Repensant la pensió de viudetat, una prestació lligada al mercat de treball

La pensió de viudetat és, actualment, una prestació que té com a objectiu pal·liar el daltabaix econòmic que es produeix amb la mort del cònjuge o la parella de fet, sigui home o dona. De manera general, l’esposa o el marit de la persona finada té dret a rebre un 52% de la base reguladora del sou o pensió que percebia la seva parella. Cal, això si, complir alguns requisits com que la persona que ha faltat fos un pensionista, tingués una incapacitat permanent o fos una persona que hagués cotitzat almenys 500 dies en els darrers cinc anys. I és compatible amb estar treballant o amb la pensió de jubilació pròpia.

Aquesta pensió va sorgir en un context social i econòmic on el rol de la dona era encarregar-se de les feines domèstiques i cuidar dels fills i altres membres dependents de la família, mentre que la responsabilitat d’aportar ingressos requeia en l’home. Una situació que no respon al model actual, on a la majoria de les famílies treballen els dos membres de la parella. “No podem continuar pensant en un model de família on hi ha una persona sustentadora i una altra dependent”, afirma Carmen Castro, doctora en Economia que investiga la contribució de les polítiques públiques en l’avanç de la justícia de gènere. L’economista entén que les pensions de viudetat i les no contributives -que es reben, per exemple, per haver cuidat d’un familiar- han intentat protegir les dones que es quedaven desemparades, però destaca que són una anomalia i sovint “molt precàries”. 

Castro apunta que cal “repensar quin model de societat volem” i canviar el sistema d’impostos i de prestacions per “avançar cap a una individualització de drets que permeti la sostenibilitat de la vida”

Castro apunta que cal “repensar quin model de societat volem” i canviar el sistema d’impostos i de prestacions per “avançar cap a una individualització de drets que permeti la sostenibilitat de la vida”. Per fer possible aquesta reforma és necessari establir un “ingrés bàsic universal”, una prestació que hauria de cobrir les necessitats bàsiques de la ciutadania. També permetria, en la seva opinió, una redistribució del temps que es dedica al treball remunerat i el que es dedica a les cures i augmentar la socialització de les persones.

Coincideix amb ella David Casassas, ​​professor de Teoria social i política a la Universitat de Barcelona, per a qui “les pensions de viudetat estan supeditades a la participació del mercat de treball de la persona que ha faltat i aquesta condició representa un greuge per a algunes persones que han contribuït al be social d’altres maneres diferents al treball remunerat i que es troben en situació de pobresa en la seva vellesa”. “Em pregunto si no és injust que dones que han estat cuidant a base de bé a altres persones com els seus pares no tinguin cap pensió o tinguin una pensió no contributiva ridícula”, assenyala l’economista. 

Casassas sosté que “no podem vincular el dret a la ciutadania a la nostra ocupació, de manera directa, i a les pensions, això és ‘laborcentrisme’”. Per a ell, el mercat de treball és insegur i no deu ser el centre. “Cal garantir l’existència digna de forma incondicional mitjançant la renda bàsica”, assegura Casassas, que acaba de publicar el llibre Llibertat incondicional: la renda bàsica en la revolució democràtica.

La renda bàsica, que defensen economistes com Thomas Piketty, és una prestació universal i suficient, independent de les circumstàncies que acompanyin a la seva vida de cadascú. Casassas afegeix que “ha de millorar l’estat del benestar sense suposar cap retrocés en l’accés a serveis bàsics com la sanitat o l’educació pública”. “El principi fonamental és que es rep individualment, i no les famílies, i això és un contrapoder domèstic per protegir les dones”, assevera. També la rebrien les persones amb rendes més altes però hi hauria una redistribució de la riquesa mitjançant els impostos. 

A Suècia no existeixen les pensions de viudetat i hi ha “una renda d’emancipació que els ciutadans reben mentre no tenen ingressos propis”

Carmen Castro indica que un país que ja compta amb un sistema similar és Suècia, on no existeixen les pensions de viudetat i hi ha “una renda d’emancipació que els ciutadans reben mentre no tenen ingressos propis”. Explica que l’anomenat ingrés mínim vital que hi ha a Espanya no és equiparable, ja que “no cobreix les necessitats bàsiques” i no és similar al salari mínim interprofessional. 

Carmen Castro reconeix que no és fàcil dur a terme un canvi de model com aquest i afegeix que “hi ha resistències patriarcals”. L’economista indica que abolir les pensions de viudetat és una mesura que pot ser “molt impopular” i remarca que abans d’això caldria tenir instaurada la prestació de l’ingrés bàsic universal i garantir l’accés a les persones que actualment cobren la pensió de viudetat. “Hi ha simulacions que demostren que la renda bàsica de 800 euros al mes és viable amb una reforma progressiva de l’IRPF”, apunta el professor Casassas. 

Castro subratlla la importància d’implantar una renda bàsica en l’actual context de precarització del mercat de treball i per entendre que “la vida és més que el temps mercantilitzat”. “La renda bàsica és conflictiva perquè dona poder de negociació a la classe treballadora, que tindria més marge per decidir a què es vol dedicar”, diu Casassas. L’economista britànic William Henry Beveridge afirmava que la renda bàsica proporciona “seguretat del bressol a la tomba”. Per això, conclou Casassas, suposaria “el triomf del desig de vides més lliures”.