Revisitar ‘Los santos inocentes’ de Delibes per no ser ni sants ni innocents

L’adaptació teatral de la novel·la de Delibes és una alerta per repensar l’educació com a quelcom alliberador

“Aquesta obra és un record sobre la impossibilitat d’articular una societat més justa i democràtica, en què s’hi perpetua la crueltat cap als menys privilegiats”. Així descriu Javier Hernández-Simón l’obra teatral Los santos inocentes, adaptació de la novel·la homònima de Miguel Delibes i que per primer cop puja als escenaris. Hernández-Simón, director de l’obra i autor de l’adaptació amb Fernando Marías, rescata aquestes línies escrites el 1981, quan una encara incipient democràcia espanyola començava a treure el cap. “Sembla que no, però aquestes idees que ens mostra segueixen latents a la societat i cal tenir molta cura perquè no tornin a agafar força, no només a Espanya, sinó a nivell mundial”, adverteix.

Una idea primigènia vertebra la trama, ambientada als anys 60: un senyoret d’Extremadura disposa de les coses, animals i persones al seu aire, mentre una família de pagesos gasta totes les energies en la servitud, però amb una il·lusió: que els seus fills no segueixin el mateix camí i puguin estudiar. “Tot plegat ens parla de la necessitat de l’educació individual i com a societat per convertir-nos en éssers lliures, per construir el criteri personal. Sense educació ens diran com són les coses i no podrem refutar-ho ni rebel·lar-nos-hi mai”, diu Hernández-Simón.

L’obra de teatre, que ja s’ha representat més d’un centenar de cops i ha passat per Tarragona, abans d’arribar a Madrid a partir de l’11 de maig, és un crit evocador més sobre com combatre els privilegis i totalitarismes presents a la història. Confeccionada per Delibes amb una estructura moderna que mostra els diferents punts de vista dels personatges i amb el·lipsis temporals, que Los santos inocentes saltés al teatre no va ser fàcil. Segons explica el director, “traslladar-la al llenguatge escènic va ser el que més va costar perquè havíem de crear una narrativa una mica més lineal”.

“Paco el Bajo accepta el destí que el seu senyoret li té reservat, és l’esclau domat perfecte, ni tan sols arriba a la resignació. És com si li haguessin mutilat la voluntat des que era petit”, comenta Hernández-Simón. “És el mirall on tots ens hem de mirar”, va escriure Fernando Marías, “un personatge a qui no volem entendre perquè ens hi veiem massa reflectits, un paio que assumeix la seva condició d’esclau amb una gran naturalitat i sotmetiment”. Davant seu, Azarías, un personatge amb una forma pròpia d’entendre el món basada en la tendresa, la protecció cap als indefensos i la incomprensió de la crueltat. Per damunt d’ells, el temible Iván, un senyoret altiu, autoritari, violent a cada gest. Un veritable destructor de tot allò que l’envolta, en paraules del director.

Els personatges femenins responen al context històric en què s’emmarca la trama: silents a la novel·la, però amb certa veu a l’obra de teatre, per apropar-les al públic i entendre qui eren i la seva manera de pensar. “És important que revisitem d’on venim, sobretot a Espanya, on seguim sent una de les democràcia més joves d’Europa i no fa tant que vivíem sota el jou d’una dictadura. Seguim sent hereus en molts comportaments de la societat”, recorda Hernández-Simón.

En realitat, aquests sants innocents que visiten el teatre per primera vegada des de la publicació de la novel·la continuen sent aquesta advertència que, segons el director teatral, ens diu que les idees que propugnen la desigualtat entre classes habiten entre nosaltres. “Unes idees que cal aprendre a detectar aviat perquè no ens enganyin ni arribem a recolzar allò que ens reprimeix, perquè no siguem Paco el Bajo”, finalitza.