Tots som de classe mitjana (o no)

Poca gent es considera de classe obrera avui dia. Tothom és de classe mitjana, però ningú sap definir-la amb exactitud. De fet, segons el CIS de juny, un 68,3% de la població diu ser de classe mitjana i només un 10,9% de classe obrera. Fa vint-i-un anys, eren un 50% els que s’ho consideraven, quasi cinc cops més.

“És massa temptador sentir-se de classe mitjana i ser de classe treballadora és molt depriment. Molta gent ha assumit el discurs de classe mitjana encara que els seus ingressos siguin baixos”, afirma Enric Casas i Gironella, professor de comunicació política i secretari d’Imatge i Comunicació del PSC. Les professions històricament “obreres” han disminuït amb una Espanya abocada a la desindustrialització i que sobreviu gràcies als serveis, que representen un 70% de la producció econòmica. Els grans partits polítics també parlen de la “classe mitjana treballadora”, una classificació que funciona com un catch-all. A Espanya el salari més freqüent no arriba als 18.500 euros anuals. Pertànyer a la classe mitjana té un factor aspiracional i en la seva indefinició aconsegueix que quasi tothom s’hi senti identificat.

La renda és un factor determinant en la condició de classe, tot i que no és l’únic. Les despeses de cada família o el lloc de residència també són criteris a tenir en compte, ja que no es viu igual amb un sou de 1000 euros a Huelva que a Barcelona. D’altra banda, el nivell cultural o d’estudis també ha fomentat la sensació de dissolució de les classes socials, perquè al marge de tenir una feina “qualificada” en moltes ocasions els sous no ho són. Tot i que la taxa d’atur és més baixa entre les persones amb estudis superiors, mai hi havia hagut tants titulats en risc de pobresa a Espanya. Es calcula que 1,2 milions de persones altament qualificades viuen en llars amb ingressos baixos, segons les dades de l’Enquesta de Població Activa, i un 15,3% estan en risc d’exclusió social, afirma una enquesta de Cáritas.

D’altra banda, l’autorealització també qüestiona que els ingressos siguin l’únic determinant de la classe social. El propietari d’un bar pot cobrar més que un catedràtic, però amb jornades laborals molt més elevades que reverteixen en una pitjor qualitat de vida.

Durant els anys 60 i 70, s’entenia per classe mitjana les famílies que es podien comprar una casa, tenir un 600, fer vacances o comprar-se un televisor. Als inicis del segle XXI, s’associava a una seguretat econòmica que donés estabilitat almenys a un mitjà termini. La revolució digital, que en el procés de robotització posa en dubte la continuïtat de moltes professions, també qüestiona l’estabilitat i seguretat econòmica, de manera que la indefinició de la classe mitjana cada cop és més gran.

Què és ser de classe obrera avui en dia?

“Abans ser de classe obrera et feia pertànyer a un grup social, que votava i s’organitzava d’una manera concreta i avui dia això no passa”, afirma el politòleg Oriol Bartomeus. La constant individualització cap a la qual es dirigeix la societat líquida actual ha redefinit el sentiment de classe. Bartomeus defensa que des de la crisi de 2008 es parla de “classe mitjana i treballadora” perquè “hi ha un cert retorn de sentiment de classe treballadora pel creixement de les desigualtats”. Tot i que no es parla de la cultura de classe tradicional, la crisi ha frenat parcialment el discurs de la desaparició de les classes socials. Avui dia queda més lligat a un factor identitari individual, que segons Bartomeus, no suposa “ni afiliar-te a un sindicat, ni votar a un partit concret, ni sentir-te part de cap grup”. És la gran diferència amb el sentiment de classe tradicional, que es produïa en una organització social concreta, que avui en dia és molt més líquida i volàtil.