Viure, treballar i resistir al camp

Alcarràs, As bestas i Suro porten l’espectador fins a paisatges poc explorats

Una empresa de plaques fotovoltaiques, un matrimoni francès jubilat i determinats ideals urbans són els conflictes als quals s’enfronten els protagonistes de tres de les bones pel·lícules espanyoles estrenades durant 2022. Tres llargmetratges que diumenge vinent, a la gala dels Premis Gaudí, i l’11 de febrer a la celebració dels Goya competiran en diverses categories.

Casual o no, l’any passat el món rural català i gallec es van convertir en l’escenari de tres històries que han rebut l’aplaudiment de crítica i públic. En un país que habita a les grans ciutats i on el cinema de Hollywood ha popularitzat gratacels, suburbis urbans o extensions inacabables de terreny, Alcarràs, As bestas i Suro porten l’espectador fins a paisatges poc assimilats. Arbres, camps, horts, valls, boscos, cavalls, vaques i cases de pedra són el context d’uns personatges definits, durant l’estona que els segueix la càmera, pel seu vincle vital amb la feina.

A Alcarràs el futur d’una família camperola d’aquest municipi lleidatà és a la corda fluixa per culpa d’una empresa que vol instal·lar plaques fotovoltaiques i ocupar part dels seus camps de presseguers. El progrés, ara en forma de reconciliació ambiental, s’imposa i deixa a l’estacada una família per a qui els conreus no són paisatge sinó subsistència.

A Catalunya, el pes de l’agricultura i la ramaderia sobre el producte interior brut (PIB) és d’un 1,1%. Per sota de la mitjana europea (1,8%). El Principat compta amb 46.302 explotacions agràries, gairebé un 70% en mans d’homes i majors de 55 anys, segons les últimes dades disponibles. Un ofici masculí, envellit i sense relleu generacional, malgrat que part dels joves que avui s’hi dediquen estan més ben formats que els seus predecessors.

La dificultat per trobar mà d’obra, l’increment dels costos de producció per la guerra d’Ucraïna o els salaris baixos no són l’únic maldecap de l’agricultura autòctona. La necessitat imperiosa d’augmentar la producció d’energies verdes pot empassar-se  l’autosuficiència alimentària, com van advertir diversos col·legis professionals la primavera passada. Abans s’expropiava per fer carreteres, ara per plantar molins i plaques.

Fugir o explorar

La llum mediterrània que alimenta els presseguers desapareix a As bestas. En un poble petit de Galicia l’acceptació, o no, de les energies renovables (eòlica, en aquest cas) enemista dues famílies. Una, gallega de tota la vida. Ramadera, humil, fastiguejada, adolorida i ressentida. L’altra, un matrimoni francès de professors que ha trobat en aquell indret el paradís on jubilar-se i encetar el projecte anhelat: hort i turisme rural. Desencís contra il·lusió. Molins de vent versus terra fèrtil, productiva i turisme.

Dues experiències vitals determinades pel lloc i les oportunitats. Per uns, canviar de vida és sortir del camp redundant i estret on han crescut, potser per acabar fent el mateix en unes circumstàncies diferents. Per als altres és mudar de país i aprofitar la jubilació per fer realitat un somni: viure a i del camp, amb tot el que això comporta.

La crida del bosc també la sent la parella protagonista de Suro. Dos arquitectes d’entre 30 i 40 anys que canvien Barcelona per una propietat agrícola heretada en algun indret de l’Empordà. Noi i noia encarrilats amb els preceptes de tolerància, sostenibilitat i harmonia, disconformes amb l’autoritarisme i la discriminació, aterren en una masia envoltada d’alzinars.

Tot i no deixar del tot la professió que han estudiat, s’aboquen a aprendre a fer de petits empresaris surers, però sense jerarquies ni ordres. Són amos treballadors, que no fan distincions amb els subordinats a qui paguen el sou. Adaptació de mètodes agile sense la formació corresponent. Què pot sortir malament?

Algunes sales de cinema encara projecten alguna de les tres pel·lícules. I si els premis que els poden caure no les hi empenyen de nou, caldrà recórrer a les plataformes per no deixar-les passar de llarg.