Salvador Bolancer: “La classe treballadora ha de tornar a adonar-se que ho és”

Salvador Bolancer és un dels pioners que van tirar endavant l’empresa recuperada Mol Matric, amb més de trenta anys d’experiència i una de les primeres a Espanya, si no la primera. També és impulsor d’altres cooperatives, del moviment cooperatiu en si i d’organitzacions d’economia social i solidària com ara Coop57. Avui ja jubilat, continua col·laborant i fent xerrades sobre la seva experiència. El motiva saber que allò que explica pot impulsar mobilitzacions per a un futur millor en els qui més ho necessiten.

A Mol Matric van recuperar l’empresa en un moment força complicat, el 1981. Què els pot recomanar avui, a la gent, que perd la feina amb les fallides?

La gent que es troba en la mateixa circumstància en què estàvem nosaltres reacciona d’una altra manera. Jo els diria que siguin capaços de no arronsar-se tot just començar; de no fer-se enrere. Quan els diuen: “Aquí s’ha acabat l’empresa”, molta gent respon: “Prefereixo que em donin l’atur i els quatre duros d’indemnització que em corresponen, i ja m’espavilaré després. M’estimo més oblidar-me de tots els problemes”. Jo els dic que comencin a pensar que avui dia, després que se’ls hagi acabat aquesta prestació per l’atur, no se sap quant trigaran a aconseguir una altra cosa. A més, quan aconsegueixin alguna cosa, serà per menys de la meitat del que estaven cobrant anteriorment. Davant aquesta perspectiva, hi ha motius vàlids per dir: “Serem valents: ens hi implicarem”.

El 2022 la situació encara s’ha complicat més.

Què significa, exactament, “implicar-se”?

Significa, entre altres coses, per exemple, involucrar-se en la gestió i la direcció de la seva pròpia empresa, cooperativitzada. Compte, en el nostre cas no passava que la companyia no tingués feina o no hi hagués mercat. Hi havia mercat, i així es va demostrar. Per això ho vam poder tirar endavant. Ara també hi ha casos així, però no s’hi reacciona.

Però, encara que ho facin, avui van a judici, s’hi presenten els treballadors per quedar amb l’empresa, i molts perden. No guanyen malgrat que tinguin arguments vàlids al concurs.

Això també passava a la nostra època. Es guanyava als tribunals perquè els treballadors collaven. Si els treballadors hi anaven encongits, el jutge donava carpetada a l’afer. Si els treballadors anaven a la lluita, al final acabaven guanyant. És fonamental. Val per ara i per sempre. Si els treballadors s’hi impliquen, els jutges prenen decisions diferents de les que prenen si gires cua i ho deixes córrer.

Però avui molts treballadors se’n van a la primera negativa.

Això també passava abans. En el nostre cas, que era una empresa de 50 treballadors, 15 o 20 se’n van anar a la desbandada a la primera. L’empresari havia muntat una altra cosa i van marxar amb ell. Ens hi vam quedar 30. També hi havia gent amb qui era impossible pactar res. No és gens fàcil. Això sol passar a tot arreu.

Què van fer, vostès?

La nostra lluita va començar quan vam veure que començava a haver moviment a l’empresa, que en treien les eines. No era simplement una fallida. Ens havien deixat de pagar, ens devien mesos. Aleshores, el primer que vam fer va ser protegir l’empresa. I què vol dir, això? No vam deixar que ningú s’emportés cap eina de valor. Que a ningú se li acudís endur-se res, ni tan sols entre els mateixos treballadors, que sempre hi ha el típic espavilat que s’enduu coses. I és que ens vam adonar que podien desaparèixer materials que després ens costaria molt de recuperar.

Com protegien l’empresa?

Sempre, dia i nit, algun de nosaltres estava de guàrdia fins a veure què passava. Miràvem de no deixar passar ningú tret de la gent que havia de treballar.

Com és no hi va anar la policia i els va treure, si l’empresa no era vostra?

Era un moment delicat. La policia no podia venir així com així. Era el 1981, estàvem en plena Transició. Hi havia l’Adolfo Suárez al Govern. Els polítics no s’atrevien a dir: “Dispara a boca de canó”. No era possible. Vam tenir sort d’agafar aquesta conjuntura.

Però ara la policia hi intervindria.

Crec que si als treballadors no els paguen i els deixen al carrer, si es fan forts i es queden a l’empresa, alguna cosa segur que guanyaran. La resistència de vegades és molt sorprenent. Però per a això necessites tenir un nucli de gent que estigui disposada a una sèrie de coses, a manifestar-se, a dormir a les instal·lacions, a fer d’allò la seva vida. No es tracta de dir: “Me’n vaig a una manifestació, torno a la tarda, i demà Déu dirà”. Hi han de romandre i seguir, a la nit i durant el dia, amb tothom ficat, la família, els nens, i tots aquells que tinguin al seu voltant; si en tenen, també els amics. Especialment s’ha d’implicar la família directa. Així va passar amb nosaltres.

Hi havia un grup que es quedava a la fàbrica dia i nit. Era una lluita constant, i amb famílies”

Portaven la família a la fàbrica?

Les famílies ajudaven molt. Per exemple, vam fer una cosa, ara en diuen escrache, que era anar a buscar el responsable de la desgràcia. Ara, tot i que no surt gaire als mitjans, no s’aturen els desnonaments, i la gent se segueix manifestant. Avui he faltat una concentració a la porta d’un desnonament. Cada dia n’hi ha. Però aleshores ho fèiem per la fàbrica. Vam organitzar una marxa a Cadaqués perquè ens vam assabentar que l’amo tenia una casa allà i s’hi estava a l’estiu. Vam llogar un autocar i hi vam anar amb totes les famílies, vestits de blau, amb nens i cotxets. Totes les famílies. Ens vam presentar davant casa seva unes 70 persones, i qui primer ens va rebre va ser la Guàrdia Civil. Però els seus membres es van quedar destarotats. “Mirin”, els vam dir, “nosaltres no volem fer cap mal a ningú, però allà hi ha un senyor que ja fa dos mesos que no paga i no en sabem res. No ens diu res i venim a veure si el podem entrevistar aquí”. Com que no hi era, perquè sabia que hi aniríem, li vam deixar escrit a la porta a què hi havíem anat i per què l’estàvem buscant, i ens vam anar enganxant pasquins. Després vam anar a la seva casa de Valldoreix. I al seu taller de Cornellà. Vam intentar fer una lluita molt constant. Dia sí i dia també. Mentrestant, hi havia un grup que es quedava a la fàbrica. La fàbrica mai no es va quedar abandonada. Teníem gent de guàrdia a la nit i durant el dia.

Per què en casos similars la gent no fa el mateix avui?

En el nostre cas, era una època política força diferent de la d’ara. Durant la crisi dels anys vuitanta, hi havia una lluita obrera molt constant, molt intensa. Els treballadors eren molt conscients que eren treballadors i no res més. La democràcia burgesa s’ha preocupat molt de fer que els treballadors s’individualitzin moltíssim, i que cadascú pensi que ja no és treballador, sinó una altra cosa. Deien que els treballadors érem classe mitjana. Fins no fa gaire, qualsevol treballador que d’alguna manera guanyava un salari mínimament bo en una empresa sanejada, i amb això vull dir que percebia al voltant de dos mil euros nets, ja es pensava que no era de la classe treballadora, sinó de la classe mitjana. Això es va acabar en el moment en què va arribar l’hecatombe. Moltíssima gent que s’havia embarcat en una sèrie de circumstàncies a la seva vida es va quedar en una pobresa absoluta, subjecta a desnonaments.

Vostè participa a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Com està aquest tema, ara?

Hi segueixen havent moltíssims desnonaments. Fa poc vam fer una manifestació a la Plaça Universitat. Actualment hi ha molta ocupació de pisos. Però ens centrem en els pisos dels bancs i dels fons voltor. I en el cas de pisos particulars els derivem a l’ajuntament perquè hi posin una solució.

Curiosament, fins fa poc, a les reunions de desnonats només hi anaven els immigrants. Els espanyols desnonats no s’hi volien deixar veure, s’ocultaven. Volien que no se sabés que ells també eren pobres. Últimament aquest xip ha canviat i la gent comença a dir sense vergonya quina és la seva situació. Formava part d’aquell característica de no reconèixer la classe social en la qual es trobaven. Ara molts s’adonen que no tenen cap altra opció que enfrontar-se a la problemàtica.

Tot i així, els treballadors no sembla que es mobilitzin com vostès… Avui, un obrer al qual estan explotant potser votarà un partit liberal que rebaixarà els seus drets, o un d’ultradreta que culparà els immigrants…

Quan la bonança econòmica i la bombolla immobiliària van convèncer la gent perquè s’endeutés de tal manera que no pogués ni ase ni bèstia, va ser quan ens vam desorganitzar. Abans, mentre la classe treballadora estava molt organitzada, la classe burgesa gairebé no ho estava. La CEOE, per exemple, no existia. La van inventar llavors. Els patrons estaven força més desorganitzats que els treballadors. Ara passa al revés. Els treballadors estan desorganitzats i els patrons estan molt organitzats. Saben quins són els seus objectius i els han assolit. Volien el neoliberalisme europeu i nord-americà, i ja el tenen. Sempre tinc l’esperança que amb les lluites que es van fent alguna cosa es pugui canviar.

Abans no hi havia res a perdre?

Res. Tot estava perdut. Això ho està començant a sentir ara, la gent jove. Fins fa uns anys, un noi de 25 anys podia pensar que aviat es compraria un cotxe. Ara molt pocs ho poden concebre. No troben feina. No troben cap futur. Viuen amb la pensió dels avis.

Però hi ha consciència, entre ells?

Si encara creguéssim que som treballadors, junts ho tindríem pràcticament tot a les nostres mans. Si es vol produir alguna cosa, ho han de fer els treballadors; no ho poden fer els capitalistes, perquè, entre altres coses, són pocs i alguns no en saben res, de la feina en si. Per tant, som els treballadors els qui hem de sostenir qualsevol iniciativa de treball i crear noves expectatives econòmiques. Aquesta és una idea antiga, però és aquí on hem de tornar.

Hi ha una mica de moguda. Nosaltres els pensionistes ens seguim reunint cada dilluns. Aquí hi ha una petita esperança. En molts municipis els pensionats, els dilluns, munten manifestacions d’“els dilluns al sol”.

Quin paper tenen els sindicats?

S’han anat desclassant, burocratitzant-se moltíssim. Als anys setanta no podíem ni pensar que un sindicalista fos corrupte. Ara tenim sindicalistes implicats en fraus. Hi ha sindicalistes que s’han convertit en funcionaris, i això no pot ser. Ha de ser gent treballadora. Davant aquestes circumstàncies, hi ha una desmotivació generalitzada. Segur que les organitzacions sindicals no en tenen tota la culpa, sinó que és la mateixa societat que hem creat tots plegats.

De vegades no s’endeguen o no es mantenen empreses cooperatives perquè els mateixos treballadors no s’hi posen d’acord. Com es fa, per canviar-ho?

A Mol Matric hi havia un bon grup de gent conscienciada i, a més a més, un grup que vèiem possible que nosaltres, com a treballadors, en cooperativa, podríem continuar amb l’empresa. Però hi havia altres grups, organitzats políticament, que no pensaven que el cooperativisme fos una sortida per a res. Encara més, creien que era una mena de pedaç i d’autoexplotació que ajudava el capitalisme. Tota aquesta gent se’n va anar apartant i vam romandre-hi els qui crèiem que sí que podíem.

De debò que les cooperatives no corren el risc d’autoexplotar-se?

Inicialment és possible que ho facin, però això després ha de canviar. En el nostre cas, al principi ens vam posar uns salaris de subsistència, cosa que va durar uns cinc anys. Això li passa a qualsevol que vulgui tirar endavant un projecte. Nosaltres ens vam posar en consonància amb el sector i vam haver de treballar moltíssim la solidaritat interna. Això vol dir que, si calia repartir 1.000 euros, se’n donaven 100 a cadascun, sense categories. Després això es va haver de regularitzar. Un peó no pot guanyar el mateix que un director, perquè ningú no voldria ser director. Cal tenir-ho molt regularitzat i ho ha d’entendre tothom. Això, sense que res no es dispari gaire. Una diferència d’1 a 3, o d’1 a 5 en un nivell molt alt.

També han de tenir coneixements empresarials. Com s’aconsegueix, això?

Han de buscar bons assessors. En el nostre cas, ens va ajudar molt David Santacana, del Col·lectiu Ronda. Era un economista que va canviar les multinacionals per l’economia social. Ens va plantejar, per exemple, que no ens havíem d’embarcar amb un client en més del 30 %. Per què? Perquè si en un moment determinat aquest client se’n va o no et paga, t’enfonsa. Si et deixa de pagar el 30 %, et fa trontollar, però no t’enfonsa.

Santacana es reunia amb nosaltres un cop a la setmana al consell rector.

Avui dia hi ha persones que assessoren perquè les iniciatives puguin tirar endavant. N’hi ha prou de voler-ho fer i d’esforçar-se per perseverar-hi.

***

Qui és Salvador Bolancer?

Salvador Bolancer és un avi revolucionari, que explica als seus fills i als seus dos nets històries que semblen contes però que són reals i inspiren ànim. És, per damunt de tot, un home humil que ha assolit grans èxits. Immigrant obrer andalús en els seus anys de joventut a Santa Coloma de Gramenet, relacionat amb els moviments cristians de base, a Barcelona, avui, com al llarg de tota la seva vida, no es cansa de repartir solidaritat. En el fons de la seva simpatia inesgotable hi ha una persona ferma, que no accepta sota cap circumstància una injustícia per resposta.

[Article originalment publicat en Alternativas Económicas en març de 2014]