‘El silenci dels telers’, una obra que ret homenatge a les dones que van resistir

Fins al 18 de desembre a la Sala Fènix de Barcelona

Qui més qui menys ha sentit explicar amb certa nostàlgia a les seves àvies d’històries d’un passat que vist amb els ulls d’avui en dia sembla impensable fos feliç. Són dones que van haver de treballar de valent a una societat patriarcal que les menystenia. Però com que són persones que han viscut els horrors d’una guerra, la misèria d’una postguerra i l’opressió d’una dictadura durant quatre dècades, res ens ha d’estranyar. Van fer tot el que van poder per portar un plat a taula i per alçar els fills i filles. L’actriu Maria Casellas, neta i filla de treballadores de les colònies industrials al Berguedà, ha impulsat El silenci dels telers, una obra on recupera la memòria d’aquestes treballadores.  

Les colònies tèxtils no eren només llocs de feina, eren petits mons tancats on les famílies treballaven a les fàbriques, tots els seus membres des de molt joves i en jornades que doblen les d’avui en dia. A canvi tenien un sou que gastaven a les botigues de la colònia, també propietat de l’amo, i casa. De dilluns a dissabte la feina dignifica i el diumenge a missa. Pot semblar poc, però moltes d’aquestes famílies havien patit les dificultats de la pagesia. 

El paisatge sonor de l’obra és el soroll d’uns telers que no s’aturen gràcies als braços i mans de les jornaleres. També el riu que hi ha al costat de la colònia o el safareig on les dones renten la roba i fan petar la xerrada. Però també hi ha silencis, aquells que es fan quan un encarregat està a prop o quan hi ha assumptes que només es parlen en veu baixa dintre de casa. Paguen una certa seguretat amb la seva llibertat. I elles pateixen per patida doble, per treballadores i per dones i procuren ni acostar-se al bar, no sigui que se les consideri unes perdudes.

Després d’omplir teatres a bona part del territori, El silenci dels telers es representa a la Sala Fènix fins al 18 de desembre. Reproduir la vida d’una colònia tèxtil a un espai escènic tan reduït és una tasca complicada que resolen gràcies al talent de les actrius i unes maquetes que representen els diferents edificis de les colònies. Maria Casellas i Andrea Portella donen vida a les nenes i dones d’una colònia tèxtil, sota la direcció de Ferran Utzet. La dramatúrgia, a càrrec d’Anna Maria Ricart, parteix del llibre amb el mateix nom d’Assumpta Montellà (Ara Llibres) i d’entrevistes realitzades a dones de diferents generacions.

L’altre gran repte de la proposta és que les petites històries d’aquestes dones són el fil conductor que explica la història de Catalunya des de finals del segle XIX fins a la dècada dels anys 80 del segle passat en només 75 minuts. Finalment, els telers s’aturen i els aplaudiments del públic són també un agraïment a totes aquestes dones. Unes van ser més combatives i altres es van conformar amb el rol que els havia tocat viure, però totes van resistir i es van ajudar les unes a les altres. Caldria pensar si hem après les lliçons que ens van deixar.