CERCADOR

Compartir

  • Inici
  • Sectors
  • “Tenir reconeixement no serveix de res si tens estrès crònic per falta d’estabilitat laboral”

Entrevista

“Tenir reconeixement no serveix de res si tens estrès crònic per falta d’estabilitat laboral”

Maysun va néixer a Saragossa el 1980 i amb menys de deu anys ja volia ser ella qui expliqués els ...

Maysun“Totes les empreses s’aprofiten de la nostra precarietat”, diu Maysun (imatge cedida per l’entrevistada).

Compartir

per Guillermo Martínez

29/09/2023

Maysun va néixer a Saragossa el 1980 i amb menys de deu anys ja volia ser ella qui expliqués els esdeveniments més importants del món. Al final, per diverses qüestions relacionades amb la seva identitat, va acabar empunyant una màquina de fer fotos com a arma. Ha il·lustrat les pàgines de The New York Times, National Geographic i The Wall Street Journal i ha treballat per empreses com l’Auropean Presphotho Agency. Però el nom no ho és tot. Una mica desesperada amb les dinàmiques del negoci del fotoperiodisme, en aquesta entrevista repassa com és el món on es mou. El món on es veu obligada a sobreviure. El món que Maysun intenta millorar.

Des del 2005 estàs especialitzada en cobertura de notícies internacionals. Per què vas prendre aquesta decisió?

Jo anava per arqueòloga egípcia i això del fotoperiodisme va venir una mica de gairó. Em van anar sorgint una sèrie de preguntes internes sobre la meva identitat palestina i em van agafar amb la càmera a la mà. La llavor del periodisme ja hi era, des de petita, des que vaig veure amb nou anys com queia el mur de Berlín el 1989. Jo no volia que m’ho expliquessin, volia ser jo qui ho expliqués.

En alguna ocasió has defensat que cobrir els conflictes del nostre voltant no és sinònim, només, de cobrir enfrontaments bèl·lics. Quin és el concepte de ‘conflicte’ que et mou a l’hora de treballar?

La meva idea de conflicte va més enrere, prové de la impossibilitat de suportar una situació injusta i d’intentar fer alguna cosa perquè això canviï. Això és el conflicte per mi. I n’hi ha de molts tipus, no només guerres: crisis polítiques, socials, l’emergència climàtica, l’Espanya buida… Soc una persona altament sensible i el meu apropament al conflicte ve d’aquesta necessitat vital de no quedar-me al marge davant de realitats injustes.

Quan et desplaces a un territori en guerra, quines mesures de seguretat prens?

Doncs moltes [riu]. El primer que cal fer, i si es té temps, és informar-se sobre el lloc on vas, llegir tot el que puguis. Això t’aportarà l’esperit crític que tanta falta fa a la societat d’avui dia. Contacto amb companys que han estat per la zona i intento planificar el viatge al màxim, encara que sempre hauries de tenir mil plans per si els altres fallen. Vas a una guerra, no ho has d’oblidar, i hem d’anar-hi preparades per veure aquests senyals, que són crucials per saber fins a quin punt estem en perill.

Alguna vegada has hagut de sortir corrent?

Recordo una ocasió en què algú va cridar que era una espia i van venir a buscar-me, dient que era jueva o israeliana. Jo em vaig salvar perquè vaig saber dir en àrab que era palestina.

L’equip de seguretat, te’l proporcionen les empreses per a les quals treballes?

El casc i l’armilla antibales, que són essencials, no te’ls proporcionen les empreses. De fet, no et donen res. A mi me’ls presten a Reporters Sense Fronteres, però al principi no hi havia armilles per dones i la dels homes pesava moltíssim i no em cobria la zona del cor de tan gran cosa com em quedava. Gràcies a aquestes armilles podem estar segures de trets de fusells Kalashnikov, amb una protecció de nivell 4.

Què tal és la relació amb aquestes empreses? En algun moment has rebut formació sobre seguretat en zones de guerra per part seva?

La relació de vegades és complicada. Jo m’intercanviava missatges amb una agència que em repetia que no havia de córrer riscos innecessaris, que el més valuós era la meva vida. Mentrestant, m’estava demanant fotos del front de guerra que ningú no s’havia atrevit a fer. Els freelances hem anat a més perquè després de la mort de José Couso, el 2003 a l’Iraq, s’estimen més tenir-nos a nosaltres. Així, si ens passa alguna cosa, poden dir que no era responsabilitat seva.

Els desplaçaments i l’estada te’ls pagues?

Tot, absolutament tot. Només si és un encàrrec d’una agència reconeguda et paguen allotjament, manutenció, transport i traductor. I a vegades els has d’estar perseguint durant un temps fins que arriba l’ingrés.

Mai vaig arribar a imaginar que la precarietat seria tan aclaparadora”

En periodisme, s’ha devaluat el preu de les fotografies?

Sí, perquè cada persona amb un mòbil pensa que és fotògrafa, i d’aquí la massificació d’imatges que vivim. Sembla que amb prémer un botó ja s’hi val, i en això els mitjans de comunicació en tenen molta responsabilitat. El problema és que estan dirigits per empresaris i no per periodistes.

La teva passió per la càmera va començar com una afició quan no gaire gent la gaudia com a tal. Actualment això ha canviat. On comença i acaba el que és professional en fotografia?

La concepció de la fotografia ha canviat molt des que vaig començar, que aleshores era analògica. En el meu cas, ho tinc molt acotat: a mida que em faig gran intento treballar el mínim possible i crec que aquest és el camí [riu]. La part d’afició, per mi, està més relacionada amb la creació artística. És més una necessitat que una manera de passar l’estona.

En resum, quan una persona es pot considerar fotògrafa professional?

Jo crec que una persona es converteix en professional quan comença a rebre una remuneració per la feina que fa, sigui al sector que sigui. D’altra banda, nosaltres fa anys que lluitem perquè es reguli la professió del fotoperiodisme, així podríem tenir un conveni col·lectiu, per exemple. Totes les empreses s’aprofiten de la nostra precarietat. No és estrany veure alguns companys que han hagut de cobrar en B perquè, si no, no arriben a final de mes.

Tothom val per ser fotoperiodista?

No, però igual que no tothom val per ser pilot de Fórmula 1. Aquesta professió requereix molt d’amor pel periodisme, necessitat vital d’explicar les coses i, sobretot, una connexió molt gran amb el concepte de bé comú.

Què penses sobre el retoc fotogràfic al fotoperiodisme?

Jo sóc molt talibana en aquest aspecte [riu]. Sóc molt purista, no crec que hi hagi d’haver retocs gaire estranys al fotoperiodisme. I estranys són tots els que no estan permesos als llibres de deontologia fotoperiodística. Al llibre d’estil d’Associated Press, per exemple, recull què es pot fer i què no en una foto.

Recordo quan vaig ser a Gaza que, amb un company, vam visitar un hospital després d’un bombardeig. Hi havia una nena ferida en un llit i el paio li fa la foto, però la prepara: li treu una ampolla d’aigua que tenia i li col·loca un ós de peluix al costat. No ho vaig entendre i li vaig dir que ho deixés tot com estava, que no podia manipular l’escenari d’una fotografia només perquè no s’ajustava al missatge que volia transmetre. No és ètic, igual que demanar que posi la gent o col·locar-los per a la foto.

Amb la difusió de les fotografies a través dels telèfons mòbils, ha canviat el comportament dels subjectes fotografiats?

Hi ha mòbils fins i tot als llocs més empobrits… Sí que crec que ha canviat la relació que té la gent a l’hora de ser fotografiada, a com percep les possibles conseqüències. Algunes persones tenen respostes extremes, com treure’t un ganivet, que m’ha passat. Però el que jo faig és, quan arribo a un lloc i hi ha certa tranquil·litat, presentar-me i transmetre’ls que soc allà per documentar el que passa.

Els mitjans de comunicació, allà on abans enviaven un fotògraf ara hi posen una imatge de les xarxes socials en què, moltes vegades, ni tan sols se cita l’autor. Fins a quin punt l’audiència n’és responsable?

Per mi, la culpa és dels mitjans. Entendria que es fessin servir imatges de la ciutadania davant d’imprevistos, per explicar històries que altrament no es poden explicar. Però no funciona així i n’abusen. Sobre el que preguntes, la manca de criteri de l’audiència, fa que això no es penalitzi de cap manera. Hi ha joves que pensen que Youtube i Tiktok són mitjans de comunicació.

A quin obstacle t’enfrontes en l’exercici laboral que mai no hauries pensat que existiria?

A la precarietat. Mai vaig arribar a imaginar que seria tan aclaparadora. Jo vaig començar en això pensant que als 40 anys que tinc ara hauria aconseguit certa estabilitat, però és que hi ha mesos que dic a la meva gestoria que no hi ha factures per tramitar. Porto dues dècades a la meva professió i em sento igual de becària que al principi. Tenir fama no serveix de res si pateixes estrès crònic per manca d’estabilitat laboral.

Dono suport a la creació d’una legislació que limiti els usos de la intel·ligència artificial en espais d’informació”

Et segueix atraient la fotografia analògica?

És meravellosa, és un altre tempo. Quan exerceixo la fotografia com a afició sí que disparo en analògic, tot i que després no reveli els rodets perquè és molt car. L’analògic t’obliga a haver de prendre’t temps per saber què vols que aparegui i què no. Té aquesta part de màgia, de procés químic. De totes maneres, tampoc no és el més important per a mi. Estic més enamorada de la història que vull explicar que de la càmara com a tal.

Quins avantatges té la fotografia digital?

La immediatesa, que ens ha facilitat la feina fins a límits insospitats. Ara tot és molt més instantani.

Com veus la irrupció de les intel·ligències artificials generatives? Són un perill per al fotoperiodisme?

La intel·ligència artificial em sembla útil a molts àmbits, però no per al fotoperiodisme. Jo dono suport a la creació d’una legislació que limiti els usos de la intel·ligència artificial en espais d’informació. Fa poc em va arribar un cercador que et permetia saber si les teves fotografiess’havien fet servir per alimentar una intel·ligència artificial generativa. El vaig buscar i a molts fotògrafs ens han robat les nostres imatges per fer-les servir ells. Hi ha d’haver una legislació que protegeixi el nostre dret intel·lectual de propietat.

I un perill per al negoci del fotoperiodisme?

Si no arriba aviat aquesta regulació, també. Encara sort que les institucions i entitats que han utilitzat la intel·ligència artificial per substituir altres imatges han rebut un cert retret social.

Cap on es dirigeix el fotoperiodisme?

Estimo el periodisme, però després de 20 anys n’estic desencantada. Hi ha molta gent fent moltes coses de qualitat, però estem en una crisi sense fre. És una qüestió de capitalisme, que et venen que sent freelance pots ser el teu propi cap, no tenir horaris, que el teu nom es converteixi en una marca… Això és realment el que crea precarietat al gremi. D’aquí a 20 anys o es posen les piles i canvien el model de negoci o la gent no en podrà viure.

Estem en temps convulsos que requereixen que et reinventis, també. Jo m’he tret la llicència de dron de fins a 25 quilos per poder fer fotografies i vídeos, però també feines de reforestació. Vivim en un moment d’emergència climàtica històric i aquesta és la meva resposta a la pregunta que m’acompanya sempre: què puc fer per millorar el món.

Reportatge

Masculinització de l’oferta en l’FP: en fem alguna cosa?

Treball

per Marta Curran 16/05/2024

15 de les 25 famílies professionals que s’ofereixen als cicles formatius de grau mitjà (CFGM) tenen un 75% de nois i quatre concentren un 96% de presència masculina

Reportatge

La falta de serveis frena el desenvolupament de la Catalunya rural

Treball

per Ànnia Monreal 10/05/2024

La instal·lació de famílies migrants pot ajudar a pal·liar el despoblament i l’envelliment que viu el camp

Reportatge

Quin model de treball posen sobre la taula els partits polítics del 12M?

Treball

per Ànnia Monreal 03/05/2024

Repassem les propostes dels vuit partits que avui configuren el Parlament de Catalunya

Ajuda'ns a fer un periodisme de qualitat

Donades de5€

Participa