Sense pensió per no haver cotitzat, malgrat una vida entregada al treball: “Depenc de l’ajuda dels meus familiars”

La Blanca Nelly García va arribar a Espanya des de Colòmbia per cuidar ovelles. En l’actualitat, té 68 anys i resideix a Torrevieja, on rep l’ajuda de familiars i amics, atès que no percep cap mena de pensió: dels 25 anys treballats, només en va cotitzar 12. Tot es va començar a tòrcer després d’aquest primer contracte com a pastora: “A les dones del poble de Palència on estava no els agradava que jo em dediqués a això, així que em van pagar un curs d’auxiliar d’ajuda a domicili”, diu.

Al final de la teva vida laboral, has cobrat més en B que de forma legal. Per què?

Era el que m’oferien i jo necessitava sobreviure. A més, ja m’havia portat aquí els meus tres fills des de Colòmbia. Van ser ells els que van voler deixar el poble i marxar a una ciutat, així que ens vam instal·lar a Vitòria. Allà vaig treballar a una residència de gent gran, en ajuda domiciliària, a hospitals, a cases particulars i com a interna. Fins i tot a la mateixa residència, jo hi treballava vuit hores i en cotitzava quatre. Això dels pagaments en B no és cosa només de particulars.

Eres conscient de la desprotecció que això t’ocasionava?

Sí, però no tenia cap altra alternativa, i així em trobo ara, sense pensió i depenent de l’ajut dels meus familiars. Aquests dos últims anys he treballat com a interna en una casa, hi estava 24 hores amb una senyora que pesava 95 quilos a qui havia de fer-li tot, i a la seguretat social només li apareixien tres hores. Jo no tenia casa, i vaig fer un tracte amb la família per quedar-me a viure amb la dona, però, com que la seva salut va millorar, em van acabar fent fora.

De quina manera ha influït el fet que fossis migrant?

És clar, de mi se n’han aprofitat perquè soc migrant, estic seguríssima, encara que jo tinc la nacionalitat espanyola des que vaig arribar aquí. A mi m’agradaria que la gent pensés que, sense nosaltres, les dones que venim de fora, ningú no cuidaria la gent gran d’Espanya, a la qual oferim més qualitat de vida.

Som nosaltres qui els cuidem, encara que ens tractin com si fóssim una merda i no respectin ni els nostres drets més bàsics. Jo gairebé no he pogut estar amb els meus fills de tant com havia de treballar, m’he perdut el naixement dels meus nets perquè estava treballant com a interna… Això no està pagat, però he de sobreviure.