CERCADOR

Compartir

  • Inici
  • Sectors
  • Vera Sacristan: “No és que tinguem joves sobrequalificats, el problema és que tenim infratreball”

Entrevista

Vera Sacristan: “No és que tinguem joves sobrequalificats, el problema és que tenim infratreball”

La presidenta de l’Observatori de el Sistema Universitari és l’autora principal de l’informe 'A què podem anomenar universitat?'

Vera Sacristán conclou que les universitats catalanes “són exitoses”, però la situació de les seves plantilles “és molt pitjor que la de la resta d’Espanya” | Pol RiusVera Sacristán conclou que les universitats catalanes “són exitoses”, però la situació de les seves plantilles “és molt pitjor que la de la resta d’Espanya” | Pol Rius

Compartir

per Guillem Pujol

22/05/2022

Vera Sacristán, coordinadora de l’informe ¿A qué puede llamarse universidad?, afirma que “l’estructura laboral del nostre país té un escreix inequívoc de llocs de treball de poca classificació”. I insisteix en què el problema de la universitat pública “no és manca de capital humà, és manca de diners per pagar-lo i tenir-lo contractat en condicions”

Vera Sacristán, presidenta de l’Observatori del Sistema Universitari, és l’autora principal de l’informe A què podem anomenar universitat?Les conclusions de l’estudi són demolidores: Només 18 universitats del total de 81 que hi ha a Espanya compleixen els requisits fixats per l’administració. El resultat encara és pitjor si es tenen en compte les noves normes que està a punt d’aprovar el Govern de l’Estat. En conclusió, les públiques compleixen en activitat investigadora, però no en les condicions de les seves plantilles, amb excés d’ocupacions a temps parcial i de durada temporal. A les universitats privades està absent la investigació, un dels requisits bàsics per ser considerades com a tal.

Vera Sacristán, professora de matemàtica aplicada a la Universitat Politècnica de Catalunya, és una de les veus més respectades i crítiques a l’hora de conèixer la salut de les nostres universitats. És fundadora i presidenta de l’Observatori de el Sistema Universitari, una associació creada l’any 2013 i els estudis són un referent en l’àmbit universitari. L’associació, formada principalment per professors de les quatre universitats públiques de Barcelona, ​​es finança exclusivament per la quota dels seus membres. La independència de criteri constitueix una de les seves grans qualitats i, en aquest sentit, Vera Sacristán insisteix en que deixem constància que “les opinions expressades en l’entrevista no tenen relació explícita amb els resultats de l’informe presentat per l’Observatori de el Sistema Universitari, només reflecteixen les opinions de l’entrevistada”. Aquestes són les seves opinions.

En concret, com valora la proposta de Real Decreto: quins elements destacaria que poden reforçar positivament la salut del sistema universitari espanyol i quins que la poden perjudicar?

Sí. A mi em sembla que els requisits que afegeix quant a la recerca són raonables i són de mínims, que estan força lluny del què és la mitjana de les universitats públiques. Quant a valoracions de coses que la proposta no fa, que, vull puntualitzar, són propostes de real decret i no de llei, el que vol dir que ho aprova el consell de ministres i s’ha acabat. A la proposta que hem llegit, que és a la que es va sotmetre a audiència pública i que per tant no està escrit que sigui la final, de les coses que apareixen en aquell text el requisit que es redueix i que a mi em sembla que no és bona idea reduir és el requisit que diu que les universitats no han de tenir un mínim del 60% del seu personal docent investigador a temps complet.

Per què li sembla un error?

Doncs perquè no quadra. No quadra amb la part de la recerca. És a dir, el personal investigador a temps parcial és contractat per fer docència, i la part que no se li contracta és la part de recerca. Per tant, si tu vols garantir uns mínims de recerca has de garantir uns màxims de personal a temps parcial. I, sorprenentment, aquests màxims que han existit sempre, en el text que vam veure a la web del ministeri, han desaparegut. Això, em penso, és inconsistent i no està argumentat.

Després hi ha una altra cosa que em sembla preocupant que és el control. Això no depèn només del decret, però en part sí. En fer aquest estudi sobre quin grau de compliment hi havia per part de les universitats dels nous requisits ens vam trobar amb la sorpresa que moltes no compleixen els requisits vigents. Això significa que el mecanisme de seguiment i de correcció dels problemes i, si cal, de sanció, no han funcionat. El nou decret hauria de ser conscient d’això i posar-li remei amb un sistema que pugui ser efectiu. Això trobo que també és una mancança i que s’hauria de filar més prim.

Arran d’això li volia preguntar, ja que l’informe elaborat per l’Observatorio del Sistema Universitario es basa en l’anàlisi del compliment de les universitats espanyoles a la normativa en vigor, el Real Decreto 420/2015, així com de la nova proposta de decret. Una de les coses que assenyala l’informe no és que l’actual model universitari no compliria amb els requisits del nou esborrany, sinó que no els compleix amb la normativa vigent. Per què creu que aquestes dades han sospès ara si – segons s’afirma en l’informe – hi havia un incompliment sistematitzat dels propis requisits de la llei?

No et sé explicar per què hi ha hagut tan de ressò d’aquest informe respecte d’altres que havíem fet. És una mica sorprenent. Em temo que pot ser per un motiu que no m’agrada, que és el dels rànquings. Aquest tipus de titular és molt impactant, però és poc matisat. Tenen més èxit aquest tipus de titulars que titulars més complicats. Però, per altra banda, en bona hora que un conjunt de qüestions com les tractades en l’informe puguin tenir aquest ressò.

Però, quantes universitats incompleixen els criteris?

No importa tant quantes universitats compleixen els criteris, sinó mirar a cada universitat que no compleix i en quina mesura no ho compleix. Perquè si dels 22 criteris que proposa el ministeri n’hem pogut valorar 14 perquè de la resta no hi ha dades públiques. Si d’aquestes una universitat n’incompleix un i per molt poc, doncs encara que formalment falli no té res a veure amb la universitat i que veus que no se’n sortiran amb els cinc anys de marge que considera el decret. Aquest és el matís que costa, però el que realment importa al final.

L’informe fa una anàlisi detallat per comunitats autònomes i destaca dos grans perdedors: Catalunya i la Comunitat de Madrid. Té alguna explicació de per què les comunitats que precisament tenen alguns dels centres amb més reputació de l’Estat són alhora les que menys compleixen la legislació vigent?

Sí, això és una cosa curiosa i que crida l’atenció. Són universitats exitoses? La resposta és sí. Posem d’exemple les catalanes, però a Madrid és molt similar. Si tu mires les universitats públiques catalanes – després parlem de les privades –, mires i està per sobre de la mitjana del conjunt. Mires l’activitat investigadora i el mateix. En aquest sentit són universitat exitoses. Ara, mires la situació de les seves plantilles i estan molt pitjors que la resta d’Espanya. Catalunya és premi en temporalitat i en contractes a temps parcial a les universitats.

Com és que estes dues coses poden conviure? La resposta és que els efectes d’una precarització d’una plantilla són lents. Des del moment que comença una investigació fins que es publiquen els resultats poden passar anys.

Aleshores, si tu produeixes unes grans retallades com va produir la Generalitat de Catalunya en el finançament de les universitats públiques catalanes en l’any 2011, trigues a veure’n els efectes, perquè tens uns grups de recerca que tenen unes inèrcies de treball, i si han d’incorporar una persona a temps parcial per seguir la roda es fa. Ara bé, això és pa per avui i fam per demà, perquè amb el personal sènior que tens segueix la màquina funcionant, però no estàs alimentant en joves aquests grups de recerca, o grups de recerca nous.

Arran de la publicació de l’informe, alguns representants polítics d’algunes comunitats han sortit el pas criticant-ne els resultats. El Secretari d’Universitats i Recerca Francesc Xavier Grau Vidal va titllar l’informe de “tendenciós”, perquè qüestiona el model de coexistència entre personal contractat i personal funcionari dins de les universitats. Què n’opina d’aquesta crítica i, també, quina opinió li mereix un model basat en la coexistència de dos estatuts diferents pels treballadors?

Una puntualització: només una comunitat ha protestat, i ha sigut el Conseller, que crec que s’equivoca en la seva crítica. Primer de tot, la qüestió de si el model ha de ser laboral i funcionarial alhora, o no. Aquí del què estem parlant és de temporalitat o no, perquè és igual si el personal permanent és o no funcionari o laboral. Aquí del que estàvem discutint respecte a les universitats catalanes en concret era la qüestió de la temporalitat i del temps parcial, i això no té res a veure amb el fet que els permanents siguin d’una manera o l’altra. Per tant, no era un atac al model de la doble carrera.

Dit això, el model de la doble carrera – i parlo a nivell completament personal, perquè l’Observatori mai s’hi ha posat en aquesta qüestió – des del meu punt de vista està mal justificat. És a dir, qui és partidari de la via paral·lela i que hi hagi dues vies (funcionarial i laboral) t’explica que el que vol és que les dues tinguin els mateixos drets i deures. I aleshores quina és la diferència? És a dir, si això fos així, quina és la justificació per tenir dues vies, si han de ser iguals en drets i deures? En què es diferencia llavors un funcionari laboral? Bé, en què el laboral el fas fora més fàcilment. És que si no no veig quina és la diferència des del punt de vista institucional.

Una altra cosa és que a Espanya la legislació sobre funcionaris i universitaris, està en mans del Congrés i el Senat, i la legislació laboral està en mans de les comunitats autònomes. Aquesta pot ser l’altra explicació de per què hi ha una defensa de la doble via. Per l’altre costat, qui és contrari a la doble via, normalment la defensa de la via funcionarial es basa en dos factors: el funcionari per fer-lo fora ha d’haver-ne fet una de grossa, i, dos, la llibertat de càtedra es defensa millor des de la funció funcionarial a causa d’aquesta condició laboral.

Possiblement el punt més conflictiu de l’esborrany de Decret llei està en el primer punt de l’article dos, on s’afirma que només podran denominar-se com a universitats aquells centres que compleixin amb els requisits de la llei. L’informe, però, preveu que els 5 anys de marge que dona el decret no serà suficient i que per tant algunes universitats perdin la categoria d’universitat. Creu que, arribat el moment, l’amenaça s’acabarà complint?

No ho sé dir, però a jutjar per les dades que hem vist en l’informe els problemes detectats en universitats públiques s’arreglen molt fàcilment perquè són problemes de la precarització de la plantilla. Tot lo demés – en general – ho compleixen tot, i la que no amb un petit esforç hi arribarà, excepte la qüestió de la precarització de les plantilles. I entenc per la precarització de les plantilles temps parcial i temporalitat. Això s’arregla amb diners de manera fàcil, perquè les universitats públiques espanyoles no han parat de generar doctors, titulats i tot el que calgui. Per tant l’únic que s’ha de fer és captar personal amb la titulació adequada per incorporar-la a temps complet. No és manca de capital humà, és manca de diners per pagar-lo i tenir-lo contractat en condicions.

I en les universitats privades?

Aquí el problema és molt més greu. El que hem detectat és que n’hi ha més ben dit amb la inexistent activitat de recerca. Hi ha algunes excepcions notables, com seria el cas de la Universitat de Navarra. Ara bé, el gruix de les altres no és així, i això té molt més mal arreglo.

Per què?

Primer, perquè no està clar que ho vulguin. Una universitat que està en mans d’un fons de capital risc i que té estrictament ànim de lucre no està clar que li resulti tan rendible com el que està fent ara – que és fer d’acadèmia.

I per part de les universitats que sí que volguessin, i que ara no n’estiguin fent – perquè n’hi ha que han començat fa poc de temps i es veu que d’aquí a uns anys se’n sortiran – ha de fer moltes coses. Ha de canviar la seva estructura de plantilla per tenir personal capaç de tirar endavant grups de recerca, ha de fer propostes de projectes, ha d’aconseguir el finançament pels grups de recerca, ha de proposar programes de doctorats, etc. Ha de fer moltes coses abans no arribin els resultats mínims que requereixen, que per altra banda, insisteixo, són sorprenentment mínims.

 

Vera Sacristán considera “raonable” el projecte del Govern que exigeix unes condicions mínimes perquè un centre sigui considerat universitat | Pol Rius

Des de quan s’aprecia el boom en les universitats privades?

Espanya legalitza la possibilitat que hi hagi universitats privades el 1983. Fa molts anys d’això. En canvi, el boom de les universitats privades es produeix molt més tard. Jo ho atribueixo al creixement de la població universitària. Una de les coses més interessants de veure són les dades de quants estudiants universitaris hi ha a Espanya des de la Guerra Civil fins ara. Quan la gent comença a poder a menjar, cap a la dècada dels 50, comença a enlairar-se i la població universitària comença a créixer exponencialment. Fins a l’any 2000 aproximadament, els estudiants universitaris es doblen cada dècada. L’última vegada que vam doblar vam passar de 700.000 a un milió i mig, i quan la població que vol estudiar arriba a aquestes xifres, crear universitats privades es converteix en una possibilitat de negoci.

Alhora, i podríem dir aproximadament que des dels últims deu anys, els preus de les carreres universitàries i de les formacions de màster han anat en augment de manera continuada, i la capacitat adquisitiva de la població, en general, ha anat disminuint.

Els preus que van pujar el 2011 van ser el de les universitats públiques, que són els únics preus regulats per llei. Per tant, fa més competitiva l’oferta privada. D’altra banda, hi ha un altre factor per entendre com funciona el negoci de les universitats que és: qui són els estudiants universitaris? Malgrat que s’hagin anat multiplicant per dos cada deu anys, no ho han fet igual en totes les classes socials.

L’origen social dels pares cada vegada té més pes?

Exactament. Hi ha molt poca gent d’origen social baix a les universitats, i molt estudiant d’origen social alt. Aleshores, quan s’apugen els preus, una part de la franja més alta dels estudiants pot optar per anar-se’n a la privada perquè troba que no hi ha tanta diferència. Això és quelcom que hem constatat a Catalunya. En canvi a l’altre extrem, de les classes socials més baixes, aquests poquets que arriben a la universitat són les “lumbreres” de cada família, i aquestes arriben passi el què passi, perquè són tan pocs que les famílies fan el que siguin perquè arribin.

Quins nivells de finançament creu que hauria de destinar el ministeri per solucionar aquest gap entre classes socials en l’accés a la universitat?

Tot i que és cert que les comunitats reben diners per fer recerca del Ministerio de Ciencia e Innovación, els diners de funcionament provenen de les comunitats autònomes. I aquí hi ha una gran diferència, en termes relatius, entre com són finançades unes i altres. Nosaltres vam fer un informe sobre aquest tema a l’Observatori, i et puc assegurar que les diferències són molt notables entre comunitats autònomes.

Per exemple?

Les que més van retallar l’any 2011 són, en primer lloc Catalunya, i en segon lloc la Comunitat de Madrid. Estem parlant de reduccions en el finançament ordinari de les universitats de l’ordre del 30%. Són xifres molt grans. La diferència, en el cas de Catalunya, és que això no ho ha arribat a compensar mai. D’altres comunitats van començar a remuntar amb els anys – altra cosa és que la covid-19 i les dades post-covid no les tenim –. Hi ha un matís, respecte a la política de la Generalitat, i és que enguany va decidir retrotreure l’increment de preus que va fer l’any 2011, i també ha apujat el finançament públic per a compensar-ho.

Quines altres comunitats que ho han fet millor?

Hi ha algunes dades que podrien sorprendre si es pretén fer una anàlisi en funció dels partits polítics que estan al govern no quadren.

En el tema preus, per exemple: Galícia no ha modificat mai els preus de les matrícules. Ni tan sols l’IPC, pel que en termes reals els ha anat baixant. Andalusia els va baixar. S’han fet polítiques molt diferents i no totes responen a una classificació política fàcil. Ara bé, les dues comunitats més emblemàtiques per la seva línia més neoliberal – que són Catalunya i Madrid –, aquestes sí que van retallar, tot i que Madrid ho va anar baixant amb el temps.

Si comparem Espanya amb la resta dels països de l’OCDE en l’àmbit de la qualitat del sistema universitari, així com de la universalitat en l’accés que garanteixi una igualtat d’oportunitats en la població, amb què ens trobem?

El percentatge de població que té un títol universitari a Espanya és perfectament comparable amb les europees, les de l’OCDE, o les de qualsevol país similar a Espanya. En canvi, si vas a mirar la classificació internacional dels llocs de treball en executius, en tècnics, etc., és a dir, l’estructura dels llocs de treball del nostre país – té un escreix inequívoc de llocs de treball de poca classificació comparat amb els països similars a Espanya. No hi ha color. Tenim una estructura econòmica laboral en la qual la qualificació no és el que prima. Primen els llocs de treball de nivells baixos, el qual és completament coherent amb un país molt centrat en el turisme i poc centrat en la innovació. No és que tinguem sobrequalificats, tenim infratreball. És un problema de l’estructura econòmica del país.

Una última pregunta: la pandèmia de la covid-19 ha posat sobre la taula una necessitat – inevitable pel context – d’una digitalització de l’educació. Com creu que pot evolucionar l’educació universitària en els pròxims anys en aquest sentit, amb els nous modes i tecnologies?

Depèn. I depèn sobretot de fins a quin punt l’ensenyament universitari es mercantilitzarà, o no. És a dir, el que ens ha ensenyat la pandèmia és que si no hi pots anar de manera presencial, òbviament que no et queda més remei que fer-ho de manera digital. Ara bé, el que també ens ha ensenyat és que l’estudiant diu que no hi ha color. Que és infinitament més fructífer l’ensenyament presencial i la interrelació més directa, etc.

L’ensenyament online està molt bé com a eina de suport, per exemple, en cas de malaltia que m’impedeixi anar a classe o per aquella gent que treballa i no pot acudir-hi presencialment. Però són casos específics, més condicionats a no poder-ho fer de manera presencial. Ara bé, si l’ensenyament es veu abocat al negoci en lloc del “bé comú”, la temptació digital és molt gran, perquè és molt barat. I més a Espanya, on pel tema de llengua el mercat potencial d’Amèrica Llatina és gegant i des d’aquí el pots captar sense moure’t. Si impera l’estalvi públic, i el negoci privat… L’ensenyament serà molt més digital.

[Entrevista publicada originalment el 06-04-2022 al Diari del Treball de Catalunya Plural]

Reportatge

Masculinització de l’oferta en l’FP: en fem alguna cosa?

Treball

per Marta Curran 16/05/2024

15 de les 25 famílies professionals que s’ofereixen als cicles formatius de grau mitjà (CFGM) tenen un 75% de nois i quatre concentren un 96% de presència masculina

Reportatge

La falta de serveis frena el desenvolupament de la Catalunya rural

Treball

per Ànnia Monreal 10/05/2024

La instal·lació de famílies migrants pot ajudar a pal·liar el despoblament i l’envelliment que viu el camp

Reportatge

Quin model de treball posen sobre la taula els partits polítics del 12M?

Treball

per Ànnia Monreal 03/05/2024

Repassem les propostes dels vuit partits que avui configuren el Parlament de Catalunya

Ajuda'ns a fer un periodisme de qualitat

Donades de5€

Participa