El turisme de luxe des de la barrera

La sèrie The White Lotus retrata les relacions entre hostes i treballadors d’un hotel de somni

Els contes de rics i de pobres han tingut sovint un problema per mostrar-se davant el públic tal qual. Sempre necessiten un ingredient extra, una mica de drama per entrar-nos i que acabem posant-hi atenció. Quan a la conjunció s’hi sumen humor i memes, el pastís està complet. I en aquest cas, bastant ben acabat, segons reconeixements de crítica i públic.

The white Lotus, distribuïda a Espanya per la plataforma HBO Max, és una ficció creada pel director i guionista Mike White, que ha agafat volada abans del Nadal a les xarxes socials amb l’emissió de la segona temporada i per la seva capacitat d’enganxar al públic amb personatges histriònics, convertits en stickers a tot arreu.

La minisèrie té, de moment, dues temporades amb 13 capítols, amb la renovació ja signada per a una tercera sessió d’episodis que es desenvolupen al resort hoteler de luxe que té per nom ‘The White Lotus’. Aquest espai, ja sigui a Hawai (la primera) o a Sicília (durant la segona), és un element central de les trames dels personatges perquè marca. I no precisament per la seva bellesa i distinció. L’hotel és un punt clau en les experiències dels que l’habiten perquè, encara que físicament hi convisquin, pertanyen a dos mons diferents, amb alguna excepció: o són hostes rics estatunidencs o diferents tipus de treballadors locals. Uns exploten els altres i viceversa. O com a mínim, ho intenten.

Malgrat que parlar de la desigualtat no és el leit motiv central de la sèrie, les relacions de poder que se succeeixen durant les escenes són ben interessants i conformen una (no sabem si pretesa o no) radiografia d’un sector com el turisme, amb totes les seves conseqüències socials, enmig d’un thriller emocional.

N’és exemple la història de Kai (Kekoa Kekumano), un jove hawaià que treballa com a ballarí al paradisíac hotel de la primera temporada. Té un recorregut que posa a l’espectador davant del clàssic debat moral, en ser un habitant local explotat per servir blancs rics al seu propi poble, expropiat per estrangers colonitzadors. No mata (a cada temporada hi ha un assassinat), però dona joc.

Els bons i els dolents

Hi ha, però, altres papers més difícils de jutjar moralment. Tania McQuoid (Jennifer Coolidge) és una dona rica torturada per la mort de la seva mare, la relació amb els homes i el seu envelliment. El personatge s’ha guanyat el públic amb l’Emmy i el Globus d’Or a la millor actriu de repartiment en una minisèrie, gràcies al seu comportament tendre, transparent i genuí. I en part, també, perquè és la millor sàtira (tota la sèrie n’és) dels rics.

El personatge és dels pocs que té continuïtat a les dues temporades i és especialment interessant la seva relació, durant la primera, amb Belinda (Natasha Rothwell). És una treballadora de l’spa de l’hotel de Hawai a la qual promet la lluna en un cove i, efectivament, en pocs capítols es veu com la seva intenció és, de nou, extractiva.

Tot i això, McQuoid no fa pinta de malvada i té la complicitat dels espectadors en tot moment, perquè en comparació, hi ha personatges pitjors. La seva relació amb el món només s’entén des del privilegi i el caprici i això té conseqüències. És la responsable de l’excepció de la sèrie: el personatge de Portia (Haley Lu Richardson), la seva jove assistent que apareix a la segona temporada i que trenca el binomi hoste ric/treballador perquè, d’alguna manera, és les dues coses alhora. Precària o privilegiada?

La figura del director de l’hotel és crucial a tots els capítols de la sèrie i manté el perfil a les dues temporades: forma part de la banda dels treballadors, però es creu amb superioritat amb els seus col·legues de feina i, si pot, els explota una mica. Fa servir el seu petit poder perquè el que realment voldria és formar part dels hostes, però no pot i això genera conflictes amb els clients. A Hawai és Armond (Murray Bartlett), un home servicial amb no pocs problemes. I a Sicília és Valentina (Sabrina Impacciatore), severa i reprimida, però genial a cada escena.

La llista de personatges destacables és llarga (les prostitutes sicilianes, les parelles amb problemes amorosos, la família de mascles que busca el seu passat i el seu nou lloc en un món més feminista) i la càrrega d’intensitat està garantida a cada història. The White Lotus està preparat per rebre espectadors i que cadascú es posicioni on pugui: a un costat o altre del servei.