Morin els aturats i llarga vida als funcionaris

Les funcions de l’obra, a la Sala Pangolí, acaben el diumenge 29 d’octubre

El juliol hi va haver un total de 331.356 persones aturades a Catalunya. Dilluns que ve se sabran les dades de l’agost, però moltes persones sense feina trigaran temps a trobar-ne una de nova. Què passaria si morissin després de tres mesos i 21 dies si no n’aconsegueixen?

Aquesta és la realitat que planteja l’obra de teatre 2637, dirigida per Virginia Sánchez i produïda per Aguacate Productions. En aquest món, les persones desocupades no moren d’un infart ni voluntàriament: se sacrifiquen. Ja no són útils per a la societat i han de desaparèixer per al bé comú. L’executor (Fermí Fernández) s’encarrega de tallar els cossos a trossets per, després, fer-los cendres. 

A la sala petita de la Sala Pangolí de Barcelona, el públic és testimoni d’una d’aquestes execucions. Li ha tocat el torn a Eduardo (Carlos Roma), un hippy de 45 anys. Els espectadors i espectadores presencien, gairebé a les fosques, com si ells també estiguessin atrapats, com el protagonista, que no té cap altra escapatòria sinó morir en una societat en què els recursos escassegen. Però no sense intentar evitar-ho.

Tot jugant amb les cartes de la compassió i la justícia, Eduardo vol convèncer el seu executor que el que fa no és ètic. I la societat a qui serveix, tampoc n’és. “El sistema social hauria de protegir-nos, no eliminar-nos“, defensa. Però el funcionari no tremola a l’hora d’aixecar el ganivet: està convençut que les persones que moren ho han de fer perquè “altres puguin gaudir dels recursos disponibles”. Com si el sacrifici fos un acte de valentia.

Durant la tortura psicològica que pateix l’aturat abans de ser sacrificat, entre riures s’hi amaguen dilemes i assumptes importants com quina és la responsabilitat del govern envers els malalts i la gent jubilada i quines són les carreres “suïcides”, que no tenen cap sortida i dirigeixen les persones cap a la mort. El protagonista, per exemple, va estudiar humanitats. L’executor, en canvi, com a funcionari, té treball assegurat durant dècades.

Així, l’obra és potser, tal com es pot llegir a la sinopsi, “un futur distòpic no tan allunyat de la realitat“.