Treballar menys per treballar tots: André Gorz i el somni d’una societat postcapitalista

Repartiment del temps de treball, redisseny urbà de les ciutats per poder gaudir realment de l’oci i les activitats no lligades a la feina i una renda bàsica universal van ser les propostes del pensador francès per sortir de la voràgine productivista

Consumim fins i tot sense adonar-nos-en. Creem riquesa sense ni tan sols imaginar-ho. La vida, intervinguda pel productivisme, s’ha convertit en una competició en què sempre guanya qui més té, el que guanya més diners, el que gasta més recursos. Alguns encara en diuen progrés. No tot està perdut. Des de fa dècades, pensadors d’arreu del món s’aturen a reflexionar cap a on ens porta un món turbocapitalista. I el millor de tot: fan propostes per sortir de l’embull autodestructiu. Ara, el filòsof André Gorz revisita el panorama editorial espanyol mitjançant una antologia de textos anomenada Crítica de la razón productivista (Catarata, 2023).

El productivisme es podria definir com un tipus d’ordre social, amb influència en la dimensió material i ideològica, en què la finalitat última de la societat és produir per produir, tal com defineix Joaquín Valdivielso, editor de l’esmentada publicació i professor de filosofia moral i política a la Universitat de les Illes Balears. En resum: produir com un fi, no com un mitjà.

La gènesi del productivisme i la seva crítica social s’enquadra als anys 60, quan l’hegemonia del capitalisme es feia palpable a nivell mundial. I amb això, una indústria carbonífera desaforada. “Gorz va ser pioner a utilitzar aquest tipus de termes, com decreixement“, apunta l’expert. I aquest és un dels seus encerts principals: entendre el productivisme com una “ideologia” en què l’anàlisi no se circumscriu només al consum, sinó també a la producció. I en la producció hi ha l’enriquiment, i en l’enriquiment, el creixement d’un país i amb això la falsa idea que el progrés econòmic també arribarà a les classes populars. I és possible que ho faci, però sempre ho farà a costa d’altres classes més empobrides a altres latituds.

De fet, la crítica del productivisme no només interpel·la les societats capitalistes, sinó també les socialistes, ja que Gorz, proper al marxisme, renegava del comunisme més ortodox. “El que proposa és que la producció s’ha de sotmetre a uns altres fins diferents, i no només produir per produir”, reitera el també prologuista de la monografia. En canvi, aquest turbocapitalisme en què la majoria de les persones s’hi veuen immerses opera més enllà: “La majoria dels treballadors no som conscients de fins a quin punt estem sotmesos als ideals productivistes, però ho comencem a ser a mida que els efectes indesitjables se’ns fan presents”, comenta Valdivielso en referència a fenòmens com ara el canvi climàtic.

Així doncs, anomenem crisi o recessió al fet que una regió no millori els resultats econòmics durant un període de temps. “Aquest decreixement genera desocupació, crisi fiscal de les administracions públiques i enfonsament dels sectors productius. Una societat, quan decreix, ho fa generant enormes costos socials per la pròpia inèrcia del sistema”, desenvolupa el docent universitari.

Aleshores, com decréixer de forma justa i equitativa? Com no deixar, ara sí, realment ningú enrere? Sens dubte encertat en la selecció dels textos del pensador francès, el recorregut proposat per la seva obra a l’antologia abasta diferents estadis. Tot i que a Gorz li hagués agradat que el desenvolupament d’aquest procés es fes de manera reflexiva i serena, tot indica que la via de la urgència i, per tant, la injustica serà la que s’imposi.

Gorz, lligat a l’esquerra il·lustrada i humanista, va ser testimoni de com la socialdemocràcia es va veure immersa en la teranyina del productivisme, aquesta ideologia que ens diu que tots podem guanyar, una promesa impossible si els recursos, incloent-hi els diners, són finits. Per tant, el repte consisteix a renunciar al creixement econòmic sense, alhora, utilitzar el mecanisme de la redistribució de l’excedent econòmic com a element compensador. L’atur en seria un dels exemples actuals.

Per això l’autor francès, l’últim text del qual en vida es va publicar el 17 de setembre de 2007, només set dies abans de la seva mort, va defensar tres preceptes que s’havien de donar simultàniament perquè la sortida a una societat postcapitalista fos justa. “La principal és la xarxa distribució del temps de treball, produir menys passa per treballar menys en conjunt. És a dir, treballar tots per treballar menys i treballar menys per treballar tots”, resumeix Valdivielso. Per això, és clar, la societat hauria de renunciar a aquest ideal tan establert de l’acumulació, de la riquesa. En definitiva, renunciar al progrés tal com s’entén actualment.

La segona clau que Gorz aporta està íntimament relacionada amb el disseny de les ciutats. Necessitem una transformació urbana per tenir un espai on passar més temps lliure. Aquesta idea arriba en un moment en què sembla impossible poder gaudir de la ciutat si no és de manera mediada pel consum. Sembla una lluita voler passar temps lliure sense consumir i sense estar sotmès a necessitats artificials.

Tot seria més fàcil, segons apunten els textos del pensador, si la classe obrera es pogués llegir com una massa homogènia, organitzada, sindicada i conscient de qui decideix les condicions de vida. Això va quedar lluny fa molt de temps i Gorz ho va saber veure a temps, no així l’esquerra del moment, que el va criticar i va arribar a vilipendiar.

Com a tercera proposta, l’aprovació d’una renda bàsica universal, una mesura a la qual es va oposar durant un temps. “Gorz avisava que podia convertir-se en una forma que ajudés el capitalisme a no millorar les condicions laborals d’alguns treballadors, sobretot els més precaris o els que menys valor afegit creaven”, incideix l’especialista. No li faltava raó: una persona podia arribar a arreglar-se-les amb la renda bàsica i el poc que li paguessin a la feina, ergo no hauria necessitat demanar-hi millores.

Però també salva aquesta qüestió, i ho fa en al·ludir a una renda bàsica emancipadora, que no només assegurés la subsistència de les persones sinó també l’emancipació econòmica. Una renda que servís, fins i tot, per renunciar a treballar. Gorz volia que fos una de les noves banderes del moviment anticapitalista, tal com s’ha acabat produint en alguns sectors de l’esquerra i els moviments socials.

Tant de bo algun dia Crítica de la razón productivista sigui llegida com un document històric i filosòfic per entendre la societat del passat, però no del present. De moment, no tenim alternativa. Llegir i pensar, pensar i escriure i escriure per tornar a llegir. També xerrar, discutir i escoltar, ocupar l’espai públic i privat, imaginar una altra vida, somiar amb un món millor.

Per cert, Gorz va morir als 84 anys el 22 de setembre del 2007, una setmana després de publicar l’últim text, almenys en vida, titulat ‘La sortida del capitalisme ja ha començat’. Va morir amb Dorine, la seva estimada companya de vida, que patia una malaltia degenerativa des de feia anys. Ella, per a ell, era “el que hi ha entre parèntesis d’un món amenaçador”, el “complement de la irrealització del que és real”. Tots dos es van suïcidar a casa seva, a Vosnon (França).

Abans, Gorz havia publicat un llibre dedicat a Dorine, un èxit de vendes: Carta a D.. Al text ja donava algunes pistes: “Ens agradaria no sobreviure a la mort de l’altre. Ens hem dit sovint que, si tinguéssim una segona vida, ens agradaria viure-la junts”. L’amor, que no n’entén de teories, també és una bona manera pràctica de fer la revolució en el dia a dia.