Valors i reptes de l’empresa familiar

Es calcula que el 87% de les empreses d’arreu del món són empreses familiars. A Catalunya en són el 88%, i aporten a l’economia catalana el 68% del valor afegit brut (VAB), generen el 76% dels llocs de treball privat i el 74% dels empresaris d’aquest tipus de companyies consideren que el tarannà i naturalesa familiars afavoreixen la competitivitat. El 80% de les vendes en una empresa familiar són en l’àmbit nacional.

Es considera empresa familiar una entitat empresarial formada per una o diverses famílies amb una, dues o tres generacions a l’estructura. Amb una mirada històrica, i tal com explica Marc Cerón, que presideix l’associació Empresa Familiar de Lleida, veiem que “neix bastant lligada a l’activitat agrícola i ramadera, i a propietaris terres els hereus dels quals continuaven. Després alguns passen a muntar escorxadors, empreses de conreu de cereal, d’arbres fruiters, verdures i hortalisses, formatgeries, cerveseries i negocis que donen serveis a l’agricultura”. L’economista, consultor empresarial i professor universitari Sergio Rodríguez, al seu llibre Empresas familiares. Por qué no suelen llegar a la tercera generación, parla del matrimoni com a primera fusió empresarial: “La dona aportava un dot i el marit havia de demostrar capacitat per mantenir una família, amb una professió o bé amb propietats. Això era una suma d’actius”. Rodríguez també exposa que, històricament, “des dels artesans i fins als agricultors i mercaders, sempre han existit les figures del fundador i la de l’hereu, que durant molts anys es reservaven als barons primogènits. Amb el temps s’ha arribat a una equitat de gènere entre els successors dels negocis”.

En el panorama actual de les empreses familiars, Rodríguez, que ha estudiat en profunditat moltes casuístiques, constata que “la dona ha anat adquirint molt valor dins de les companyies, però moltes no han volgut continuar en el negoci, mentre que sí que ho han fet els seus germans barons”. La conciliació és una de les raons d’aquest fet. No obstant, afegeix Sergio Rodríguez, “a la gestió i als consells d’administració de les empreses familiars cada cop hi ha més dones”.

A la ciutat de Barcelona, pràcticament tots els comerços més emblemàtics, les botigues amb més història de la ciutat, estan comandats per descendents dels fundadors. Mònica Grau, per exemple, al capdavant de l’Hostal Grau, al barri del Raval. Primer havia estat un cafè que van fundar els seus avis, que l’any 1962 van obrir al mateix edifici -del 1960- una casa d’hostes. El fill de la parella -pare de la Mònica- el va rehabilitar l’any 1993 i avui ella s’hi ha posat al davant amb tota l’estima pel negoci que duu a les venes. I amb el repte ben nítid de la sostenibilitat com a part de la responsabilitat social que sent, la vinculació i compromís amb la comunitat, un dels valors que des de l’Associació Catalana d’Empresa Familiar (ASCEF) destaquen com a un dels aspectes diferencials de l’empresa familiar. El compromís amb el propi projecte empresarial, la voluntat explícita de crear valor i llocs de treball i la proximitat i agilitat en la presa de decisions, que són altres dels valors-marc de l’empresa familiar segons la mateixa ASCEF, també els compleix la Mònica al seu ecohotel. Ha decidit mantenir i millorar allò que els seus avantpassats van iniciar. 

I el mateix ha fet Núria Arnau, quarta generació -la cinquena ja hi treballa, també- al càrrec de la barreteria Mil, al número 20 del carrer barceloní de Fontanella. Si no fos pel fort vincle emocional amb el negoci originari de l’any 1812, ja hagués abandonat la feixuga tasca de negociar i renegociar el preu d’un lloguer que va ofegant, poc a poc, negocis com el seu al centre de la ciutat. 

El relleu generacional és l’altre hàndicap de la supervivència o no d’una botiga o qualsevol negoci familiar. Horaris amplis, que abracen amb intensitat caps de setmana i, en molts casos, bona part de les nits, ja que els mateixos amos fan desestimar el desig que els fills que n’agafin el relleu. Només la passió i estima que pugui sentir algun descendent per l’ofici que sempre s’ha mamat a casa poden passar per sobre la incertesa dels pares. 

Albert de Moner té 53 anys. És fill de Pujalt, un poble del municipi de Sort, al Pallars Sobirà. A Casa Beta, on ha viscut sempre, l’han precedit 16 generacions que han tingut la terra i la ramaderia com a modus vivendi. Llevar-se cada dia per anar a donar menjar a les vaques i vedells de la seva granja és com un regal per a ell. Malgrat les burocràcies diverses que escanyen els autònoms, les inclemències del temps, les poques vacances possibles i els dissabtes i diumenges en què també cal alimentar el bestiar, continua sentint que és un orgull portar les regnes d’aquesta herència de 500 anys. Ara bé, per mantenir-la viva i forta, a banda d’aprendre molt al costat del seu pare, de formar-se en una Escola Agrària i de continuar enriquint-se amb l’intercanvi d’experiències i inquietuds amb ramaders d’arreu (i amb la implicació en la promoció col·lectiva de la raça de vaca bruna dels Pirineus), ha portat el negoci fins a tancar tot el cercle de la carn. Des de la producció, amb la criança dels vedells, fins a la comercialització i distribució al consumidor final de les hamburgueses, entrecots, costelles i tot el que en surt. 

És una de les claus de qualsevol empresa familiar: no quedar-se fent només allò que havien vist fer al pare o l’avi. Quan Miquel Saborit va determinar que agafaria el relleu del seu pare al Forn de pa Saborit de Torelló (Osona), ho va fer proposant-se anar un pas més enllà. O dos. Ha sabut aplicar la màxima dels canvis que garanteixen una bona continuïtat: “Perquè tot continuiï tal com ara cal canviar-ho tot”, com es pot llegir a la novel·la Il gatopardo. 

Sí, el pa es fa de nit, però no és el mateix començar el primer torn de feina a les nou de la nit que a les dues de la matinada. Com tampoc no és igual treballar en un obrador enganxat a la botiga que fer-ho en un ambient totalment independent, amb espais de treball amplis i amb climatització, “que faci ganes de treballar”, emfatitza Saborit. Ell heretava un negoci amb 75 anys d‘història que ja comptava amb un volum de clients fidels, suficients per continuar uns anys, però no per a progressar. 

L’evolució per adaptar-se als a les noves demandes de la clientela l’ha dut a modificar els hàbits i formes de treballar. Alhora que procurava condicions de feina millors per a ell i la seva família i treballadors, va posar remei a la dificultat de trobar personal, un martiri per a certs negocis amb horaris i calendari més esclaus, com la vida del botiguer i els establiments d’alimentació. Empènyer -diu el Miquel- li ve de família i de mena, però innovar i saber imaginar, creure i implementar un panorama millor, ha estat cosa seva. “Que tot fos més dur abans no vol dir que no m’hagi servit”, diu la tercera generació de forners d’Osona i Premi al Millor Jove Artesà Alimentari Innovador 2016. “El que és bonic és poder conjugar l’experiència de les generacions anteriors i les tècniques de gestió modernes. Si ajuntem experiència i força, aquest mixt és brutal”, comenta l’especialista en empresa familiar Sergi Rodríguez.

Conservant maneres de fer, pans comuns que encara tenen la seva clientela, però ampliant l’oferta amb degustació, pastisseria, gelateria, orxates i servei de càtering, suma i creix. Cerca l’excel·lència també en el tracte amb els treballadors, perquè delega i comparteix tasques. Una de les més importants, en les mans de la seva dona, economista, que va deixar la feina en una gestoria per esdevenir pal de paller de la firma Sabors, que pessiga un bon tros del cognom, i de la història de l’empresa. I això, “els treballadors també ho noten”, afirma Miquel Saborit. 

Sergi Rodríguez també analitza aquest detall: “El que volen els treballadors és veure continuïtat a l’empresa. I això es veu, per exemple, quan hi ha un problema de relleu generacional en la direcció: aleshores els treballadors comencen a desertar”.

En el cas dels comerços, els clients també perceben que l’establiment és una empresa familiar, com a les botigues Abitare Kids. La directora general, Cristina Escudé, ve d’una dedicació familiar als articles del món del bebè de fa més de 50 anys. Els clients ho reben en la professionalitat, el domini de la matèria i el tracte personal, molt proper en l’assessorament que proporciona a cadascun dels seus empleats.

Empreses familiars grans i molt grans

Segons l’ASCEF, la mitjana de treballadors d’una empresa familiar és de 45 persones. Per cada milió de facturació, es mantenen nou llocs de feina, és a dir, l’empresa familiar aporta més ocupació per un mateix nivell de vendes que altres empreses. I, com és el tracte, la relació i vincle amb el treballador en una empresa familiar?

Maite Castanyé treballa al departament comptable de la firma Alemany d’Os de Balaguer (La Noguera), on elaboren torrons i seleccionen mel de productors de tot l’Estat espanyol. És una empresa portada, ara ja, per la cinquena generació. La Maite hi és des de fa un parell de mesos, però ja ha pogut constatar la peculiaritat en el tracte amb els empleats. “Hi ha molta diferència amb un altre tipus d’empresa no familiar, sobretot en el tracte amb gerència, perquè no hi ha tants protocols. En una empresa gran, i sense aquest caràcter familiar, sempre hi ha el departament de recursos humans pel mig”. A l’hora de conciliar, tot és més fàcil. “Si tens alguna cosa personal, ho comentes directament amb gerència, sense filtres”. També reconeix una manera de treballar més harmoniosa. “Tot és de persona a persona, de tu a tu. I, a l’hora de treballar entre departaments, no hi ha un organigrama tan estricte. Per les gestions a fer vas directament a qui necessites”, comenta.

Alemany, a més, és un bon exemple de vincle amb el territori i responsabilitat social, dos altres valors de l’empresa familiar. Practiquen la innovació col·laborativa, i a banda del seu equip de 25 empleats, compten amb la col·laboració de més de 60 persones de quatre centres especials de treball de les Terres de Lleida. Així, l’empresa beneficia el territori, fomenta l’arrelament d’habitants en una comarca com La Noguera i atén la necessitat de col·lectius especials de la zona.

Tal com expliquen des de l’Associació Catalana d’Empresa Familiar, un dels reptes d’aquest tipus de companyies ha de ser treballar la millora de la productivitat, accedir a mercats nous i internacionalitzar-se, invertir en R+D+I i transformar-se tecnològicament per ser més competitives, resistir millor els canvis de cicle i ampliar la capacitat de creixement.

Són accions que la societat Càrnica Batallé S.A. té molt clares i duu a la pràctica. “Tenim un lema: quan els altres hi vagin, nosaltres n’hem d’haver tornat”, amb la idea d’anar sempre “un pas endavant dels altres. Investiguem i treballem amb aquest criteri”. Assegura que la inversió que fan en investigació és forta. “Posem molts diners en recerca i desenvolupament per a ser punters. És la nostra filosofia, mantenir l’empresa tan avançada com sigui possible de cara al consumidor d’ara i del futur. El consumidor és el que mana”.

Càrnica Batallé és un grup d’empreses del sector porcí que demostra que fer-se grans -facturen entre 250 i 300 milions d’euros- ho pot fer una empresa familiar com la que és, de cinquena generació. També que gran part del seu èxit és la conservació dels valors familiars, i que aquest mateix tracte sigui també per a cadascun dels treballadors. “L’empresa són els nostres treballadors”, sentencia Pere Batallé. “Sort n’hem tingut. Si no tens un equip de gent que col·labora, pots ser més o menys bo, però si no tens un bon equip col·laborador no vas enlloc. Per això nosaltres donem un valor superimportant a qui està amb nosaltres”, explica. “Al grup hi tenim gent de tota la vida, empleats que van començar amb nosaltres i s’han jubilat amb nosaltres. Fills i nets d’empleats que també continuen amb nosaltres. Sempre tenim un cert carinyo a la gent que ens ha ajudat i, si podem agafar fills i nets, ho fem, perquè aquests pares i avis senten l’empresa com a seva, de vegades més que nosaltres. Perquè quan un treballa amb una cosa que li agrada, això fa que s’hi senti bé, comprès i ben valorat. Això ho tenim molt en compte i aquest és el tarannà nostre de cada dia”.

La feina a taula

L’altre aspecte ineludible de l’empresa familiar és que, per bé i per mal, les vivències de cada jornada amb clients, empleats i proveïdors s’entaulen cada dia als àpats de la família. “La relació familiar és més intensa, et discuteixes més, però es fa més pinya. Arriba l’hora de dinar i continues parlant de feina. També així és com creixes amb el negoci, aprens, et curteixes des de ben jove i veus moltes coses. Veus els 360 graus de la teva feina, sobre els proveïdors, clients, treballadors i sobre el mateix bestiar”. Així parla Josep Maria Baqués des de Dosrius, al Maresme. Ell és informàtic, però des que era pràcticament un adolescent els caps de setmana ajudava en les tasques de la granja de casa, on tenien vedells d’engreix i gallines ponedores, el negoci familiar. “Així em treia algun caleró, i fer-ho no em desagradava”, recorda.

Treballant com a enginyer informàtic tenia horari i sou estable, vacances i una tranquil·litat que ara, després d’haver-se decidit, l’any 2000, a heretar l’empresa familiar, Granja Sant Llop, ja no té. Ara té dues naus amb 7.000 gallines ponedores cadascuna, els ous de les quals ven i distribueix. Així garanteix una producció de proximitat que lamenta que hagi de competir amb la mateixa burocràcia administrativa que la d’una multinacional. “Les normatives hi han de ser, hem de demostrar que fem bé les coses. Cada canvi significa inversions i al final et queden marges molt petits”, diu. És precisament això el que li fa replantejar-se el futur. “Si ho volgués agafar un fill, t’ho agafes d’una altra manera, fas inversions per normativa o per a renovar, però si no veus que hi hagi d’haver una continuïtat i una il·lusió, de cara al futur, ho intentaré vendre o tancar”.