per als dissenyadors consultats per a aquest reportatge, amb una finalitat molt concreta: la comunicació i el màrqueting. “No paren de repetir-me que si la gent no et veu, si no tens una bona pàgina web i dediques temps a les xarxes socials, és com si no existissis”, apunta Lafoz. “La comuniació, avui, és la clau de volta”, assegura Montse Bayén, “és molt bèstia, perquè hi ha molta competència”. Això implica emprovar les col·leccions a models, fer fotos professionals i buscar un lloc on fer-les, el que s’anomena shooting. Un procés que ja compta amb la possibilitat de fer-lo virtual, gràcies a iniciatives com Neural Fashion. D’altres firmes, com Magno Montero, aprofiten el potencial de la intel·ligència artificial generativa per deixar anar la creativitat. Un subsector que ja compta amb una passarel·la internacional pròpia des de l’any passat.

Sense relleu generacional

Mentre la creativitat es desferma i es recondueix, els tallers busquen treballadors. “Falten patronistes, modistes, enginyers i tècnics de maquinària”, adverteix Emma Feriche. “No hi ha relleu generacional perquè és un sector poc sexy. El jovent no vol ser patronista ni modista ni mecànic de fàbrica”. Diuen el mateix des de Modacc, i en part, atribueixen aquesta falta de professionals qualificats a què “no s’han potenciat des dels cicles formatius“. “Hem estat 15 anys sense una bona formació professional ni enginyeria tèxtil per falta d’alumnes”, especifica Miquel Rey, d’Eurecat. Així és com s’explica, en part, el tancament temporal de l’Escola de Teixits de Canet de Mar (Maresme) i la davallada de les inscripcions als centres formatius de moda i confecció de Terrassa. “Hi ha una o dues generacions perdudes”, sosté Rey. “S’està intentant rejovenir, a marxes forçades, els treballadors que ara tenen més de 55 anys. Mentre aquest procés no es completa, comporta externalitzacions a Portugal o al nord d’Àfrica”. Malgrat tot, reconeix que “a partir de 2012-2013 hi ha hagut una recuperació evident en el camp de la formació”, si bé en algunes escoles de disseny de moda els conceptes sostenibilitat i economia circular encara no desfilen, ni entre el professorat ni entre l’alumnat. D’altra banda, des del Gremi Artesà Tèxtil de Catalunya, Mònica Noguero assenyala un altre motiu pel qual els oficis tradicionals han perdut carisma: “No hi ha relleu generacional perquè la indústria no ha donat valor a l’artesania, no l’ha dignificat ni laboralment ni salarial”.

Actualment, el sector industrial tèxtil català està format per més de 4.200 empreses, segons Cooperatèxtil, i genera el 6.5% de l’ocupació industrial. Set comarques (Anoia, Bages, Barcelonès, Maresme, Osona, Vallès Occidental i Vallès Oriental) concentren el 82% dels llocs de feina, però costa trobar professionals de la filatura, la teixidoria i la confecció. I també costa trobar tallers que acceptin encàrrecs de poc volum i processos innovadors, dos requisits bàsics per les startups de moda que aposten per la sostenibilitat i l’economia circular, l’única via per funcionar els pròxims anys.