Treballaràs al costat d’un robot

A les fàbriques del segle XXI hi ha més intel·ligència artificial que xemeneies. Sense reciclatge continu, no s’hi sobreviu

¿Què vol dir avui treballar a una fàbrica? ¿Fums?

Per entendre-ho, resulta d’allò més útil seguir el fil de la vida de Chelu, que fa feina a la Seat des de fa 33 anys.

Quan el 1989, mentre s’esfondrava el mur de Berlín, un jove Chelu va entrar al major grup industrial de Catalunya, es va sumar a una plantilla de més de 30.000 persones que cada dia produïen 1.000 cotxes en una factoria autosuficient, ubicada a la Zona Franca. Allà hi havia de tot: d’eines com femelles fins a retalls de roba per a les cosidores.

“Tothom hi volia treballar, no per guanyar-hi més diners, sinó perquè era sinònim d’estabilitat, de qualitat de vida. T’hi quedaries fins a la jubilació. Hi havia poca tecnologia, però aquesta va començar a incorporar-s’hi molt ràpidament, mentre en paral·lel s’externalitzaven activitats: seients, voltants, amortidors…” relata.

A més dels companys humans, Chelu en té d’altres sense ànima que no protesten mai pel sou i que no han d’aturar-se per menjar o per dormir

Tres dècades més tard, aquest mateix treballador està envoltat de menys de la meitat de gent, prop de 14.000 companys i companyes, però no és que es fabriquin menys vehicles: la planta de Martorell, erigida en epicentre productiu de la marca espanyola de Volkswagen (VW), en deixa llestos diàriament el triple, entre 2.500 i 3.000 vehicles.

A més dels companys, diguem-ne, humans, Chelu en té d’altres sense ànima que no protesten mai pel sou i que no han d’aturar-se per menjar o per dormir. “És impressionant veure com els robots col·laboratius poden estar treballant al costat d’una persona, fent petites tasques repetitives que abans desenvolupava un humà. La paradoxa per mi és que ara tinc més feina”. Tot i que Chelu va entrar a la Seat com operari de producció ras, avui, entre les seves tasques, figura la del manteniment d’aquests nous habitants de la fàbrica.

Com s’ha salvat? Chelu ho té clar: “Uf, és per la formació contínua. Has d’avançar al ritme de la tecnologia, et vingui de gust o no. És part de la feina,” respon.

Incertesa

Ho va entendre de seguida. Poc després d’arribar, es va apuntar a un programa intern de formació a l’Escola d’aprenents de la Seat. Treballava 8 hores i, en acabar, o abans de començar, segons el torn, l’esperaven 4 hores més de formació. Així cada dia durant 15 mesos. Quan van muntar Martorell, el 1993, el consorci VW va anunciar el pitjor ajustament de plantilla de la seva història, 9.000 persones al carrer, i la tria es va anunciar que es faria en funció de les àrees. Chelu havia passat les proves internes per ser a la de manteniment. “Bé, avui ja ningú diria que treballar a la Seat és estable com un ministeri. Sempre estem pendents de les batalles entre les diferents fàbriques del grup per optar a models. Ara s’hi sumen el problema amb el subministrament de semiconductors, del xips, i la perspectiva del cotxe elèctric, que té menys peces i requereix menys gent. Vivim instal·lats en la incertesa”, confessa.

Els canvis a la vida de Chelu ens parlen d’activitats que s’externalitzen, de processos que s’automatitzen, d’un reciclatge forçós, de globalització a la recerca de mercats i de costos més baixos, de competitivitat, de menys necessitats de personal, d’innovació, d’electrificació en la lluita contra l’emergència climàtica.

¿Autònomes? No, especialitzades

Són constants en el gir de la fàbrica del segle XX a la fàbrica del segle XXI. “Les fàbriques d’abans eren autònomes. La idea de colònia industrial ho reflecteix: constituïen un petit món. Fins i tot dins s’hi generava l’energia necessària perquè funcionessin les màquines, i per això sovint les trobàvem prop dels rius”, explica Joan Tristany, director general de l’associació AMEC, que aplega les principals indústries internacionalitzades del país. Avui potser no hi ha riu, però sí hi veiem a prop una autopista, o un port. “Les comunicacions, les infraestructures, la logística, el sòl industrial, el talent, el personal, són els factors que fan que una fàbrica s’instal·li a un lloc o a un altre”, afegeix Tristany, que subratlla la importància de les petites grans indústries no amb marques destinades al consumidor final, sinó que treballen per a d’altres empreses: són menys conegudes per a l’opinió pública, per molt que siguin punteres en el seu segment.

El pes de la indústria a Catalunya és rellevant. L’any passat va representar el 20,3% de tota la activitat econòmica en termes de valor afegit  brut

De les fàbriques verticals es passa a fàbriques ubicades a diferents llocs del mapa i que es focalitzen en una activitat. Operen amb processos més curts i especialitzats que faciliten la innovació i l’eficiència. Per exemple, fabricar només retrovisors; potser per a diversos clients, però tot integrant-se en les anomenades ”cadenes globals de valor”, com si fossin la baula d’una cadena (la que s’ha gripat com un motor arran de la pandèmia).

A Catalunya hi ha 37.868 fàbriques, segons la darrera Estadística estructural d’empreses del sector industrial, que el 2021 va aportar 480.500 persones afiliades a la Seguretat Social. El 65,5% de les empreses industrials amb presència al territori es troben a la Regió Metropolitana de Barcelona. El pes de la indústria és rellevant, doncs l’any passat va representar el 20,3% de tota la activitat econòmica, mesurada en termes de valor afegit  brut (VAB). És una foto semblant a la zona euro (19,7%). I suposa un avantatge de tres punts més que a l’Estat.

Pèrdua de pes

Però el pes de la indústria no té res a veure amb la situació de fa mig segle. A la ciutat de Barcelona i a d’altres pols industrials com Sabadell, la caiguda de l’ocupació supera el 75%. A Terrassa, el 62%, segons dades del Pacte Industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona. Anys de deslocalitzacions (al sector es parla de “democratització” a la recerca de menys costos però també denous mercats) i d’expansió de les finances, de cultiu del totxo i dels serveis de baix valor afegit van culminar amb unes economies urbanes molt vulnerables, com es va evidenciar en la crisi iniciada el 2008. Amb alts i baixos, el sector ha recuperat una petita part del valor perdut (veure gràfica).

Natàlia Mas i Guix, directora general d’Indústria del Govern, atribueix aquesta reculada a l’esmentada externalització de serveis que abans es duien a terme dins de la pròpia empresa industrial, com la seguretat, el transport, el manteniment o fins i tot la recerca. I també a la reorganització dels processos productius que operen a escala global. “Tendeixen a separar les diferents fases del procés: es produeix allà on es pugi obtenir la màxima rendibilitat. Les fases tecnològiques més madures de la cadena productiva, com l’acoblament, es concentren on hi ha disponible més mà d’obra barata i poc qualificada, i les fases més avançades allà on la força de treball és més qualificada”, assenyala.

“Es difícil mesurar el perímetre de la indústria. Hi ha una part de la disminució del pes que és estadística, en no comptabilitzar la logística, la publicitat o la neteja, que ara s’encarreguen fora. I hi ha una part de pèrdua real, afavorida per un discurs postindustrial que sovint va considerar les activitats manufactureres una part del passat de força ciutats, i que amb prou feines formarien part del seu futur”, assenyala Carles Rivera, coordinació gerent del Pacte industrial.

De factoria a equipament

Les fàbriques eren part de les ciutats, on ocupaven espais reconvertits sovint en equipaments públics… De Can Felipa, l’antiga Catex del ram de l’aigua, que avui combina  un centre cívic i un poliesportiu, a la vella fàbrica de teixits Can Seixanta, al Raval, comprada per l’Ajuntament quan era a punt de vendre’s a un fons d’inversor per construir-hi pisos de luxe. A Barcelona queda un rastre de xemeneies vigilants, testimoni alhora del moviment obrer. De les simbòliques Tres Xemeneies del sector elèctric, al Poble Sec, a Can Folch, a la Vila Olímpica.

Les fàbriques eren abans part de les ciutats. A Barcelona queda un rastre de xemeneies vigilants, testimoni alhora del moviment obrer

Malgrat la revitalització del discurs industrial, especialment des de la pandèmia, i malgrat un propòsit de Pacte industrial per al qual els sindicats demanen major ambició i recursos, hi ha hagut el darrer gran sotrac amb el tancament de Nissan, que després d’un procés minvant ha deixat en els llimbs el futur de 1.400 persones treballadores. Poc abans de la fabricació del darrer cotxe, el desembre passat, en va marxar Juan Carlos, després de cinc anys. Tècnicament, pertanyia a una empresa subcontractada dins del mateix recinte. “Cobràvem  menys i en una etapa fins i tot no teníem dret a utilitzar les cafeteres de la gent de Nissan. Potser a la gent que treballa a enginyeria o disseny o qualitat és diferent, però a producció, tot és monòton i alienant. Jo soldava tubs d’escapament. Si en fas 25 i un dia en fas 24 ja ets dolent. Si un company en fa 27, ja ets dolent. Ja ho fan els robots, i cal vigilar-los. No vaig suportar la pressió”, explica. Avui, als 48 anys, està content d’encarregar-se del manteniment d’un poliesportiu.

¡A competir!

Quan l’empresa familiar es replega i deixa pas al capital de fora, es percep una major exigència. En primera persona ho ha viscut la Montse, després de la compra d’Indústries Titan per part d’Azko Nobel. “Les multinacionals et fan competir aquí i amb plantes d’altres països. Sempre ha existit aquesta por per si de cas no som prou productius, però quan les decisions essencials es prenen més lluny, doncs encara es nota més. Tot sembla més incert”, explica.

Aquesta treballadora, que ha passat per diferents departaments de l’empresa química, destaca com a canvi positiu respecte de les fàbriques del segle XX que “abans, la salut i els riscos laborals no estaven tan controlats, tan regulats, tot i que encara poden passar coses”. A la indústria, els sindicats solen ser més forts que als serveis. Els horaris estan més pautats que al comerç o al turisme. I els sous estan un 20% per sobre, de mitjana. “Sempre hem lluitat per tenir salaris per sobre del conveni. Ara, la nostra lluita és combatre la introducció d’una doble escala salarial que abarateix els sous”, declara.

Sota el capitalisme cognitiu, l’univers de la indústria esdevé metàfora. Es parla de fàbrica d’idees, fàbrica de dansa, fabrica de contingut, d’indústria de l’esport, d’indústria turística. Fins i tot de tallers de tapes

“La mà d’obra no pot ser que sigui un factor que et minvi la competitivitat. Però avui, competir només en costos laborals és molt difícil, Sempre hi haurà països amb una mà d’obra més baixa. Vam ser l’Est d’Europa en el passat, ja no és així”, assegura Rivera.

Avui, el capitalisme cognitiu, que té el coneixement com a benzina, modela el concepte de fàbrica i de treball, sota el regnat de la Xarxa. Hi ha qui parla de postfordisme. La gent ja no es concentra en un espai físic, mentre es retroba en un espai virtual. Autors com el sociòleg Lelio Demichelis prefereixen parlar de “socialització de l’ordoliberalisme”. Ho entén com una societat en forma de mercat, que concep la vida com a empresa, que presenta la competència com a “imperatiu existencial”. Una gran xarxa que individualitza les tasques, una gran xarxa d’autònoms, d’emprenedors de si mateixos, makers, o gent que fa.

En tot cas, l’univers de la indústria esdevé metàfora i fa furor entre els servies, sobretot els tecnològics, i tota mena d’arts. Es parla de fàbrica d’idees, fàbrica de dansa, fabrica de contingut, d’indústria de l’esport, d’indústria turística. Fins i tot de tallers de tapes.

¿És Google una fàbrica?

“Clarament, no. Pot ser un centre de coneixement, o qui sap si una empresa de publicitat, però la idea de fàbrica suposa transformar una matèria primera en un producte. De la mateixa manera que hi ha empreses que utilitzen energia de forma intensiva, i no per això diem que pertanyen al sector energètic, les grans tecnològiques no són indústries i els seus centres no són fàbriques. I per cert, cap app fa respiradors, vacunes ni tan sols mascaretes”, remarca Tristany.

Això no significa que les fàbriques no experimentin, o estiguin pendents de fer-ho, una autèntica revolució. La iconografia de les xemeneies que treuen fum, per la crema de carbó, i que aboquen residus als rius estan condemnades. “Els establiments industrials del segle XXI estan afrontant bàsicament dos grans canvis: la digitalització i la sostenibilitat. Uns sectors ho faran abans que d’altres, i dins de cada sector hi haurà empreses més innovadores que altres, de manera que durant un temps conviuran instal·lacions més modernes amb altres que no ho són tant, però totes acabaran evolucionant cap a models més digitals i sostenibles”, assenyala Natàlia Mas i Guix, per qui la indústria manufacturera té un paper important  en la transició energètica i qui dibuixa un horitzó d’entre 10 a 20 anys perquè s’abordin nous processos industrials per evitar emissions, especialment el ciment i l’acer, així com per establir tecnologies constructives i de fabricació que evitin aquests materials.

De problema a solució

Amec subratlla que la indústria vol ser part de la solució ambiental, malgrat que en el passat hagi estat una causant important del problema. D’una banda, la descarbonització passa perquè l’energia sobre la qual se sustenta l’economia sigui energia neta. Però també per l’economia circular, que defineix un model de producció que té en compte com prevenir la generació de residus i com reutilitzar, reparar, refabricar i reciclar materials i productes. Se’n diu “circular” perquè se centra en el cicle dels recursos. I està a les beceroles.

La indústria 4.0, on conflueixen el mon físic i el món digital, està venint. Robots, Intel·ligència Artificial, Impressió en 3D, macrodades (Big Data) “¿En quina mesura les màquines han de tenir capacitat de decisió? ¿Com transformem matèria prima en producte acabat a partir de coneixement sumat a tecnologia? ¿Com fem servir les dades perquè les màquines facin coses? I, sobretot, ¿com organitzarem el treball en xarxa?”, són algunes de les preguntes que es formula Rivera, convençut que calen estructures més flexibles i horitzontals i que el repte climàtic obliga a una transformació industrial diferent. Que, en tot cas, requerirà persones amb un nivell educatiu més elevat i una formació més especialitzada. La famosa mancança de tècnics amb destresa i experiència, mentre l’anomenat talent sènior li costa incorporar-se al món digital.

Vistos els temps que corren, també caldrà molta expertesa en ciberseguretat.