CERCADOR

Compartir

Reportatge

Utopies basades en fets reals

És possible un lloc de treball decent? És possible la renda bàsica? És possible un sistema basat en l'economia social? És possible, en definitiva, viure, tenir una vida digna?

Un treballador de Navantia al pont de Carranza durant una protesta a Cadis. RAFEL MARCHANTE / REUTERS

Compartir

per Olivia Carballar

19/05/2022

La vaga del metall a Cadis va recordar (una altra vegada) la necessitat de la mobilització social per lluitar contra el progressiu deteriorament de drets laborals. És possible un lloc de treball decent? És possible la renda bàsica? És possible un sistema basat en l’economia social? És possible, en definitiva, viure, tenir una vida digna?

“Encara que m’ho posin difícil, tractaré de ser feliç”, diu una pintada sobre una paret blanca a la barriada del Río San Pedro, a Puerto Real (Cadis). És dilluns, Dia de la Constitució, festiu. Hi ha roba estesa als balcons. Els comerços estan tancats. La fruiteria, la fleca, la llar d’infants, l’escola… No es veu gaire clientela dins els bars. A la cafeteria La Caleta hi ha, fins i tot, una taula al sol buida. Al carrer paral·lel, al fons, s’alça un rètol d’enormes dimensions en què es llegeix Navantia. A penes hi circulen cotxes. No hi ha cap rastre visible de la vaga del metall, ni de les pilotes de goma, ni de la tanqueta, la famosa tanqueta que es va endinsar en aquest mateix veïnat de gent obrera fa dues setmanes.

La taula, el sol, els darrers raigs càlids de la tarda que es consumeixen com un terròs de sucre al cafè, els atrapa la Raquel Rodríguez, amb ulleres fosques, un jersei gruixut de llana blava i un fulard motejat. Quan es toca la cabellera, de color castany, s’hi descobreix una perla a l’orella esquerra. En l’altra no porta arracada. “El que és arreglar, no es pot arreglar res. Això és com rentar-li el cap a un tinyós. El que cal fer és destruir i construir. Perquè el problema és el sistema. Si no vencem el sistema i les institucions que el marquen, no arreglarem res. Ho hem vist. Partits progressistes enviant una tanqueta a un barri obrer pel fet de demanar drets. Aquest sistema no funciona per a la vida de les persones, i encara menys per a les de la classe obrera. Cal demolir-lo i fer foc nou”, reflexiona aquesta dona de mitjana edat mentre escura un cafè calent en vas, mentre et cita Chomsky i Malcolm X, mentre et parla del TTIP, del CETA, dels “objectius reals” de l’OTAN. Ho diu, malgrat tot, amb calma, mentre sospira esmentant Suresnes i “la deriva del que portava jaqueta de pana”.

 

Raquel Rodríguez, a la barriada de Río San Pedro, a Puerto Real (Cadis). O. CARBALLAR
Raquel Rodríguez, a la barriada de Río San Pedro, a Puerto Real (Cadis). O. CARBALLAR

Les seves paraules, pronunciades amb la suavitat cantadora de la gent de Cadis, recorden aquells versos de Cohen a L’energia dels esclaus: “Qualsevol sistema que pugueu concebre sense comptar amb nosaltres serà enderrocat. Us hem avisat ja abans i res del que heu construït no ha perdurat. Escolteu-ho mentre us inclineu sobre els vostres plànols. Escolteu-ho mentre us apugeu les mànigues. Escolteu-ho una vegada més. Qualsevol sistema que pugueu concebre sense comptar amb nosaltres serà enderrocat. Vosaltres teniu les vostres drogues, vosaltres teniu les vostres armes. Teniu les vostres Piràmides, els vostres Pentàgons; malgrat tota la vostra herba i les vostres bales, ja no ens podeu seguir caçant. Tot el que revelarem sobre nosaltres per sempre és aquesta advertència. Res del que heu construït ha perdurat. Qualsevol sistema que pugueu concebre sense comptar amb nosaltres serà enderrocat”.

La Raquel considera que ser revolucionari és un do. I hi va haver gent que a la Raquel li va dir “deessa” arran d’una intervenció davant la policia el dia que les tanquetes “van envair”, com ella diu, el seu barri, un barri obrer del sud d’Espanya la taxa d’atur del qual no ha baixat pràcticament del 30 % des del 2010. El 2012 va superar el 40 %. Aquestes van ser les seves paraules, recollides en un vídeo que es va fer viral: “Volen que el defensem com Airbus? Que fa tres setmanes que les criatures estan en un raconet i no se’ls ha fet cap cas. No, no, no. Si cal, que cremi Troia, perquè això s’ha de defensar amb dents i ungles! Amb dents i ungles! I no permetré que aquests sicaris es fiquin a les zones residencials on tenim els nostres fills. Perquè jo, si fos obrera com ells…, ells s’han criat en el si obrer…, si fos obrera, penjaria l’uniforme. O, si no, m’uniria a ells, com van fer a Portugal. La Revolució dels Clavells. A Portugal! Que es van unir a la classe treballadora i entre tots van aconseguir millores”.

D’alguna manera, aquella intervenció cridava a la revolució, però a una revolució pràctica, present, a una possibilitat. A una, per què no, utopia possible. “M’encanta com parles, filla”, li diu una senyora gran que passeja per la vorera un gosset. “Això sempre ha estat igual. Aquí a la Badia. Jo no sé el futur que l’espera a la meva neta”, continua abans d’acomiadar-s’hi seguint les passes de l’animal.

El que ha passat a Cadis, hi estan d’acord totes les persones entrevistades per a aquest reportatge, no és una protesta aïllada, ni específica, ni sectorial. “Això no és un tema econòmic d’una apujadeta de l’IPC, és un tema polític. I saben que si guanyaven, no guanyaven només els gaditans, sinó la classe obrera. I això és el que no estaven disposats a permetre“, segueix analitzant la Raquel, que recorda aquest cop aquella altra lluita de la classe obrera a la matança de Vitòria, allà pel 76. La Policia va tornar a la barriada dies després a fer detencions. Calia, de nou, el desplegament?

 

Protesta a Izar, en una vaga a Cadis el 2004. ANTÓN MERES/REUTERS
Protesta a Izar, en una vaga a Cadis el 2004. ANTÓN MERES/REUTERS

El que hi ha rere la vaga del metall és, en el fons, l’atipament de la ciutadania davant la degradació contínua i sagnant dels drets laborals, els que et permeten menjar i tenir un habitatge digne. Els que et permeten tenir vacances i descansos. Els que et permeten arribar a final de mes i no mendicar una cita a la minvada sanitat pública per demanar ajut psicològic. Com hem arribat fins aquí? Hi ha cap esperança des del punt de vista laboral en aquest context pandèmic i precari? Seran possibles, com deia Margaret Atwood, les utopies? “Les utopies tornaran, perquè hem d’imaginar com salvar el món”, avisava l’autora del distòpic El cuento de la criada en una entrevista a El País.

Perquè, en cert sentit, com també explicava Eduardo Galeano al voltant d’una anècdota amb el director de cinema argentí Fernando Birri, les utopies serveixen per caminar. “La utopia és a l’horitzó. Jo sé molt bé que mai no l’assoliré. Si jo faig deu passes, ella s’allunyarà de mi deu passes. Com més la busqui, menys la trobaré. Per a què serveix la utopia? Doncs la utopia serveix per a això, la utopia serveix per caminar”.

 

Una dona observa la policia des de casa seva, durant la vaga de Puerto Real. JON NAZCA/REUTERS
Una dona observa la policia des de casa seva, durant la vaga de Puerto Real.
JON NAZCA/REUTERS

Doncs això, assenteix la Raquel mirant cap endavant, en el camí de la reconstrucció dels fets d’aquell dia, en què, se’n queixa, no tots els mitjans van explicar el que hi estava passant de debò: “El moviment es demostra caminant”. Aquest mateix desembre que acaba de concloure, la ministra de Treball, Yolanda Díaz, dissertava al respecte a les jornades Transició digital i canvis en el món del treball, organitzades per la Fundació Espai Públic: “És temps de parlar també del nostre propi temps, de com percebem els nostres cossos. Hem d’aturar-nos, pensar en què ens estem convertint. La digitalització és força important, no n’hem de tenir por, però hem d’estar preparades. Desapareixeran molts llocs de treball, però n’apareixeran d’altres. I el gran repte és disposar de la saba dels treballadors amb formació per poder nodrir tots dos terrenys. Ens hi hem d’acostar [a la digitalització] amb molta intel·ligència, formació i sense por, perquè de vegades la por ens paralitza […] Abandonem les distopies, somiem. Si no tenim futur ni podem pensar-lo, no tenim vida. […] Abandonem les distopies i caminem envers les utopies“, va insistir.

Díaz va recórrer a dues lleis pioneres aprovades aquesta legislatura pel Govern de coalició per sostenir aquest discurs de possibilitat al qual, en qualsevol cas, sempre és més fàcil arribar en la teoria que en la pràctica: la Llei del treball a distància i la coneguda com a Llei Rider. “En aquest text, vam estar-hi sis mesos treballant amb una complexitat jurídica intensa. Però s’hi preveu per primera vegada el dret de les persones treballadores de conèixer com influeix l’ús d’algoritmes en la relació laboral [si s’han produït discriminacions a l’hora de contractar determinats perfils, si s’han propiciat acomiadaments per haver fet servir determinats ítems que no valoren el treball real de la plantilla, etc.]. I no només per als riders, sinó també per a totes les empreses que en facin ús. Accedir a aquesta informació és permetre que els treballadors puguin defensar-se d’agressions velades, com passa amb l’algoritme anomenat Frank”.

La justícia ha determinat que aquest algoritme que feia servir Deliveroo generava discriminació en les condicions d’accés al treball per part dels riders. I ara, prenent com a referència la legislació espanyola, la Comissió Europea ha aprovat també una directiva en la qual especifica, com ja han dit nombroses sentències, que aquells que treballen per a plataformes digitals són treballadors assalariats. Aquests dies, a més, Just Eat i els sindicats han acordat el primer conveni col·lectiu del repartiment a domicili.

Algorismes i drets

Quina ruta, llavors, és l’adient per als temps que venen? Som davant una nova reconversió? Segons el catedràtic d’Economia Aplicada Juan Torres, ens trobem davant una recol·locació global del capital que havia començat a ser necessària abans de la pandèmia: “L’exuberància del capital financer reté cada cop més l’economia productiva. La Xina canvia de model i la intel·ligència artificial i el Big Data que s’obren pas estaven començant a canviar les lògiques productives a tot el planeta. La pandèmia hi va irrompre provocant un fenomen paradoxal de paralització-acceleració. Per això ara estem vivint un desordre tan considerable a escala global, que lògicament ens afecta i que es veu accentuat pels efectes de la crisi intrínseca a la pandèmia”.

Els robots, explicava la presidenta de la Fundación Éticas, Gemma Galdón, en el mateix fòrum que la ministra, no ens anaven a substituir en quatre dies: “El que veiem és la conseqüència de 50 anys de neoliberalisme, d’incapacitat dels parlaments per protegir els treballadors. Les tecnologies ajuden en aquest procés, reflecteixen les relacions de poder, però no fan el poder”.

De fet, segons Galdón, membre de la Comissió Assessora del Ministeri de Treball i Economia Social en matèria de Salari Mínim Interprofessional (SMI), aquest no hi ha un gran canvi estructural en termes tecnològics. “La tecnologia no està canviant les condicions en la relació laboral. Seguim venent força de treball a canvi d’un salari. La base estructural del treball no s’ha alterat. Les lleis que estem utilitzant són competència, privacitat, seguretat, drets que formen part de les nostres constitucions. Cal relativitzar una mica la novetat del moment actual. No hi ha avenços tecnològics aquest segle i parlem com si s’estiguessin fent grans invents als laboratoris, però no és així. El gran canvi és el que nosaltres estem alimentant a través de la nostra vida. El gran canvi són les dades, no la tecnologia que hi ha al darrere”, assevera.

I en el terreny laboral, on s’apliquen els algorismes és bàsicament en la contractació, la valoració de l’acompliment de les tasques i l’organització del treball. “Si jo puc entrar a l’algoritme –explica Galdón–, sé com estan valorant el treballador. El que té de bo de l’algoritme és que sempre és auditable si hi podem accedir. I aquí hi ha la gran batalla: aconseguir l’accés a aquestes dades”. En resum, analitza la sociòloga, tenim les portes obertes per millorar els espais laborals: “Però si no ens esforcem a assegurar aquests drets, acabarem en espais menys democràtics que els d’ara per aquestes relacions de poder”.

La professora de Dret del Treball Montserrat Agís Dasilva també insisteix en la diferència entre allò que és nou i allò que no és més que una forma diferent de fer el mateix o d’exercir la mateixa classe de dret o deure. Per exemple, l’article 20 de l’Estatut dels Treballadors, en què es parla del control i la vigilància del treballador per part de l’empresa –argumenta–, ha de canviar. “Qui és el subjecte de la frase és cabdal. El Dret del Treball té molt a fer en l’àmbit de l’aplicació correcta dels drets fonamentals dins l’empresa. Tinc col·legues molt reputats que diuen que n’hi ha prou que els treballadors donin el seu consentiment perquè tot flueixi. Però en contextos de dependència econòmica, el consentiment no ha de valer”.

El que està clar, coincideixen les expertes, és que cal actuar. La investigadora Joana Bregolat, de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) ho expressa així: “Necessitem capgirar la situació, necessitem plantejar el treball –el temps, els drets i la vida que implica– com una cosa compatible amb la dignitat humana, la sostenibilitat de la vida i el planeta. Comprendre que, si no és digne per a nosaltres, no és digne per a ningú; i que parlar en aquests termes no és una utopia, és una defensa de la vida dels qui sostenen el sistema. I, per damunt de tot, entendre que el treball no ha de ser la clau per a tots els drets, que l’accés a la dignitat humana, als nostres drets i supervivència no pot ni ha de venir determinat per la nostra condició salarial”.

Bregolat sí que identifica un canvi de cicle important: “Estem en un moment de reflux organitzatiu que topa de front amb l’emergència de lluites de resistència”. Des de la seva perspectiva, la ruta principal és ser conscients que cal plantar cara: “Cal no donar les coses per perdudes. S’ha de tibar en cas de conflicte, no ens podem quedar en posicions conformistes i pessimistes. Venen canvis, i no han de venir donats d’una forma perquè sí. Qualsevol procés de reconversió o de transició és polític i les seves conseqüències –bones i dolentes– venen modelades per qui dirigeix l’acció”. Recorda que, crisi rere crisi, hem vist les repercussions en les economies, qui ha pagat els deutes, qui n’ha sortit beneficiat i qui s’hi ha deixat la pell. “No és un conflicte que ens vingui de nou”, insisteix.

Prendre consciència de classe

Argumentava la sempre combativa Almudena Grandes, recentment morta, en una de les seves columnes a El País, quan governava José Luis Rodríguez Zapatero, que ella secundaria la vaga general convocada el 29 de setembre de 2010 per aquests motius: “Perquè, diguin el que diguin Zapatero, Salgado o el papa de Roma, els treballadors som el motor de l’economia. Perquè ni els bancs, ni les multinacionals, ni les grans cadenes poden subsistir sense nosaltres. Perquè si nosaltres ens aturem, s’atura tot. Perquè hem heretat, juntament amb els nostres cognoms, l’experiència que no hi ha una altra manera de protegir els nostres drets”. És el que escrivia Jorge Amado a Sudor, un al·legat, també, sobre les possibilitats, les utopies possibles, concentrades en aquest diàleg i centrades en la necessitat de creure en altres eines, les de classe:

-Recorda aquelles històries que vostè coneix, tia?
-Quines històries?
-Aquelles històries de l’esclavitud…
-Què passa amb aquelles històries?
-Les oblidarà totes.
-Quan?
-El dia que siguem amos de tot això…
-Amos de què?
-De tot això… De Badia… Del Brasil…
-Com és això, fill?
-Amos dels tramvies…, de les cases…, del menjar…
-Quan serà això, fill?
-Quan ja no vulguem ser esclaus dels rics, tia, i els derrotem…
-Qui farà un encís tan gran perquè que els rics quedin pobres?

Però les condicions en què ens trobem, prossegueix Bregolat –crisi sanitària, ecològica, energètica, de disponibilitat de materials, etc.; en definitiva, crisi civilitzatòria–, ens situen en un context diferent del de fa 15, 20 o 40 anys. “D’aquí ve la necessitat de repensar, de proposar noves estratègies”, sosté.

La Raquel Rodríguez no té familiars en el metall. Ella ha treballat en el sector dels serveis, en l’estètica i ara és netejadora perquè, segons que explica, no té altra cosa. “Aquí la gent malviu, aquí ningú no viu bé. Som treballadors pobres. Ja et pots matar treballant, que seguiràs sent pobre”. Recorda que el dia de la tanqueta estava esmorzant a casa seva. Assegura que no s’ho va pensar, que no va tenir por. Que va agafar el seu mòbil i va anar al carrer a gravar i a parar el que calgués. “Em va sortir actuar així. Aquest va ser el meu ímpetu. Em podia haver agafat por. Però em va sortir així. Cal donar-li consciència a la classe obrera, que ha estat molt manipulada i hem normalitzat coses que no s’han de normalitzar. No és normal que una persona guanyi cinc euros l’hora treballant a estall, sense seguretat, signant un paper que diu que has fet un curs de protecció laboral que no has fet. I si surts de la cleda, t’assenyalen i acabes al puto carrer. Com que vius amb por, ho suportes. I és la por el que fa que la gent s’empassi els cinc euros per hora”.

Per això, insisteix en diversos moments de la conversa, és fonamental l’organització: “Cal organitzar-se i treure’s de sobre aquesta consciència capitalista que hem mamat. Aquest ‘jo, jo, jo’ forma part del mateix sistema burgès”. Ella s’autodefineix com a comunista per aquesta raó: «Crec en el benestar comú per a tothom». El jo, l’individualisme, és quelcom del qual també parla Layla Martínez a Utopía no es una isla. “D’això va el llibre –escrivia Ignacio Pato en aquestes mateixes pàgines números enrere–, d’estimular-nos a ritme d’Idles o Algiers i de recordar-nos, una mica com ho fa Éric Vuillard, que els somnis, dissenys, estratègies i revolucions mai no van baixar d’un cel que mai, per descomptat, s’assaltarà a si mateix. Que la política –com afirma l’autora– no és només la gestió del conflicte, sinó que també ho és la trobada, i que aquells que miren més dades i gràfiques que els ulls de l’altre no poden canviar que el Manifest Comunista tingués, segurament, més poder d’apel·lació que El Capital“.

És el que proposa Bregolat, plantejar una orientació conjunta, una estratègia unitària. “La fragmentació i la precarietat han portat a noves formes de plantejar el treball sindical, noves formes de relació; i els conflictes, com el del metall a Cadis, la Nissan i la CEPSA a Barcelona, o Mahle a Vilanova i la Geltrú, generen i generaran altres noves dinàmiques. Cada conflicte tindrà les seves peculiaritats i els seus recorreguts sociohistòrics, seran David contra el seu Goliat, però cadascun d’ells se sosté, es travessa i es viu col·lectivament, i s’acompanya des de la solidaritat de classe”, afirma.

La investigadora, en qualsevol cas, no creu que puguem parlar d’utopia possible sobre la lluita conjunta, perquè considera que es dona, que existeix: “Les lluites contra la precarietat, les lluites per unes vides dignes, superen sectors. Pot ser que el repte respongui més a tenir clar de quins mecanismes ens dotem per sostenir aquestes estructures de solidaritat de classe, i quins elements ens permeten avançar en la construcció d’un sindicalisme realment feminista, antiracista i ecosocialista”.

Els darrers anys, segons l’economista Fernando Luengo, hi ha hagut molta desmobilització: “Posem el retrovisor i, després del 15-M, hi va haver uns primers anys d’eufòria, d’assaltar el cel i coses així. I després hi ha hagut un desarrelament i una desmobilització social molt gran”. Tanmateix, per a ell, assolir un treball digne en aquest context és una utopia possible, però sempre que hi hagi mobilització social. “Sense això, aquesta porta està tancada. Per això, la vaga del metall i la solidaritat al seu voltant és una dada força il·lusionant. Perquè s’ha mogut molta gent en unes condicions dificilíssimes, amb una pressió mediàtica enorme que, en ocasions, ha presentat la mobilització social com una qüestió d’esvalotadors”. I Luengo diu que hi ha un denominador comú en tots els sectors: la reivindicació de drets com a factor de sortida de la crisi: “Les patronals, les elits econòmiques ho tenen clar i estan ben organitzades, són un lobby permanent. Els treballadors s’han de mobilitzar“. Juan Torres hi està d’acord: “Els drets a les empreses s’assoleixen quan els treballadors els reclamen i aconsegueixen imposar-los en la legislació. L’Estat no és un ens neutre, sinó un instrument que actua d’una forma o d’una altra forma depenent del poder real de cada grup social”.

Perquè no només és possible un treball digne –afegeix Luengo–, sinó també necessari: “Perquè una economia rutlli bé, és imprescindible que hi hagi feina decent, com planteja l’Organització Internacional del Treball (OIT), amb un salari amb el qual es pugui viure, que a l’empresa es reconeguin els drets laborals i humans, així com l’acceptació de la negociació col·lectiva, clau perquè es reconegui la ultraactivitat, que els salaris no perdin capacitat adquisitiva…”.

La reforma laboral

Aquest és, de fet, un dels aspectes més lesius de la reforma laboral. Luengo confia en el compromís del Govern, “explícit i signat” en l’acord de coalició, puntualitza. Per bé que és conscient de les pressions: “Fixa’t quin sidral s’ha armat amb la pujada del salari mínim, que si es destruirà ocupació, que si tal cosa”. El nou Govern alemany, per exemple, acaba d’incrementar-ne la quantia. Però, és clar, també ha estat possible acomiadar Angela Merkel amb aplaudiments de tot l’hemicicle mentre a Espanya s’aplaudeix quan algú diu “cony”. A Europa, a més, ha estat aprovada la proposta de directiva amb la qual Brussel·les advoca per “salaris mínims adequats” perquè qualsevol treballador, resideixi on resideixi, visqui dignament.

L’economista i cooperativista a Talaios Kooperatiba Óscar García Jurado és més escèptic en aquest aspecte: “La millora de les condicions en què es desenvolupa el treball assalariat dependent no transforma res. Millora les condicions econòmiques d’una part de la població, cada vegada més petita, però crec que no combat la crisi sistèmica que ens envolta. Un exemple clar és l’impacte que tindrà a la Badia de Cadis la millora de les condicions laborals pactades entre els sindicats oficials i la patronal. No crec que arribi a transformar les condicions de vida i futur de la immensa majoria de la població de la Badia de Cadis”.

Fa molt de temps que García Jurado està investigant i actuant per la consecució de dues “utopies realistes” en l’àmbit estrictament econòmic. Una és la renda bàsica –Catalunya té previst iniciar un projecte pilot a finals del 2022– i l’altra és l’economia social amb vocació transformadora (cooperativisme autogestionat, banca ètica, consum conscient, etc.). Totes dues estan força relacionades, explicava en un article publicat al Portal de Andalucía: “Amb la primera s’augmenta la possibilitat que la gent formi associacions cooperatives per produir béns i serveis que satisfacin necessitats humanes al marge del mercat capitalista”. És també, com ell mateix esmenta en l’article, una crida a la responsabilitat. “La vida, físicament, no se sosté si no s’assumeixen responsabilitats”, escrivia l’antropòloga Yayo Herrero a Contexto. O la Carta de Deberes de Saramago.

Bregolat recorda que al llarg dels darrers anys, nombroses publicacions i grups activistes han començat a posar damunt la taula la necessitat de discutir el paper del treball en les transicions ecosocials. “Aquesta situació neix davant la necessitat de donar resposta a conflictes sindicals vinculats explícitament a sectors contaminants, de producció, treball i consum, i amb la voluntat de superar la falsa contraposició entre lluita sindical i ecologista”. El treball, tal com el coneixem –diu ella–, ve condicionat per una disponibilitat material que es dona dins uns límits biofísics, uns cicles naturals i de producció de la vida continus i quotidians, i unes condicions energètiques concretes vinculades a una producció fòssil. “Ambdós elements, finits, limitats i dependents, es troben fora de les mirades de l’economia clàssica, i es visibilitzen com a externs i externalitzables, per la qual cosa es desacoblen de la realitat de mercat”, argumenta. D’aquí ve –continua– que es venguin com a anomalia els impactes del canvi climàtic, que no es vulgui ni s’aspiri a comprendre els impactes de la crisi energètica si comporten un canvi de model productiu.

A més, és rotunda amb els fons Next Generation: “Responen a una política expansiva de despesa dirigida a impulsar nous processos d’acumulació del capital: no són una política ni per a les treballadores ni per al clima. La seva arribada, gestió i despesa venen condicionades a una nova onada privatitzadora –a l’Estat espanyol, sota els nomenats PERTE– i per l’assumpció de reformes –com ara la laboral, la de pensions i la fiscal– i els passos que es fan van en direcció contrària a defensar unes vides dignes per al 99 % de la població. Són una oportunitat que no ens parla de vides millors, sinó de negocis millors, ‘conscients i resilients’, que s’adrecen a sectors que no són públics en un moment en què hem vist que allò que públic és fonamental”.

Pel que fa a la reforma laboral, el secretari general de CCOO, Unai Sordo, va ser molt clar al fòrum d’Espai Públic: “El problema és que és una reforma pensada per a un país que mira cap enrere, i necessitem un país que miri cap endavant”. En la seva intervenció va defensar un model laboral que incentivi els millors projectes empresarials: “Quan es parla de la necessitat que les empreses inverteixin en digitalització, hem de ser conscients que tenim un model laboral ancorat en un paradigma. I és que Espanya era un país que en la distribució internacional europea del treball havia de competir en les parts subalternes d’una petita part de la indústria internacional, l’automòbil i alguna altra –amb les seves cadenes de valor associades– i, fonamentalment, en sectors de serveis, molts d’ells de baix valor afegit i lligats a activitats en alguns casos estacionals. I aquest model de concurrència de l’economia espanyola en l’economia global requeria un model de salaris baixos, d’impostos baixos i de precarietat”. Si volem transformar el model productiu –va afegir–, necessitem canviar el sistema d’incentius. “No pot ser que una empresa que es digitalitzi perquè les seves treballadores tinguin formació més bona competeixi amb una altra que concorri només en preu perquè fa un conveni d’empresa a la baixa. I un senyor que es fa dir, però que és un tractant de mà d’obra, liciti en un ajuntament i es quedi el concurs”, va explicar.

Segons l’economista García Jurado, per als temps que venen hem de canviar les respostes a dues preguntes cabdals: què produïm i com ho fem? “Al meu parer, des de cada economia territorial –ja que cada vegada amb més freqüència s’haurà de parlar més d’economia territorial arran de les ruptures de les cadenes globals de mercaderies i la desglobalització– cal desenvolupar activitats socialment necessàries i mediambientalment sostenibles, de manera que s’avanci en les autonomies o sobiranies estratègiques que serveixin per mantenir i enriquir la vida. En la resposta a com s’ha de fer intervé l’economia social transformadora, que qüestiona la manera capitalista d’entendre el valor, el treball i la propietat”.

Jornades de quatre dies

Sense corrupció, el model capitalista no funciona, considera la Raquel, força decebuda amb els sindicats i tots els partits: “No me’n representa cap. A Podemos tampoc no apliquen la teoria a la pràctica”. I es pregunta retòricament: què hi pinten, les empreses privades, dins l’esfera pública? El sistema capitalista, repeteix, no val per a la vida: “La vida és una altra cosa. Això no és vida. Hi ha màquines suficients per fer la feina dura i no partir una persona per la meitat. I per què, aquesta revolució, no l’ha creat el sistema? Perquè no li convé. Si hi hagués un sistema socialista, ens valdríem d’eines per al benestar comú. I, en comptes de dotze hores treballant i quedar-nos sense cap os sencer, estarem tres hores treballant. I després em posaré a fer altres coses, vida zen, el que em vingui de gust. Al segle xxi estem més esclavitzats que mai. I això és el que volen, legalitzar l’esclavitud”.

Espanya necessita, diu la Raquel, que li retornin la república, els drets de la Segona República. No una república qualsevol, no qualsevol república, com ja alertava Tomàs Moro, al segle xvi, a Utopía: “Per això, quan contemplo totes les repúbliques que van florint en altres indrets i hi reflexiono, no em passa pel cap una altra cosa, valga’m Déu, que una mena de conspiració dels rics que tracten els seus interessos sota el nom i títol de república. I discorren i inventen totes les maneres i trucs per retenir, sense risc de perdre-ho, tot allò que van rampinyar amb males arts, això en primer lloc; i en segon, per adquirir-lo al cost més baix amb el treball i les fatigues de tots els pobres i per aprofitar-se’n. Aquestes maquinacions, tan bon punt els rics han decretat que s’observin en nom del poble, això és, també dels pobres, passen ja a ser lleis”.

Més enllà de la utopia –menys possible– d’abolir directament el treball, l’antropòleg estatunidenc David Graeber destaca a Trabajos de mierda que hi ha una relació inversa entre la rellevància social de la feina i el sou. Una qüestió que ja apareixia en l’obra de Moro: “Quina justícia és que un noble o un orífex o un usurer o, en fi, un individuo qualsevol d’aquells que no fan absolutament res o que, si ho fan, és d’una estofa tan dolenta que no resulta en essència necessari per a la república, aconsegueixin per mitjà d’oci o d’un negoci superflu una vida sumptuosa i esplèndida, mentre, d’altra banda, una treballador escarrassat, un cotxer, un artesà, un agricultor, amb un treball tan gran i tan continu que a penes el suporten les bèsties de càrrega, tan necessari que sense ell una república no podria durar ni tan sols un any, aconsegueixen, tanmateix, guanyar-se les garrofes tan mesquinament […]?”.

García Jurado hi aprofundeix: “Anem, des de fa temps, cap a la consideració de les persones com a recursos humans. I com a recursos que s’han de guiar per la competitivitat del capital; com menys drets, millor. Sempre s’ha dit que hi ha una cosa pitjor que t’explotin, i és que no t’explotin. Crec que hem de començar a considerar la feina com quelcom més que el treball assalariat dependent o ocupació. Crec que la feina, com a activitat que té per objectiu satisfer les necessitats de la gent, és digne. La feina que et fa servir com un recurs gairebé sempre és i serà indigne”. I afegeix: “Veig possible que el treball autogestionat substitueixi el dependent assalariat. Que el que és comú arraconi el que és privat. I que el valor de les coses s’entengui no pas pels beneficis empresarials que generen, sinó per les necessitats que satisfan. Veig possible que la vida subordini el capital”.

Aquí arribem a un altre debat, el de les setmanes laborals de quatre dies. Les cardiopaties isquèmiques i els accidents cerebrovasculars atribuïts a llargues jornades van causar 745.194 morts el 2016 a tot el món, segons un informe elaborat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i l’OIT. Espanya, segons les dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), ocupa el desè lloc en la llista de països de la UE en què es treballa més hores, i el vintè d’entre els 36 països de l’OCDE, amb 1.686 hores anuals, davant les 1.386 hores d’Alemanya. La mitjana setmanal a Espanya és de 37,7 hores. Qui va obrir el meló va ser Más País, que va incloure en els seus estatuts i en el seu programa electoral la reducció de la jornada setmanal a quatre dies o 32 hores, sense pèrdua de salari.

El Govern, després de comprometre’s a estudiar la proposta del partit liderat per Íñigo Errejón, amb un projecte finalment ajornat, va incloure en el Pla Espanya 2050 la necessitat de reduir la jornada. I ja hi ha algunes empreses que funcionen així. “Malgrat els avanços des del 1980, Espanya segueix tenint un nivell de productivitat considerablement inferior al dels seus veïns europeus. Això significa que som capaços de generar menys riquesa i oportunitats que altres països del nostre entorn, una cosa que està inferiors baixos, les jornades laborals més llargues i la baixa competitivitat de moltes de les nostres empreses”, diu el document resum del pla.

Així, l’objectiu del Pla Espanya 2050 és rebaixar de manera progressiva la jornada fins a les 35 hores. Es reduiria una hora per dècada. És a dir, 37 hores el 2030, 36 el 2040 i 35 el 2050. Estem, doncs, davant una altra utopia possible? Treballar, a més, sense hores extres –remunerades o no–? “A mitjà i a llarg termini caldrà avançar en aquesta direcció, si és que es vol evitar l’atur massiu”, argumenta Juan Torres. “No té cap sentit creure que hagi disminuït a la meitat en un segle i que es pot assolir progrés econòmic mantenint la jornada com des de fa dècades, gairebé sense modificacions. Això últim és una altra conseqüència d’aquest poder de negociació desequilibrat. L’atur és un enorme cost econòmic per al capital, però una gran salvaguarda política”, prossegueix Torres, que admet que la utopia que més troba a faltar és la de la gent d’esquerres debatent entre ells “amb generositat i sense pressupòsits previs per pensar el futur i, sobretot, per mirar d’anticipar-lo al conjunt de la societat”. “Fa veritable pena i vergonya –assegura– comprovar que no hi ha espais de trobada, propostes conjuntes, desenvolupament estratègic en comú, organitzacions compartides, experiències pràctiques posades en marxa de forma cooperativa i superadora… Sense això, res de tota la resta serà possible”.

És evident –analitza Luengo– que no hi ha feina per a tothom. “Hi ha una superexplotació dels treballadors que tenen ‘la sort’ de tenir una feina, amb una enorme quantitat d’hores extres. Això és un tap i, si s’allarga l’edat de jubilació, com pot entrar gent al mercat de treball?“. No només està justificat el debat, diu l’economista: “Cal ser valent, el Govern ha de ser valent i introduir aquest debat i el de la renda bàsica universal, perquè totes dues coses són imprescindibles”.

 

Marxa per la renda bàsica, a la seva arribada a Madrid el 2018. ADOLFO LUJÁN
Marxa per la renda bàsica, a la seva arribada a Madrid el 2018. ADOLFO LUJÁN

García Jurado, no obstant això, apunta a un matís: “De feina per a tothom, n’hi ha. El que no hi ha és ocupació. Si no, que els hi preguntin especialment a les dones que no aconsegueixen corresponsabilitzar els seus companys sobre el tema. A Andalusia o a Bolívia, la quantitat d’ocupació existent en el mercat de treball amb prou feines depèn d’aquesta variable. Em sembla que les jornades de quatre dies són una bona mesura, dolenta segur que no, però no deixa de ser una tireta per a un problema molt més greu”.

Bregolat endega el debat no pas cap als dies, sinó cap a les hores: “Hi ha feines que fem contínuament i repetidament, que no és una qüestió de tenir un dia, sinó de tenir una disponibilitat del temps. S’han fet enquestes que ens mostren un biaix de gènere en plantejar una reducció de la jornada laboral, i és que si tu tens dos, tres, quatre torns invisibles quan arribes a casa, la concentració d’hores no et facilita habitar la teva vida, fins al punt que es visibilitzen amb un desbordament. Sóc més partidària de parlar de jornades de 30-32 h a la setmana i de ser conscients que aquesta reducció és necessària però no suficient, ja que ha de venir acompanyada de més canvis i més propostes, des d’una renda bàsica fins a la redefinició del treball”.

D’altra banda, subratlla la redistribució del treball mitjançant els temps dins una transició ecosocial: “Això implica un repartiment més gran i un procés de valorització de tasques-feines que avui en dia són invisibles i denigrats per l’economia de mercat. Comporta, en la seva base, qüestionar un model de producció sense fi i de consum sense fi, plantejant-nos que els límits de la natura, la nostra salut i el bon viure ha de ser el que guiï les necessitats de treball. Així seran realment oportunes i democràticament expressades, i no pensades des de la sobreexplotació. Ens du a qüestionar la divisió sexual i transnacional del treball, la jerarquització de les feines als nostres territoris i la descolonització de les nostres cadenes de valor”. Sembla utòpic, remarca: “Però quan plantegem canvis en el model laboral i en les seves jornades, ho fem des de l’aspiració que ja és hora de tenir una vida”.

Montserrat Agís també fa referència a la desconnexió digital: “Cal regular bé el tema de les càrregues de treball. No em serveix que el meu empresari no pugui contactar amb mi el cap de setmana si divendres a la tarda em posa una quantitat de feina terrible que no puc fer. Això ha d’estar establert en la negociació col·lectiva”.

Cooperatives en el món rural

 

Un ramat d'ovelles a Ayllón, a Segòvia. ÁLVARO MINGUITO
Un ramat d’ovelles a Ayllón, a Segòvia. ÁLVARO MINGUITO

La generació d’ocupació en el món rural també es pot qualificar com una utopia possible. Les xifres aportades per la directora general de Desenvolupament Rural, Innovació i Política Forestal del Govern, Isabel Bombal Díaz, mostren que el canvi és urgent: la taxa d’ocupació de les dones en el medi rural és inferior al de les dones en el medi urbà i molt inferior a la dels homes en el mateix medi rural: el 49-50 % enfront del 72,3 %. Els contractes que aconsegueixen les dones en el medi rural són majoritàriament temporals i fixos discontinus; són “els més precaris i amb les pitjors condicions des del punt de vista salarial i d’estabilitat”. En el sector agroalimentari, les diferències també són significatives. Al camp, les titulars d’explotació arriben al 32 %. “Si descendim al nivell de cap d’explotacions, només el 25 % són dones. I les explotacions al capdavant de les quals hi ha una dona tenen una dimensió econòmica i física inferior a la dels homes: menys rendibilitat, menys capacitat d’innovació i menys èxit. La quantitat mitjana en ajuts que reben les dones és de 4.200 euros l’any, davant els 6.700 euros dels homes”, va dir a III Foro Mujer y Empresa, impulsat per Prodetur.

Joana Bregolat esmenta l’economista Arcadi Oliveres –”sempre deia que les utopies no s’han de confondre amb les quimeres, que les utopies no són impossibles, que si no són possibles moltes vegades és per una manca de voluntat de fer-les possibles”– per parlar de la necessitat d’una economia feminista: “No és una utopia, és una realitat que és possible, urgent i necessària, que hi ha recursos, idees i mil i una propostes, que sabem per on volem començar i quines implicacions té sobre la vida, sobre les nostres vides. Desitgem aquestes economies que ens parlen d’allò que és quotidià i no ho fan, que generen un canvi en la cadena de valor i transformen totes les seves fases. Economies feministes que parlen de desmercantilitzar, descolonitzar i despatriarcalitzar, de dignificar els processos vius que ens fan estar vives, que ens generen benestar, que ens donen suport en un món que viu d’esquena a la seva pròpia supervivència”. I són, insisteix, economies reals, col·lectives i solidàries, que actuen en xarxa i que cal que cultivem per fer salts d’escala.
Carmen Perea Moreno, presidenta de la Federació Empresarial de Dones per a l’Economia Social d’Andalusia, reconeix que quan fa anys anava a les assemblees, l’única dona era ella. “Després vaig entrar al consell rector i ja ens hem fet més visibles. Jo estic en una cooperativa de La Puebla de Cazalla (Sevilla) i anem veient que el 32 % de les nostres sòcies són dones, i tenim 6.000 i escaig de socis». Segons dades d’AMECOOP Andalusia, de les gairebé 4.000 cooperatives que hi ha en aquesta comunitat, que representen el 9 % del PIB, el 80 % són cooperatives de treball, i el percentatge de sòcies treballadores ascendeix al 49 %.” El fet d’aconseguir una connexió territorial i social adequada, el fet d’assolir unes condicions de vida, treball i oci justes i equitatives en el medi rural són l’única via que tenim d’assegurar-nos el benestar social, no només de les persones que viuen en el medi rural sinó de totes les persones”, subratlla Bombal Díaz.

La directora general del Treball Autònom, de l’Economia Social i la Responsabilitat Social de les Empreses del Govern, Maravillas Espín, posa un exemple que respon al repte de l’Espanya Buidada: el projecte d’escoles rurals a través de cooperatives d’ensenyament. “Es tracta –explica– d’iniciatives que, en col·laboració amb els municipis i la resta de les administracions, mitjançant les cooperatives d’ensenyament, les comunitats energètiques i l’oferta de serveis i atenció a la infància. I, amb això, atracció de famílies joves al territori o retenció dels qui no es volen veure obligats a abandonar-lo”. També esmenta altres experiències sobre l’atenció a les persones més grans, amb l’oferiment de cures sense que hagin d’experimentar el desarrelament.

El día después de las grandes epidemias (Taurus, 2021), de José Enrique Ruiz-Domènec, és una altra crida al que és possible i convida a mirar cap al passat per trobar respostes a aquest nou escenari de pandèmia: la plaga de Justinià, la pesta negra del segle xiv, la verola que suposar la fi de l’Imperi asteca, les pestilències del segle xvii a Europa o la grip espanyola. “Aquests episodis van generar un nivell d’angoixa que avui ens resulta familiar, però, tot i que hi va haver encerts i despropòsits, les societats van saber prendre decisions que van estar a l’altura. Serem capaços d’afrontar de forma positiva les dificultats, prenent aquests models històrics, i de vèncer, una vegada més, una gran epidèmia?”, diu a tall de resum.

La Raquel afirma que la pandèmia existeix i fa servir contra els qui la neguen encara avui un terme molt freqüent en la seva conversa: “Això és matemàtic”. Però també creu que ha estat l’excusa perfecta per continuar el procés de retallades de drets i privatitzacions i per augmentar, d’aquesta manera, la por. D’això en van parlar també les filòsofes Marina Garcés i Sílvia Federici a la desena edició de la Fira d’Economia Solidària de Catalunya, l’octubre passat. Garcés creu que, en efecte, la pandèmia ha reconduït les vides a un espai molt més individual i aïllat, amb un alt component d’obediència; però també considera que ens ha posat un mirall al davant: quina vida tenim, com la volem i què no volem tenir. “Per tant, paradoxalment, el que es percebia com a individual i aïllat s’ha convertit en un problema col·lectiu”, va expressar en l’esdeveniment, cobert per El Diari del Treball. “Diuen que la gent no s’aixeca. És clar que s’aixeca. El que passa és que el mateix sistema la desvia”, segueix reflexionant la Raquel Rodríguez, que arriba a la mateixa conclusió que Federici: “Davant els problemes reals, la gent supera la por” i pren consciència de la necessitat d’un canvi.

A Andalusia, fa 44 anys, la gent va sortir al carrer, sense por, a demanar autonomia, que no era més que el dret a una vida i a una feina dignes, que és el mateix que han reclamat a Cadis, que és el mateix que cal continuar reclamant. Era el 4 de desembre del 1977. Així es diu l’avinguda que dona entrada a Puerto Real, on oneja una bandera blanca i verda, on enguany s’ha sumat a la llista de carrers la plaça de Manuel José García Caparrós, mort d’un tret aquell mateix dia a Màlaga. “Tenint consciència i organització, sempre estarem a temps. Si no és amb les mateixes eines de l’Estat opressiu burgès, podem canviar les coses en qualsevol moment”, s’acomiada la Raquel Rodríguez, amb la jaqueta posada i el sol ja rere les cases.

[Publicat originalment el 02-02-2022 a La Marea]

Reportatge

Masculinització de l’oferta en l’FP: en fem alguna cosa?

Treball

per Marta Curran 16/05/2024

15 de les 25 famílies professionals que s’ofereixen als cicles formatius de grau mitjà (CFGM) tenen un 75% de nois i quatre concentren un 96% de presència masculina

Reportatge

La falta de serveis frena el desenvolupament de la Catalunya rural

Treball

per Ànnia Monreal 10/05/2024

La instal·lació de famílies migrants pot ajudar a pal·liar el despoblament i l’envelliment que viu el camp

Reportatge

Quin model de treball posen sobre la taula els partits polítics del 12M?

Treball

per Ànnia Monreal 03/05/2024

Repassem les propostes dels vuit partits que avui configuren el Parlament de Catalunya

Ajuda'ns a fer un periodisme de qualitat

Donades de5€

Participa