CERCADOR

Compartir

  • Inici
  • Sectors
  • “Si tens una feina creativa, necessites fer-la”

Entrevista

“Si tens una feina creativa, necessites fer-la”

Cinc colors dessaturats, formes geomètriques senzilles i Barcelona són els elements que identifiquen l’obra de Mister Andreu

Mister Andreu a la seva botiga de Barcelona“No pujaré preus per guanyar més”, assegura Mister Andreu (À.M.).

Compartir

per Ànnia Monreal

27/08/2023

Cinc colors dessaturats, formes geomètriques senzilles i Barcelona són els elements que identifiquen l’obra de Mister Andreu, il·lustrador i dissenyador gràfic autodidacta. Més de 20 anys d’experiència professional li han permès viure i veure de tot i ara, autònom i amb botiga al centre de la Ciutat comtal, mira de preservar l’essència perduda de la ciutat.

Dibuixar és feina o és plaer?

Els meus pares són pintors i a mi sempre m’ha agradat dibuixar. Des de petit deia que volia ser pintor. Els meus pares van intentar que no ho fos, no van parar, perquè aquí ser pintor és molt difícil. A primer de BUP vaig escollir disseny gràfic com a assignatura d’EATP [ensenyaments i activitats tècnico-professionals] i em va encantar. Vaig decidir que volia fer això. Vaig fer primer a Llotja, però la resta d’anys me’ls vaig passar estudiant pel meu compte.

Per què?

Perquè a Llotja no m’ensenyaven a dibuixar el que jo volia. El segon curs de Llotja me’l vaig passar cada dia al Zoo, dibuixant animals. I a tercer, cada dia anava a la biblioteca de Belles Arts de la Universitat de Barcelona a mirar llibres de disseny gràfic. Feia l’aprenentatge per la meva banda. En paral·lel anava a museus, exposicions, festivals… A cinquè curs tocava fer el projecte final de carrera, em van agafar en un estudi de disseny gràfic i així és com vaig conèixer què era un Mac i vaig descobrir que m’agradava dibuixar amb l’ordinador.

Com va ser l’experiència?

Al cap d’un any me’n vaig anar. Amb un amic de la infància que havia estudiat informàtica vam muntar la nostra empresa, un estudi de disseny multimèdia (era el moment del Flash, els CD-ROM i els inicis d’internet). Vam estar-hi cinc anys i vam arribar a tenir treballadors. Vam acabar sent un dels estudis de disseny més importants de Barcelona. Vam treballar per grans marques i també ens contractaven agències de publicitat. Guanyàvem molts diners i érem molt joves. Proposàvem reptes als clients, coses que no havíem fet mail. I les fèiem. Tot s’aconsegueix sense esforç, no és veritat això de la cultura de l’esforç que ens han imposat. 

Home…

En el meu cas, he avançat pel meu talent innat. Però no tothom en té. Porto a l’extrem la llei del mínim esforç: les coses no han de costar. Nosaltres ens compliquem la vida.

Vaig deixar l’estudi perquè m’avorria i me’n vaig anar a República Dominicana, on em va sortir una feina per a un festival. No en tenia ni idea, però vaig dir que sí. Sempre he actuat així: quan no saps fer una cosa busques la manera de fer-la i la fas. 

Pot ser arriscat.

Encara que no sàpiga fer una cosa, busco la manera de fer-la. Així és com he fet de tot en disseny, a tots nivells. Faig resultats, sense procés. El meu cap ho pensa més de pressa que la resta de gent, el meu cap va a una altra velocitat. La meva mare sempre em diu que la vida és plena de grisos, però jo no vull grisos: soc una persona de contrastos, de blanc o negre. Deixa’m, mare, que em construeixi una vida que m’agradi. No em feu fer les coses que em costen i m’amarguen la vida. 

Com va anar l’aventura dominicana?

M’hi vaig estar un mes i vaig tornar, em va semblar un lloc horrible.

Horrible?

És molt violent i no puc amb la violència. Vaig tornar i estava perdudíssim, no sabia què fer amb la meva vida. Un buit. Vaig tornar a posar-me a fer de dissenyador gràfic, però treballant per un client que tenia restaurants em va agafar una pájara existencial amb la feina. Tenia la sensació d’estar treballant per Satanàs. Així que ho vaig deixar i em vaig posar a treballar tres mesos en un restaurant basc. Vaig entrar de cuiner i vaig acabar sent-ne el cap de cuina. 

??

No puc tenir caps ni ningú que m’ensenyi res. No sé rebre ordres, em costa molt, perquè analitzo l’ordre i, si veig que està bé, la faig. Però si no, la discuteixo. Sempre em pregunto per cada cosa i ho analitzo tot. 

Sovint no deu ser fàcil treballar amb clients…

A vegades, no. Amb els logos, per exemple, els faig el logo que crec que han de tenir i, després, el logo amb la seva idea, perquè comparin i triïn.

I a l’hora de posar preus i de cobrar?

Amb el temps he après tres coses: a les reunions has de parlar el que és just i prou; saber distingir entre què necessita el client i què vol, i que pagui el 50% per avançat i la resta, a contraentrega.

Ho deixes tot per escrit?

Sí, els meus pressupostos fan por! Llisto tot el que necessito, indico que qualsevol tasca a fer que no sigui al pressupost es cobrarà a tant l’hora, que la meitat del preu s’ha de pagar per avançat i la resta, quan lliuri la feina. Tots treballem per diners, no ens ha de fer cosa parlar-ne.

No puc tenir caps ni ningú que m’ensenyi res. No sé rebre ordres”

A moltes feines creatives no és fàcil posar-se exigent, demanar certes coses al client.

Si no paguen el 50% per avançat no moc el ratolí. I per als clients que paguen a 60 dies, negociem. A mi no m’agrada treballar, a mi m’agrada tocar-me els ous. Per tant, si parlem de diners, parlem clar. He fet coses extremes amb alguns clients que no em volien pagar: és que m’estàs fent fer una cosa que no m’agrada, que em violenta, que és demanar-te una cosa que és justa, que és cobrar per una feina feta. Han acabat pagant.

A la botiga també t’ha passat?

Sí, un parell de clients van voler regatejar els preus i els vaig dir que no els venia la làmina. No venc coses de primera necessitat i els meus preus són raonables. Oi que no regateges quan vas al Corte Inglés? Doncs aquí, tampoc. Em posa de molt mala hòstia la gent que regateja la meva feina, em violenta i em posa nerviós. 

No voler vendre o fer una feina és una cosa que he començat a fer quan he tingut diners i la gent reacciona a favor. Les coses tenen un preu que la gent paga.

Ets al centre de Barcelona, en una de les zones més turístiques de la ciutat, i els teus preus són assequibles.

Molta gent m’ha recomanat apujar els preus o tenir-ne dos [per turistes i per locals], però això em sembla una marranada. Em guanyo la vida venent a 15 euros, per què ho he de vendre a 25? No pujaré preus per guanyar més a no ser que, a mi, els costos m’hagin pujat. 

Com passes de ser dissenyador gràfic a botiguer?

Abans, amb uns socis, vaig tenir una botiga de samarretes. Vaig estar-hi set anys, n’era el dissenyador, però també me’n vaig cansar. A mi em mou la il·lusió, mai no faré res que no em faci il·lusió fer. 

Obrir aquesta botiga va ser conseqüència de la pandèmia. Durant anys, la parella i els amics em deien que fes i vengués la meva obra. El febrer de 2020 treballava pel meu compte, en esdeveniments i fent atrezzo gràfic.

Què és l’atrezzo gràfic?

És fer disseny gràfic per al sector audiovisual. Per exemple, una ampolla d’aigua per una sèrie que no pot ser de cap marca concreta però s’ha d’identificar ràpidament com una ampolla d’aigua. O fer els pòsters de l’habitació d’una adolescent, que també han de ser inventats però han de correspondre a l’estètica d’un moment concret. Són encàrrecs que es demanen en temps rècord, i com que soc molt observador i tinc molta memòria, soc ràpid fent-los. És una feina de dos-tres dies molt intensos, que es paga molt i molt bé i que, un cop acabada, el client no et va demanant canvis ni coses. S’ha acabat i cap a l’encàrrec següent. 

El febrer de 2020 havia de fer l’atrezzo de dues sèries de Netflix, però la pandèmia les va suspendre. En una setmana tothom em va trucar dient que tot queia. Per primer cop em vaig quedar sense feina. I em vaig enfonsar molt, perquè no tenia res a fer. 

Però abans has dit que no t’agrada treballar. 

Si tens una feina creativa, necessites fer-la. Jo no puc passar gaire dies sense dibuixar. Un dia de juliol de 2020 vaig dir-me prou, no podia continuar els dies empassant-me sèries. Em vaig dutxar i vaig sortir a caminar. Vaig passar per la Sagrada Família, zona que sempre evitava a causa dels turistes, i em vaig adonar per què hi venien els guiris. Vaig decidir que quan tornés a casa em posaria a dibuixar la Barcelona que a mi m’agrada, la dels meus records, la que m’havien robat. 

Els seguidors i els ‘likes’ d’Instagram van començar a créixer i vaig veure que tenia una motivació”

I així va néixer Mister Andreu, primer a les xarxes.

De 6 de la tarda a 4 de la matinada vaig estar dibuixant i així van sortir les quatre primeres làmines. Vaig pensar a fer-les quadrades, perquè així les podia pujar a Instagram i mai se sap què pot passar. I va començar a escriure’m gent i em preguntaven si venia els dibuixos, cosa que ni m’havia plantejat.

No tenies pàgina web, aleshores?

Encara no. Els seguidors i els likes d’Instagram van començar a créixer i vaig veure que tenia una motivació. Em vaig posar a fer una il·lustració de Barcelona cada dia, com si tingués una feina. Durant 61 dies, cada dia en feia una i la pujava a Instagram i els seguidors i els likes van créixer molt. Em comunicava amb la gent per missatges privats d’Instagram i em feien transferències. Els enviava les làmines per Correus i, si vivien a Barcelona, els la portava jo mateix, amb la bicicleta. 

Llavors algunes persones em van fer rutes pels seus barris i així és com començo a fer làmines de la Barcelona dels barcelonins. La gent compra les coses del seu barri. He sabut tocar la part emocional, que és el que tothom vol. 

Cada làmina està numerada, fins al 100. Són tirades úniques?

Faig 100 còpies de cadascuna i no en faré més, és una manera de donar valor i també fruit del meu perfeccionisme. La primera làmina no sabia com signar-la, vaig estar practicant amb una llibreta, perquè la firma s’ha d’entendre, així fas marca. 

Quant de temps tardes a fer una làmina?

Depèn, poden ser dies o hores. Parteixo de cinc colors bàsics i de formes geomètriques, que combino de manera que reprodueixi un lloc de Barcelona o d’altres indrets. Per dibuixar amb ordinador cal saber dibuixar a mà i dominar l’eina [Illustrator]. 

Reportatge

Masculinització de l’oferta en l’FP: en fem alguna cosa?

Treball

per Marta Curran 16/05/2024

15 de les 25 famílies professionals que s’ofereixen als cicles formatius de grau mitjà (CFGM) tenen un 75% de nois i quatre concentren un 96% de presència masculina

Reportatge

La falta de serveis frena el desenvolupament de la Catalunya rural

Treball

per Ànnia Monreal 10/05/2024

La instal·lació de famílies migrants pot ajudar a pal·liar el despoblament i l’envelliment que viu el camp

Reportatge

Quin model de treball posen sobre la taula els partits polítics del 12M?

Treball

per Ànnia Monreal 03/05/2024

Repassem les propostes dels vuit partits que avui configuren el Parlament de Catalunya

Ajuda'ns a fer un periodisme de qualitat

Donades de5€

Participa