La Xina, la fàbrica global, es reinventa per assumir la pujada dels costos laborals

Té un mercat laboral complex, fraccionat i en transformació. Les condicions laborals només són un reflex de la realitat polièdrica del país

La pujada dels salaris i del nivell de vida impliquen que la Xina perd competitivitat com a gran productor mundial de manufactures. Però la situació és més complexa. És cert que els costos laborals s’han encarit, però és l’evolució lògica d’un país en desenvolupament que intenta canviar el model econòmic per passar de fabricar productes de baix cost i mà d’obra intensiva a d’altres més sofisticats tecnològicament. També intenta, encara que de moment sense gaire èxit, incentivar el consum intern entre la seva àmplia classe mitjana per reduir la dependència de les exportacions.

Tot i l’augment dels costos salarials, la Xina continua tenint avantatges competitius com ara bones infraestructures, cadenes de subministrament integrals, mà d’obra qualificada i l’experiència acumulada durant tres dècades. Sense oblidar l’atractiu del seu gran mercat per a determinades empreses.

A més, la Xina s’ha d’entendre no tant com un país si no com un continent que viu a velocitats diferents. No són iguals els costos a les ciutats modernes de la costa, com l’emblemàtica Xangai, i els de les províncies rurals de l’interior. També són diferents els tipus d’indústries.

Segons l’Oficina Nacional d’Estadística, el salari mínim més alt és el de Xangai, que se situa en 2.690 iuans mensuals (347, 66€) i multiplica per tres el salari mínim d’altres províncies com Jilin o Heilongjiang. A Xangai, la capital econòmica de la Xina, les indústries clau són les finances, la biomedicina i la tecnologia. En canvi, Jilin és al nord-est i la seva economia es basa en l’agricultura, la piscicultura i la fabricació de maquinària. Si parlem de sous mitjans a grans ciutats com Pequín, superen els 1.100€, mentre que a Gansú, a l’interior del país, no arriben als 300€.

Les empreses es reorganitzen

No es pot negar que els costos laborals s’han multiplicat. Entre el 2008 i el 2017 els salaris van créixer de mitjana més d’un 8,2%, pèrò la pandèmia els ha frenat. Segons les dades de l’Organització Internacional del Treball, la regió de l’Àsia-Pacífic va registrar un creixement salarial real d’entre el 3% i el 3,3% entre el 2017 i el 2019, arrossegat pel  dinamisme xinès. Si descomptem les dades del gegant asiàtic, l’increment dels sous es redueix a menys de l’1,5%.

La bretxa salarial a la regió continua creixent, el 2022 el salari mínim a la Xina va ser de 268,3 € mensuals de mitjana, mentre que a Tailàndia se situava en 231,3 €, Indonèsia 166,4 €, Laos 94,5 € i a Bangla Desh era de només 15,4€ al mes.

La diferència dels costos laborals no és el principal problema per a la competitivitat de la Xina. Ha estat la pandèmia la que ha posat en evidència els perills de l’excessiva dependència de l’economia xinesa i ha empès molts països a replantejar-se diversificar els seus proveïdors i ,fins i tot, tornar a reindustralitzar el territori. La geopolítica també hi influeix. La guerra d’Ucraïna i l’enfrontament comercial entre Washington i Pequín, que inclou sancions a les tecnològiques xineses, creen dificultats a les cadenes de subministrament.

Les mateixes empreses xineses fa anys que busquen diversificar la producció a països del sud-est Asiàtic o d’Amèrica Llatina. En alguns casos és per reduir costos salarials de manufactures tèxtils i en altres, per esquivar sancions o aranzels imposats als productes xinesos. És el cas del grup Jinko Solar, un dels principals fabricants mundials de panells solars, que ha obert una gran planta a Malàisia, o de Man Wah, un Ikea en versió xinesa, que té fàbriques al Vietnam i a Mèxic.

Un mercat laboral fraccionat

La Llei laboral del 1995 va ser la primera que va recollir el dret dels treballadors a un salari mensual, a cobrar hores extres i vacances i a ser representat per un sindicat, això sí, vertical i controlat pel Partit Comunista. Des de llavors, i especialment a partir de l’any 2000, s’ha anat desenvolupant un cos legal que ha anat ampliant drets, com el dret a un contracte per escrit.

Tot i això, China Labour Bulletin (CLB), una ONG radicada a Hong Kong que monitoritza els conflictes laborals a la Xina, adverteix de les llacunes i subterfugis que utilitzen les empreses per esquivar la llei. Per exemple, recorren a agències de subcontractació o el que anomenaríem falsos autònoms per evitar el contracte laboral i la indemnització per acomiadament.

La legislació estatal conviu amb les normatives dels governs regionals, tot creant un marc fraccionat. Són les províncies les que estableixen el salari mínim en funció del cost de la vida i per això difereix tant entre unes i altres, encara que es treballi al mateix sector. 

Oficialment la setmana laboral és de 40 hores setmanals, però la legalitat és difícil de controlar i la inspecció, molt laxa.

Afortunadament la idea que sembla oblidada, després de la campanya governamental per reestructurar les empreses tecnològiques, és la de les jornades conegudes com a 996: de nou del matí a nou del vespre –dotze hores diàries– sis dies a la setmana. Jack Ma, fundador d’Alibaba ara caigut en desgràcia, n’era un dels impulsors.

En la nòmina del treballador s’hi inclouen les deduccions per les aportacions que fa a la pensió, a l’assistència sanitària, a l’atur, a la baixa per maternitat, a l’assegurança d’accidents laborals i al fons d’habitatge. Aquesta última aportació és una retenció mensual per comprar un habitatge o llogar-lo que es retorna si no s’ha fet servir en el moment de la jubilació.

El calendari de festes i vacances no és rígid. Hi ha 11 festes oficials i les empreses afegeixen un mínim de cinc dies més de festa pagats, encara que és habitual que siguin deu. En total, de mitjana, hi ha 21 dies de vacances pagades. Per fidelitzar empleats, algunes grans empreses n’ofereixen més. Hi ha dos grans períodes de vacances: la Festa de l’Any Nou Lunar o Festa de la Primavera, que cau entre finals de gener i principis de març. I la Festa Nacional de l’1 d’octubre, que es coneix com la Setmana Daurada. En totes dues hi ha una setmana de vacances en que el país pràcticament es paralitza, però es recuperen dies treballant el cap de setmana anterior o el posterior.

Les vagues, tot i que no són un dret reconegut per la Constitució, són freqüents a la Xina. CLB n’ha comptabilitzat 888 des del mes de març. Els impulsors són reprimits per la policia, però l’empresa acaba fent algun tipus de concessió per evitar desordres. 

CLB també conclou que els emigrants rurals són els més desprotegits. El motor de la fàbrica global durant més de tres dècades han estat els milions de migrants de la Xina rural. Tot i que el nombre es redueix, l’any passat encara superaven els 295 milions, que representa un terç de la població activa. Són persones que tenen el registre de residència (hukou) en una zona rural i treballen en un entorn urbà. Se’ls tracta com a immigrants il·legals i no tenen accés a serveis com la sanitat o l’educació ni ajudes socials, com ara subvencions per comprar o llogar un habitatge. La Xina, tot i que ho estudia des de fa anys, segueix sense suprimir aquest registre que li permet exercir un control total sobre la mobilitat de la població. 

La desprotecció dels treballadors s’ha traslladat, segons CLB, de les fàbriques de producció de manufactures barates als serveis. L’explosió d’aplicacions que ofereixen tota mena de serveis al consumidor ha desviat molta mà d’obra cap al sector de la logística, el repartiment i també l’atenció al client que es fa en línia.