CERCADOR

Compartir

  • Inici
  • Sectors
  • “Ara, els arquitectes tenim en compte materials de proximitat i l’eficiència energètica”

Entrevista

“Ara, els arquitectes tenim en compte materials de proximitat i l’eficiència energètica”

Sostenibilitat, salvaguarda del medi ambient, el retorn a les relacions veïnals i la tecnologia que ens avança el futur en ...

Teresa Carrera, arquitecta“Cal que als edificis s’hi continuïn donant relacions intergeneracionals”, reivindica Carrera (C.E.).

Compartir

per Carme Escales

01/09/2023

Sostenibilitat, salvaguarda del medi ambient, el retorn a les relacions veïnals i la tecnologia que ens avança el futur en tres dimensions marquen els canvis en la professió dels arquitectes. Teresa Carrera Sabaté (Alguaire, 1970) té els anys justos per poder acompanyar-nos a fer un cop d’ull al passat, el present i el futur immediat de l’arquitectura.

Quina és la primera gran evolució que constates en la professió d’arquitecta?

Jo vaig entregar el meu projecte de carrera i em vaig col·legiar l’any 1996. Vaig ser de la primera generació que va començar a utilitzar programes per dibuixar. La carrera la vam fer tota amb Rotring i còpies en paper vegetal. Dibuixàvem a mà. Ara tenim el sistema BIM (Building Information Modeling), una plataforma que integra tota la documentació relativa al projecte, des de l’inici fins al manteniment de l’edifici. Comporta les dades d’enginyeria, estructures, volums i disseny. Quan estàs fent un canvi, com pot ser moure una paret en un plànol, tu mous una línia, però es modifiquen alhora tots els amidaments, està tot globalitzat. Treballes simultàniament des del disseny fins al manteniment, amb tot el personal que intervé en una obra. Hi ha tota una enginyeria al darrere d’aquest sistema que integra diferents programes i professionals que s’articula amb la plataforma BIM. 

La visió d’una construcció té en compte molts més elements avui que quan vares començar.

Abans es parlava del disseny de l’edifici i ara no només. L’edifici té un cicle de vida, des del disseny fins al manteniment. Això és un canvi de paradigma. No es fa des d’un disseny només estètic a partir de què ens agrada i què no, perquè, com a art que és, l’arquitectura buscarà sempre el plaer estètic de la bellesa. Ara mirem els materials de proximitat, l’eficiència energètica, que ja recull la mateixa normativa, i que ja ha suposat un altre gran canvi en els darrers 15 anys.

Quantes coses s’havien passat per alt?

Quin sentit tenia o té fer un edifici igual a Barcelona que a Nova York? Ara hi ha un corrent que busca l’arquitectura de proximitat, igual que busquem els productes de l’horta. Tot es pot fer amb materials més o menys sostenibles, però sempre que sigui possible hauríem de mirar d’apostar per la proximitat. Hauríem d’entendre que la resposta a les necessitats vitals més primàries, com és l’aixopluc d’una llar, es troben a prop. Cal revisar la construcció tradicional i millorar el que la tecnologia del segle XXI ens permet.

Falta molta mà d’obra dels petits oficis complementaris, però imprescindibles de la construcció?

Des del començament de la industrialització, cada cop hi ha hagut menys mà d’obra; paletes i constructors en són menys. Es jubilen els empresaris d’aquests sectors, que porten pimes de deu o 12 treballadors, i no hi ha relleu, això està passant molt. Aquest tipus d’empresa ha deixat pas a un tipus de construcció que es fa a la indústria. Es comencen a fer cases amb impressió 3D i es passa del digital al físic a través d’una impressió o d’un robot, un procés en què gairebé no intervé la persona, només en la idea inicial. Són edificis fets a fàbrica de manera molt estandarditzada, que ofereixen rapidesa, preu competitiu, reducció de residus, però s’allunyen del que seria un moviment slow, que avui dia també ressorgeix amb molta força des de la bioconstrucció i la salvaguarda de l’arquitectura tradicional.

Som al regne dels prefabricats, ho hem vist també en les obres de la Sagrada Família.

Sí, per la facilitat i rapidesa de muntatge, sigui amb formigó, metall o fusta, les estructures prefabricades les col·loques i es munten en dies. Així s’està treballant molt, especialment fent edificis grans, públics, és un dels corrents actuals de l’arquitectura. Alguns hospitals ampliats per la covid van ser-ne un exemple. 

Si es fa així, l’arquitectura què perd?

Així l’arquitectura queda una mica deshumanitzada, esdevé producte de fàbrica, d’indústria. El pensament, la reflexió, compartir amb el client, a poc a poc, de tu a tu, imaginant-te les coses i dibuixant-ho. Tot això es va perdent en benefici d’una cosa més ràpida, una cosa exprés. Quan el temps de construcció és més llarg permet una assimilació diferent i més i millor adequació a necessitats particulars, de vegades petits canvis que sorgeixen pel camí. Cal dir, però, que recreacions amb realitat virtual podran donar cada cop una versió més real de l’edifici i poder rectificar abans de construir-lo. Des de la neuroarquitectura es parla ja fa anys del disseny basat en l’evidència a partir de les emocions i reaccions que es generen en estar dins d’un edifici.

Ara tornem a repensar els habitatges, perquè la societat no és igual. Les famílies són petites, hi ha molta gent que viu sola i calen altres tipus d’habitatge”

Aquest sistema que feu servir global que ho incorpora tot vindria a ser com una termomix a la cuina, ja no hi ha aquell xup-xup i anar remenant a poc a poc i tastant mentre es cuina.

L’arquitectura artesanal, que afortunadament encara existeix, té un procés diferent, malgrat que pugui incorporar els mateixos elements tecnològics en el disseny. Un client que té una casa al poble o vol donar una segona vida a una casa antiga, i intenta respectar la història d’unes bigues, permet aquesta artesania arquitectònica. Cases que tenen una energia incorporada i en les que hi intervenen artesans com guixaires, restauradors i restauradores de pedra; un grup de gent que són artesans amb coneixements tècnics aconsegueixen una rehabilitació respectuosa amb la seva història i funcionalitat.

Fer-ho tot a mà sobre paper ha estat substituït per la digitalització.

Abans un arquitecte o un equip pensaven el projecte, dibuixaven els plànols i els enviaven a equips d’enginyeries on s’hi feien els càlculs de tot, des de la caldera, la potència de la llum, les renovacions d’aire, l’estructura. Al final tenies els plànols on calia incorporar totes les modificacions que aportaven els diferents professionals. Ara tot està recollit en una base de dades única i interconnectada, un canvi en el dibuix ja es reflectirà en l’amidament, als plànols d’instal·lacions, d’estructura, de sanejament, etc. És un sistema, però, que encara no tothom utilitza, però l’Administració pública ja ho ha incorporat com a obligatori. S’ha produït la globalització a la documentació gràfica i multidisciplinària, que també inclou el manteniment. 

Que ja el preveieu vosaltres i en podeu informar.

Quan s’acaba l’edifici és quan comença la seva vida i des d’aquí, ara, tenim eines per fer una anàlisi, per exemple de la sostenibilitat, de l’eficiència energètica. Un edifici pot tenir un cost de construcció més elevat que un altre, però desenvolupat en la seva vida útil, a partir de l’estalvi que pugui suposar el seu manteniment, les seves emissions i l’eficiència energètica, pot acabar sent molt més econòmic en costos que un altre que inicialment tenia un cost de construcció més baix, sobretot en costos mediambientals. 

Els arquitectes també assessoreu sobre els materials.

En la mesura que podem, sí. Estem en un moment de molta recerca i innovació en materials i també en nous sistemes constructius. Hi ha molts productes al mercat i cada cop és més important la figura d’una persona que prescriu, que ens ajuda a decidir quan s’escull un fabricant. Perquè, si he comprat un material que m’ha costat menys diners, però el manteniment és més alt, hauria de valorar quin em surt més a compte. I això ho fem entre tots. Els tècnics sempre hem d’estar formant-nos i buscar prescriptors. Ara la salut també es té molt en compte, s’ha de valorar la possible toxicitat, el respecte al medi ambient, el cost econòmic, el rendiment…

El preu sempre acaba tenint molt de pes.

L’economia pesa molt, sí, no s’acaba triant només per les prestacions. Però el cost econòmic només és un dels costos. De vegades hi ha un cost mediambiental i sobre la salut que, a la llarga, acaba pesant més i al principi no el sabem veure. Ara pots fer un edifici amb etiqueta verda, però que t’ho certifiquin també té un cost. Fer una obra saludable i respectuosa mediambientalment té un cost, i s’ha de cercar bé la informació correcta, per tant, és una responsabilitat compartida. 

No hi ha cap sistema constructiu perfecte, però avui dia pots elegir. Els fabricants estan cada cop més amb els segells i qualificacions energètiques i la gent cada cop està més conscienciada. No es vol pagar una factura energètica cara i també hi ha més consciència planetària. I reduir les emissions dels edificis és responsabilitat de tots. Es pensen les inversions en funció del futur personal i del planeta.

I amb tanta innovació també us heu d’estar formant constantment.

Sí, perquè tot evoluciona molt de pressa. El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya fa moltes jornades informatives sobre novetats, també les empreses, fabricants i distribuïdors. Com a totes les professions, s’innova molt i és important  formar-te i preocupar-te molt del que passa. Ara mateix, la incorporació de la intel·ligència artificial ja és una realitat que ha arribat per quedar-se i veurem on ens porta. Personalment, crec que hem d’estar oberts als canvis, sense perdre el sentit de servei que té el nostre ofici.

Per què vares triar ser arquitecta?

Jo volia fer uns estudis creatius i tècnics i pensava que l’arquitectura era una fusió perfecta. També m’agradava el component de sociologia i filosofia que comporta l’arquitectura. Quan penses un espai per viure, treballar, gaudir, penses una manera de viure, una manera de relacionar-te amb els altres. En dissenyar i redefinir un habitatge, interaccionem en la vida de les persones, de vegades gairebé som psicòlegs que busquem què ens està demanant exactament el client. La manera d’organitzar les cases, els llocs on treballem pot potenciar actituds i comportaments positius,  això s’aprèn amb el fengshui i la neuroarquitectura, i això em va proporcionar un enfocament molt més holístic de l’arquitectura. A mi tot això ja em pesava, aleshores.

La vostra professió sempre ha tingut molt de prestigi i clients, però va arribar la crisi.

Al principi per a mi va  ser una professió amb molts camins diferents. Durant anys vaig fer valoracions, a part de projectes, i durant els primers anys, del 97 fins al 2005-2006 van ser anys molt productius, es feien molts blocs de pisos i obres grans. La professió estava a dalt de la cresta, tot es venia, era una bogeria. De cop tot s’atura, i penses, què fas ara? Passes de fer blocs de pisos grans a una casa petita d’algú que no és un empresari i té uns estalvis i un solar; passes d’obres grans a treballs més petits, una feina més artesana, és un canvi. No ve molt escollit, però es gaudeix molt. Jo vaig gaudir el fet de poder passar a una escala més petita.

El 2008 esclata la bombolla immobiliària que s’havia inflat massa.

Jo, com que tenia els nens petits i soc filla de docents, també tenia molt interès en la docència i em vaig plantejar molt seriosament portar l’arquitectura a les aules. Era un moment bonic per experimentar-la. Jugar amb espais és un recurs molt interessant i comences a mirar i veus països com Finlàndia, on l’arquitectura és una assignatura més, i aquí encara no. La creativitat com a eina que l’arquitectura pot oferir no s’ha incorporat als currículums. I vaig començar a treballar en tallers i escoles i pensant programes i col·laborant amb algun museu.  No era molt lucratiu, però sí interessant. I allò em va fer plantejar moltes coses.

Com ara, aplicar l’experiència teva a l’activitat de l’aula.

Vaig començar anant a escoles, algun museu, col·laborant amb alguna companya també arquitecta. Amb dos arquitectes més vam ajudar a fer un projecte d’arquitectura per a l’escola Camps Elisis de Lleida, que incloïa tots els cicles i que s’ha dissenyat per tenir continuïtat. Sentia que era el moment d’implementar tot el que havia après, vaig plantejar-me què puc fer jo des de l’arquitectura, ara que no puc fer obres. A l’aula, parlem de la geometria des de l’arquitectura. 

Quan entres a la Sagrada Família, tot allò que veus t’està provocant una desacceleració al lòbul prefontral”

Antigament, per aprofitament natural, als pobles si més no, ja es tenien en compte el sol i l’aire, a l’hora de construir.

A Barcelona, les cases de l’Eixample ja tenien una ventilació creuada, allò ja era arquitectura bioclimàtica, un sistema de refrigeració natural perfecte. Saviesa és una parra posada en una galeria que quan cau la fulla deixa passar el sol, a l’hivern, i a l’estiu és un tendal. L’arquitectura bioclimàtica ja existia, un dels millors exemples és un porxo amb una parra. Analitzar tota aquesta tradició de saviesa constructiva és afortunadament un corrent actual d’una arquitectura que ho recupera i ho valora.

Ara la sostenibilitat ens porta a rehabilitar molt.

Sí. Les ciutats han crescut cap a la perifèria, com a Lleida, i el nucli antic s’ha anat deixant.   Però com que hi ha molta demanda de lloguer, es fa molta rehabilitació i també nous habitatges, però ara tornem a repensar els habitatges perquè la societat no és igual. Les famílies són petites, hi ha molta gent que viu sola i calen altres tipus d’habitatge. Hi ha diferents models emergents d’habitatge amb espais comuns compartits per socialitzar. El fet de viure en capses aïllades ens perjudica molt, s’han de tornar a recuperar espais per socialitzar i compartir,  més enllà del gimnàs i les cafeteries. 

Les relacions virtuals ja ens aïllen bastant, encara que sembli el contrari.

Establir relacions només en format digital és molt deshumanitzador. Abans la gent baixava a la plaça, sortia a la fresca… Això ara als pobles encara existeix, però a les ciutats no, malgrat que sigui igual de necessari. Moltes persones grans estan soles. Mentre estàs actiu professionalment no t’ho planteges, però amb certa limitació i sense hores ocupades, hi ha vides massa aïllades. Cal que als edificis, als barris, a les ciutats i als pobles s’hi continuïn donant relacions intergeneracionals.

I també amb la natura.

La sostenibilitat i l’eficiència energètica ens porten a la renaturalització de la vida. A Barcelona, sobretot, s’ha fet un pas endavant. Potser a Lleida, envoltats d’horta, no en som tan conscients, però ciutats tan dures com la Barcelona dels anys 70 s’han de repensar. El teletreball està ajudant a fer el pas cap a la vida al món rural, lluny de la ciutat, però al mateix temps cal incorporar verd, terrats i façanes verdes a les ciutats, perquè és evident que a les ciutats és on hi ha una concentració de gent major. És una acció que també pot  frenar el canvi climàtic i la salut mental. També cal renaturalitzar patis d’escoles i instituts, reduir espais on regna el formigó i posar-hi terra i plantes, per això també s’ha de conscienciar tota la comunitat educativa. Convé cultivar la biofília que forma part del nostre ADN, i això només ho podem fer si acostem la natura als edificis.

Els arquitectes, doncs, teniu també la salut de la gent a les vostres mans.

Per això jo vaig fer un màster en bioconstrucció. M’interessava molt tot el que ha estudiat la neurociènci,a que vaig descobrir llegint a la neurocientífica Nazaret Castellanos, i cada vegada soc més conscient que es pot assajar l’impacte dels edificis prèviament a construir-los. Abans, amb els plànols, podíem saber què quedaria bé, però avui tenim eines de mesura d’activitat física i psíquica cerebral, podem mesurar la respiració i saber on s’enfoca la mirada, tot això es pot mirar abans de fer una obra o intervenció. Hi podem fer intervenir personal vinculat a la sanitat, que ho pot mesurar. Hi ha certs estímuls que relaxen el lòbul prefrontal. Quan entres a la Sagrada Família, sense saber que aquella estructura, les formes, la llum, el color, la disposició dels elements et beneficia, allò t’està fent una desacceleració del lòbul prefontral. És un fet visible i demostrable.

Reportatge

Masculinització de l’oferta en l’FP: en fem alguna cosa?

Treball

per Marta Curran 16/05/2024

15 de les 25 famílies professionals que s’ofereixen als cicles formatius de grau mitjà (CFGM) tenen un 75% de nois i quatre concentren un 96% de presència masculina

Reportatge

La falta de serveis frena el desenvolupament de la Catalunya rural

Treball

per Ànnia Monreal 10/05/2024

La instal·lació de famílies migrants pot ajudar a pal·liar el despoblament i l’envelliment que viu el camp

Reportatge

Quin model de treball posen sobre la taula els partits polítics del 12M?

Treball

per Ànnia Monreal 03/05/2024

Repassem les propostes dels vuit partits que avui configuren el Parlament de Catalunya

Ajuda'ns a fer un periodisme de qualitat

Donades de5€

Participa